El passat 8 de setembre, el Dicasteri vaticà per als Laics, la Família i la Vida va aprovar els nous estatuts de la Fraternitat de Comunió i Alliberament, que es van publicar i van entrar en vigor el 15 d’octubre. L’itinerari de revisió ha durant gairebé quatre anys. Era l’11 de juny de 2021 quan el prefecte del Dicasteri, el cardenal Kevin J. Farrell, va promulgar el Decret general denominat Les associacions internacionals de fidels (que va entrar en vigor l’11 de setembre següent) que fixava per a tots els moviments dos principis en particular: la duració i el nombre de mandats dels responsables, i la participació de tots els membres en la formació dels òrgans de govern mitjançant elecció. Per què és tan important aquesta revisió? Quins passos s’han fet? Quins canvis comporta a la vida de CL? Respon don Andrea D’Auria, decà de la facultat de Dret canònic a la Pontifícia Universitat Urbaniana, director del Centre internacional de CL i coordinador de la comissió interna del moviment que ha treballat en aquesta revisió en diàleg amb el Dicasteri.

Per què CL ha de tenir uns estatuts? El dret no representa una espècie “d’ingerència” a la vida lliure del moviment?
Certament no es pot dir que l’encontre amb Crist hagi sigut suscitat a la nostra vida pel dret canònic, però allà on es viu la fe íntegrament, de seguida es percep que l’aspecte jurídic forma part de la nostra experiència de fe. Monsenyor Eugenio Corecco, bisbe de Lugano, a qui l’unia una sòlida amistat amb don Giussani, deia que el dret canònic és coessencial al fet de la salvació: si l’encontre amb Crist és vertader, provoca de seguida un canvi en la persona que, de fet, suposa també una nova llei de l’existència.

Podeu explicar-ho amb un exemple?
Jo vaig conèixer el moviment al liceu científic Casiraghi de Cinisello Balsamo, als afores de Milà, el 1980. Per a mi va ser una cosa fascinant i abassegadora, i una de les seves conseqüències va ser la pregària diària de laudes amb els meus companys de GS. Era una regla, però no ho vèiem com una obligació externa a nosaltres. Era una cosa que, en certa manera, estava implícita en l’encontre que havíem tingut.

Voleu dir que el dret expressa alguna cosa que a vegades queda implícita?
Sí, el dret ajuda a explicitar el contingut d’un encontre atractiu i corresponent per a nosaltres. Aquest és un primer punt. Hi ha un segon aspecte: el dret és un camí específic, diferent, de coneixement del misteri salvífic. Ens ajuda a entendre quins són els drets i els deures de tots els batejats i per tant, en el nostre cas, de qualsevol persona que sigui membre de la Fraternitat i en general del moviment. En aquest sentit, el dret també és una ajuda per a custodiar la comunió entre nosaltres i un camí per aprofundir en el que ens ha succeït, segons la seva pròpia articulació.

Suposa, per tant, un aprofundiment del carisma?
És així, en el nostre cas el dret canònic ens ha ajudat i ens ajudarà a entendre més bé el que ens ha passat. El papa Francesc, en l’audiència que ens va concedir el 15 d’octubre de 2022, deia que «el potencial del vostre carisma encara està en gran part per descobrir, encara queda molt per descobrir». El carisma de don Giussani és, crec jo, com una veta d’or dins d’una muntanya que encara està completament per explorar. Cal afegir-hi una cosa més: aprofundir en l’aspecte jurídic i treballar en la redacció dels estatuts ha sigut per a nosaltres una ocasió d’entendre millor qui som, quin és el nostre rostre i què és el que ens ha passat. Ha sigut interessant veure que, en alguns casos, la dificultat relativa a la redacció d’un article referit a certa norma o concepte no es devia a una mera incertesa tècnica o jurídica, sinó també al fet que certes coses potser ni tan sols eren clares per a nosaltres i per tant necessitàvem més comprensió i reflexió. Dit d’una altra manera, si no sé expressar un concepte o una experiència en termes jurídics és perquè tampoc jo no ho tinc clar. Redactar els estatuts ha sigut per tant una ocasió per entendre més bé quina és la nostra vocació, el nostre rostre en la història i la profunditat de la nostra experiència.

