Minnesota hauria de ser una terra tranquil·la, amb els seus més d’onze mil llacs, les seves grans planes i el Mighty Mississippi que neix aquí i la travessa completament. “Aigua que reflecteix el cel”, aigua de color cel com l’anomenaven els Dakota Sioux, antics amos incontestables d’aquesta regió. Verda a l’estiu i blanca i glaçada durant els seus llargs hiverns. Un lloc tranquil, però ja no. A les tumultuoses protestes del maig de 2020, després de l’homicidi de George Floyd a mans de la policia local, s’hi afegeixen ara les provocades per les morts de Renee Good i Alex Pretti, víctimes del foc de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement – Servei d’Immigració i Control de Duanes) a Minneapolis, que juntament amb la seva “bessona” St. Paul, la Capital City, és la ciutat més gran i dinàmica de l’estat.

Aquí hi visc jo (després de 26 anys a Nova York) des de fa gairebé sis anys, des dels temps de la Covid, i he palpat amb les meves mans les conseqüències del cop que aquesta ciutat va acusar amb la pandèmia i la violència que va prosseguir a la mort de Floyd. Sense oblidar les dues eleccions presidencials que han ferit profundament el seu teixit social, despertant enemistats o directament hostilitat fins i tot dins de les famílies.

Ara, la fatigosa i lenta recuperació que va seguir a aquell moment ha quedat bloquejada per una nova onada d’arrestos i deportacions que s’estenen per tot el país, sobretot a les ciutats, estats i comtats anomenats santuaris, les lleis, regulacions i polítiques dels quals rebutgen l’aplicació de la normativa federal en matèria d’immigració. Minnesota i Minneapolis pertanyen a aquest grup i per això allà s’agreuja l’acció de l’ICE. A més, aquí fem frontera amb el Canadà, no amb Amèrica Central, que és el principal canal d’entrada d’immigrants. Aquells que són perseguits aquí pels agents federals van entrar al país ja fa molt de temps i, amb o sense papers, tenen les seves feines, les seves famílies, les seves comunitats. Malgrat que la seva integració -sobretot amb els somalis- sempre ha sigut (i continua essent) un repte exigent, formen part de la societat, en certa manera ja estan arrelats a aquest món tan diferent del seu, però fins a cert punt hospitalari. Hospitalari fins fa un mes.

L’escàndol d’una estafa milionària amb diners públics per part d’un grup d’origen somali i la caça a l’immigrant amb l’arribada de 3.500 agents federals han trencat un fràgil equilibri posant sota l’ombra de la sospita tant els “homes d’uniforme” (que per la sensibilitat americana sempre han sigut dignes de confiança, respecte i admiració) com els que s’hi oposen, milers de ciutadans normals i corrents implicats tant en l’ajuda a famílies immigrants com en les protestes del carrer. Caos, violència i ara també vessament de sang. Entre tanta confusió i desorientació, qui té la raó i qui s’equivoca? És impossible aclarir res i distingir clarament bons i dolents. Polítics i mitjans de comunicació ho fan a la seva manera, escampant verí.

Les paraules de monsenyor Bernard Hebda, arquebisbe de Minneapolis, són les úniques que no sonen com una invectiva, sinó com una invitació a obrir de bat a bat el cor i un reclam a la nostra tasca. Un reclam ple d’urgència i de dolor, dirigit a tothom. Hebda recorda que hi havia un projecte de llei d’immigració però lamentablement la iniciativa ha fracassat, «no perquè el problema fos impossible de resoldre, sinó perquè la voluntat política ha decaigut per la pressió dels extremistes». Des de llavors estem pagant el preu d’aquest fracàs i les comunitats estan essent sotmeses a una dura prova. Milions de persones viuen en un estat d’incertesa constant, cosa que no ajuda ni a la justícia ni al bé comú.

I nosaltres? Què podem fer? En primer lloc, mostrar el testimoni de qui és conscient que tots som germans i germanes, fills d’un mateix Pare. Mirant l’altre no des d’un prejudici ideològic, sinó com una necessitat infinita de justícia i de bé. I podem pregar. Ahir al vespre un grup d’amics ens vam reunir per resar el rosari. Després hi ha l’ajuda material a qui ho necessita. Hi ha molts immigrants que, tot i estar regularitzats, no s’atreveixen a sortir de casa per por que els homes de l’ICE, disfressats i armats, el detinguin. Per això, a través sobretot de les parròquies i d’altres congregacions religioses, s’estan recollint fons per ajudar aquestes famílies i se’ls reparteix menjar. O s’acompanya al col·legi els fills de famílies que tenen por de sortir al carrer. Amb molt d’esforç, s’intenta establir amb veïns, companys i coneguts un diàleg que no es quedi de seguida encallat en la discussió política.

Des de la nostra petitesa, estem escrivint a polítics i autoritats locals, convidant a tothom a unir-se al nostre Way of the Cross, el Via Crucis que cada Divendres Sant segueix Jesús a la creu pels carrers de la ciutat. És un “intent irònic”, com en diria don Giussani, però és un gest de presència que s’insinua allà on habiten la por i la ràbia, on es vol respondre a la violència amb més violència. Per mostrar l’esperança en Nostre Senyor i oferir-nos com a instruments de l’obra d’un Altre. En la mesura de les nostres possibilitats.