Alep, ciutat simbòlica de la guerra a Síria, ha tornat a convertir-se en un front. Ja no contra els rebels gihadistes, com els anys més durs del conflicte, sinó per la nova i fràgil configuració siríaca que s’ha estructurat després de la caiguda del règim de Bashar al-Assad. Ara Síria està dirigida per Ahmed al-Sharaa, president d’un govern de transició i antic líder del grup rebel islamista Hayat Tahrir al-Sham, que va pujar al poder el 2024.

A principis de gener les forces governamentals i les milícies kurdes es van enfrontar en una ciutat que des de 2017 conviu amb una geografia feta parracs, plagada de checkpoints i amb barris sotmesos a diversos controls.

Jean-François Thiry, representant de l’associació Pro Terra Sancta a Síria, viu allà des de fa dos anys. Fa uns quants dies la línia del front passava a menys de 200 metres de casa seva. «Des de 2017 hi ha dos barris, Sheikh Maqsud i Ashrafieh, en mans kurdes. És com si fos un altre estat dins de la ciutat, on ningú no podia entrar». Després de la caiguda del règim, fa un any, es va obrir la possibilitat d’un acord que «es va firmar el març i establia que abans del 31 de desembre totes les forces armades kurdes confluirien cap a l’exèrcit governamental i les zones de l’est de Síria que estiguessin sota el seu control tornarien a integrar-se a l’Estat sirià».

Però allò no va durar. Pocs dies després de Nadal van començar els primers altercats, després l’escalada. «El 4 de gener l’exèrcit governamental va intentar recuperar el control d’aquells dos barris d’Alep. Els combats van durar cinc dies i van ser molt durs: morts, armes pesades, tancs. Els kurds responien al foc de manera caòtica, per la qual cosa van resultar afectats altres barris propers, molts dels quals cristians». Afortunadament, tal com explica, la població va tenir la possibilitat d’abandonar les zones de perill gràcies a dos corredors humanitaris preparats pel govern, que va avisar de l’inici de les operacions.

Thiry va estar-se fora de casa quatre nits. «Tenia por i no volia quedar-me sol. Vaig anar a casa d’uns amics. Paradoxalment, també ha sigut bonic, com durant la Covid. No hem afrontat la por sols. S’ha transformat en una ocasió per estar junts i conèixer-nos més bé».

Alep ha tornat avui al control del govern. «Encara estan netejant la zona i la gent encara no ha tornat a casa seva. El problema no s’ha resolt, només s’ha posposat. Ara els combats continuen a l’est del país». Allà s’hi juga un partit decisiu. «Els kurds controlen el 25% del territori, les regions petrolíferes de Qamishli i Hasaka. Ni l’antic règim ni el nou govern hi entren. I és clar que no són els únics actors implicats. Hi ha interessos americans pel cru i també hi ha Turquia, que no vol un Estat kurd. El que és dolent és que s’arribi a una victòria militar i no a un acord».

Aquesta perspectiva preocupa profundament Thiry. «És la meva por més gran. Si una de les dues parts guanya utilitzant només la força i la violència, posarà els fonaments de guerres futures. Sense un acord real, sense un diàleg que tingui en compte els interessos de tothom, no hi haurà una pau duradora». La seva mirada va més enllà de Síria. «M’impressiona veure per tot arreu que l’ús de la força sigui la primera opció. Rússia, Estats Units, Israel... La lògica del més fort domina el món. Afortunadament, l’Església continua dient una paraula diferent, aposta per la possibilitat de la trobada amb l’altre, el diàleg i una confrontació sense armes».

Mentre ho diu, està pensant en la comunitat cristiana d’Alep, molt disminuïda perquè molts d’ells han fugit els últims 15 anys. «Els que es queden són pocs. Cada enfrontament confirma la idea que aquí no hi ha futur per a les famílies. Episodis com els d’aquests dies no fan més que confirmar als qui ja han decidit marxar de la seva decisió d’abandonar Síria. En canvi, els que es queden diuen: “precisament per això ens hem de comprometre més”».

Enmig d’aquesta tensió ha pres forma una experiència inesperada: l’Escola de comunitat que Jean-François i Renzo, que viu amb ell des de fa un any i mig, tenen cada setmana amb un grupet de set o vuit amics sirians. «Quedem cada dilluns. Els dies dels enfrontaments estàvem treballant el capítol vuitè d’El sentit religiós, sobre la “ruptura amb el passat”, que don Giussani descriu com la pèrdua de memòria del significat d’allò que es viu, reduint l’home a pura reacció davant dels esdeveniments. Sense un lligam amb la pròpia història i amb l’experiència original del sentit religiós, la por i les circumstàncies ho envaeixen tot. Això era exactament el que ens estava passant: atrapats per la por, sense la memòria que la nostra vida és un bé, sense un nexe amb la nostra història».

Llavors l’escola de comunitat es converteix en un judici sobre la realitat. «Ens vam dir: la por no ens defineix. Nosaltres som més que aquesta reacció. Som la nostra història, la nostra pertinença a l’Església, la nostra fe. Aquest petit grup ens va permetre fer memòria de la nostra experiència cristiana, de què és el que ens salva realment enmig de la guerra. Ens va fer alçar la mirada».

La mateixa mirada que ara acompanya la seva feina quotidiana. Durant els bombardeigs, la missa popular organitzada pels germans franciscans amb el suport de Pro Terra Sancta no ha deixat mai de celebrar-se. «Repartim mil àpats al dia. Malgrat les bombes, tothom que podia venia a treballar. Hem portat menjar a ancians tancats a casa seva i als desplaçats que van trobar refugi en esglésies i mesquites. En plena emergència apareixen recursos que no sabies que existien».

Tot i que és sobretot després que sorgeixen “punts de llum”. «Ens hem coordinat amb altres ONG per reconstruir les cases destruïdes. Hem unificat la informació i ens hem repartit els casos. Saber que no estàs sol ho canvia tot». Després hi ha els encontres personals. «Vaig anar a veure una parella cristiana amb tres fills petits. Porten un projecte de suport psicològic, teatre i comunicació. Va ser una estona preciosa amb gent que pensa en el futur, que vol quedar-se. Quan et trobes amb gent així et venen ganes de fer part del camí amb ells».

Això és el que permet quedar-se a Alep i treballar tot i saber que potser no es veuran els fruits de tant d’esforç. «No sé què passarà més endavant. Però sé que el que em permet quedar-me és trobar persones amb les quals compartir el camí. Són els meus punts de llum. M’ajuden a tornar a casa, encara que sigui a mitjanit, feliç i segur que existeix una possibilitat bona fins i tot en aquest país tan apallissat».