Hi ha alguna novetat radical als nous estatuts?
En el contingut no hi ha aspectes revolucionaris i és bo que sigui així. Destaca el replantejament de la relació entre Fraternitat i moviment, perquè es diu clarament que la Fraternitat és responsable de la guia de tot el moviment; després es detallen quins són els instruments formatius i educatius – per exemple, l’Escola de comunitat.

Els estatuts han sigut aprovats pel Dicasteri de manera definitiva, no ad experimentum, i s’ha dit que això confirma la bondat de l’experiència del moviment; per què?
Normalment, quan té lloc una revisió considerable com en el nostre cas, la Santa Seu prefereix concedir un “període de prova” de cinc anys per aportar després possibles correccions. En el cas de la Fraternitat, el Dicasteri, la tardor de 2021, va notificar al president Davide Prosperi que havíem de retocar diversos aspectes, tal com hem fet. El fet que la Santa Seu no hagi previst un període ad experimentum també és un signe de l’estima que té per nosaltres, per la nostra experiència i per la feina que hem fet.

El reconeixement només és una valoració tècnica?
No només. Hi va haver un primer discerniment per part de la Santa Seu el 1982, quan la Fraternitat va ser reconeguda com a associació universal de dret pontifici; el papa sant Joan Pau II va declarar que Comunió i Alliberament era una via segura cap a la santedat, és a dir, un àmbit on es viu l’experiència eclesial íntegrament. Amb el reconeixement del passat 8 de setembre es renova aquest judici. Es reitera que CL és una experiència vàlida d’educació en la fe i és important dir-ho després d’haver viscut, cal admetre-ho, certs moments de tensió amb la Santa Seu.

Presentant aquests estatuts als responsables italians del moviment, dèieu que tutelen la certesa del dret. Què voleu dir?
Vull subratllar dos aspectes. El primer és que jo estic segur, també en virtut del dret, que el que visc a la meva comunitat és el que viu el moviment sencer. La meva comunitat pot ser petita, però si seguim els principis i indicacions continguts als estatuts estic segur que entre nosaltres, encara que siguem pocs, vivim el mateix que viu tot el moviment, potencialment amb la mateixa intensitat de vida i el mateix impuls missioner. És clar que després és el “sí” de cada persona, i de cada dia, el que dona vida a la regla.

I el segon aspecte?
La certesa d’una continuïtat històrica. També en virtut del dret canònic, tinc la seguretat d’estar vivint el mateix que don Giussani va intuir el 1954 amb els primers batxillers. El dret afavoreix, encara que no sigui d’una manera total i definitiva, una continuïtat de l’experiència en la història. Per exemple, anàlogament, quan em confesso puc estar segur que el sacerdot m’absol realment dels meus pecats en virtut del dret, que em garanteix que aquelles paraules concretes -i no unes altres- reflecteixen la forma del sagrament, tal com va establir la voluntat de Jesús.

CL és un moviment que neix d’un carisma que li fou concedit a don Giussani. El carisma corre perill si “s’institucionalitza”, és a dir, si es compenetra en certa manera amb les institucions?
No hem de tenir por d’això. Hi ha certs aspectes de l’ensenyament de don Giussani que també han de ser garantits per l’Església. És clar que hi ha moltes coses que es podran actualitzar, revisar o repensar, però hi ha un nucli dur, m’atreviria a dir fins i tot candent, de l’ensenyament de Giussani que ha de ser clar per a nosaltres, per a tot el poble de Déu i per a l’Església. La famosa frase que va pronunciar Benet XVI a l’audiència concedida a CL el 2007 a la plaça de Sant Pere («els carismes han d’institucionalitzar-se d’una manera o altra per tenir coherència i continuïtat») apareix citada a la carta Iuvenescit Ecclesia escrita el 2016 per la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Resulta molt significatiu que un document oficial de l’Església citi el que ha dit un pontífex en una audiència reservada a nosaltres.

El discerniment eclesial és una imposició autoritària?
Hem de partir de la premissa que, segons el magisteri, només l’autoritat de l’Església té el poder de discernir veritablement els carismes donats a la companyia eclesial. La capacitat de discerniment és un do de l’Esperit Sant concedit als sagrats pastors en virtut del qual aquests poden reconèixer si un carisma és bo o no. Sobre aquest tema, Iuvenescit Ecclesia s’hi detura àmpliament, concretament al punt 17, indicant que és justament en el discerniment eclesial on resideix l’aspecte de la institucionalització del carisma. El discerniment per part dels pastors, que és un aspecte propi de l’exercici de la Sacra Potestas, és per tant un fet institucional, es dona en virtut d’un do atorgat per l’Esperit Sant. Dins d’aquest àmbit, crec jo, es crea un “cercle virtuós” entre carisma i institució: el carisma està destinat a vivificar la institució i genera també fets normatius; i la institució, en el seu aspecte jeràrquic, està cridada, en virtut d’un do rebut per l’Esperit Sant, a discernir la realitat carismàtica que sempre es torna a proposar a la vida de l’Església. Aquest discerniment eclesial va unit sempre a un aspecte institucional, és a dir, s’estableix la bondat del carisma per l’Església sencera. La institució eclesiàstica ha volgut, per tant, valoritzar-nos: se’ns diu que si seguim el carisma de don Giussani avui, dins de l’experiència de CL, podem tenir la certesa d’estar seguint l’experiència de l’Església sencera. Vivim per tant una experiència de fe vertadera i autèntica, que és possible dins d’aquesta companyia. CL és un àmbit particular on es viu l’experiència de tota l’Església. Em ve al cap una frase del teòleg Hans Urs von Balthasar que vaig sentir citar molt sovint a don Giussani a les seves classes a la Universitat Catòlica: «el tot en el fragment». En virtut també d’aquest reconeixement eclesial, puc tenir la certesa que el que visc a la meva comunitat de CL és el mateix que viu i ensenya l’Església sencera.

Per què han fet falta quatre anys per reformar els estatuts?
La feina ha sigut molt exigent i també més llarga del que ens pensàvem. Al principi es van recollir les aportacions i suggeriments dels membres de CL: en van arribar gairebé un miler. Es va constituir una comissió que va elaborar un primer esborrany que després es va lliurar a la Diaconia Central de la Fraternitat, que va treballar-hi durant tot l’any següent. El desembre de 2023, el text es va sotmetre al Dicasteri. A finals de 2024 van arribar les primeres correccions del Dicasteri i en aquest punt va arrancar el diàleg entre la Santa Seu i la Diaconia de la Fraternitat, fins arribar al feliç resultat el passat 8 de setembre. La interlocució ha sigut molt intensa. En alguns punts hem acceptat els suggeriments de la Santa Seu encara que no els compartíssim inicialment; en altres, hem insistit i se’ns ha escoltat. I en altres hem arribat a solucions intermèdies compartides.

Passem a l’elecció de l’Assemblea general, cridada entre altres coses a escollir el president de la Fraternitat.
No hem de tenir por del procediment electiu. El Papa és escollit pels cardenals, l’abat benedictí és escollit pels monjos... Per què? Perquè l’Esperit Sant també parla a l’Església a través de la nostra voluntat i del nostre discerniment. És clar que no hem de pensar que la veritat s’afirma a cop de majories; tanmateix, si moltes persones es reuneixen per escoltar un Altre, si invoquen juntes l’Esperit, tenen la possibilitat d’entendre quelcom que sigui bo per a tothom. El fonament del principi de representativitat resideix també en l’ensenyament de l’Església relativa al sensus fidei fidelium. El magisteri eclesial afirma que el poble de Déu és capaç de captar la veritat de la fe. Aquesta afirmació està basada en la Lumen Gentium, punt 12. El poble de Déu està capacitat per l’Esperit Sant no només per captar la veritat dogmàtico-teològica, sinó també per a una actualització i concreció pràctica de la seva intuïció. Si el poble de Déu és capaç de captar la veritat de la regula fidei, amb més raó podrà prendre decisions adequades en sintonia amb la dada dogmàtica i en comunió amb els sagrats pastors. La Lumen Gentium parla d’un «sentit sobrenatural de la fe de tot el poble»; els fidels, en virtut del Baptisme, tenen la capacitat d’intuir el que és bo i just. En aquest sentit, qui resulti elegit president no serà l’expressió d’una majoria o d’un corrent, sinó d’una voluntat comuna, i per tant estarà cridat a fer -i ho haurà de fer- el que sigui bo per a tots.

Per què s’ha optat per aquest sistema d’elecció?
Com que el carisma, després de la mort del fundador, no es transmet a una persona sinó que es comparteix entre tots els que pertanyen a aquesta història, tothom ha de concórrer de manera directa o indirecta per identificar la persona més capaç de guiar-nos i els membres de l’òrgan de govern que és la Diaconia Central. Per això s’ha adoptat un procediment que garanteixi aquest dret a tots els membres de la Fraternitat pleno iure. L’àmplia composició de l’Assemblea general -gairebé 280 persones- serà escollida per tothom, inclosos aquells que pertanyin a circumscripcions electorals numèricament exigües. Després aquesta Assemblea estarà cridada a escollir, d’entre els seus propis membres, el president i els components de la Diaconia amb un quòrum molt elevat, ja que es demanarà una majoria qualificada de dos terços.

Per què?
Aquesta em sembla que és una garantia important. No podrà ser escollit president ni membre de la Diaconia qualsevol soci, sinó només una persona que hagi sigut indicada després de consultar tots els inscrits. És un sistema que així garanteix una gran representativitat. Després la Diaconia Central, amb el president, haurà de designar les persones que siguin referència en els àmbits territorials i sectorials de tot el món i ells també, en la línia d’aquest principi i tal com suggereixen els estatuts, haurien de ser elegits dins de l’Assemblea general.

En el moment de votar al president, com es pot saber qui és la persona més adequada?
Insisteixo en el que ja he dit: s’elegeix posant-se a l’escolta de la veu de l’Esperit Sant. Es prepararà un document que regularà l’activitat de l’Assemblea per ajudar de cara a la feina dels seus membres. Però, en sentit estricte, es tractarà d’un moment de pregària: junts ens preguntarem qui està més ben preparat per governar el moviment per al bé del camí de la nostra companyia vocacional seguint a l’Església.

Amb els nous estatuts canviarà la relació entre el govern central i les comunitats locals? Com s’indicaran els responsables locals?
Als nous estatuts ja no existeixen els responsables diocesans i regionals electes, ja que s’ha vist que, com que la nostra presència al món no és uniforme, és més oportú que la Diaconia decideixi en cada cas, segons la situació, si nomenar un responsable territorial per cada ciutat o per cada regió o per cada diòcesi o fins i tot per cada país o continent. Aquests responsables, amb tasques i responsabilitats definides per al territori que se’ls confiï, romandran al càrrec mentre la Diaconia Central consideri oportú confirmar-los. Aquí m’agradaria afegir una cosa més sobre l’estructura de govern de la Fraternitat. Amb els nous estatuts hi ha una configuració que reflecteix una corresponsabilitat comunional més gran, ja que tots els inscrits a la Fraternitat amb almenys un any d’antiguitat (amb l’única excepció dels no catòlics) participaran directament en la formació de l’Assemblea general. Aquesta Assemblea es constituirà per norma cada cinc anys i es reunirà per elegir, per majoria qualificada, el nou president i els 15 membres de la nova Diaconia. L’Assemblea haurà de portar a terme després una verificació del camí recorregut per l’Associació durant els cinc anys anteriors. Per últim, l’Assemblea també tindrà la tasca d’acordar possibles modificacions dels estatuts i aprovar o modificar el Directori. És un mecanisme que, juntament amb una representativitat efectiva de tots els inscrits, afavoreix la fidelitat a la forma volguda i practicada per don Giussani per identificar els responsables locals, indicats per qui governa la Fraternitat, per afavorir la continuïtat i una comunió en la guia.

I què se’ns demana ara?
L’Església, aprovant els nous estatuts, està tornant a confirmar la bondat del carisma de CL i de les praxis portades a terme en aquests anys, i d’aquesta manera ens demana a tots de viure l’experiència del moviment d’una manera cada cop més total i responsable. L’Església ens pren seriosament i nosaltres hem de fer el mateix amb el carisma que hem trobat.