Una ocasió per mesurar-se amb l’actualitat d’un fet que va succeït fa més de dos mil anys, i d’un llibre que ja gairebé té quatre dècades, Los orígenes de la pretensión cristiana de Luigi Giussani, reeditat recentment amb pròleg del cardenal Kevin Joseph Farrell, prefecte del Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida. Aquest volum recull les classes d’Introducció a la Teologia que impartia el fundador de CL a la Universitat Catòlica de Milà i s’ha presentat a Roma, al saló de la Pontifícia Universitat Urbaniana, amb l’arquebisbe de Salern, monsenyor Andrea Bellandi, el vaticanista del Corriere della Sera, Gian Guido Vecchi, i el president de la Fraternitat de CL, Davide Prosperi.

A propòsit d’aquesta actualitat, Prosperi citava Ratzinger («Crist es presenta com a resposta al que soc “jo”») perquè «la set de compliment, de felicitat, el desig de bellesa, de veritat, de justícia, d’un significat exhaustiu... res d’això ho escullo jo, però tampoc m’ho puc treure de sobre. És l’estructura profunda que hi ha en mi, en cadascú de nosaltres». Actual, «fins i tot més que quan es va publicar», l’hi troba també monsenyor Bellandi, que cita en canvi la pregunta de Dostoievski citada per Giussani: «Un home culte, un europeu dels nostres dies, pot creure, creure realment, en la divinitat del Fill de Déu, Jesucrist?». Pot. I se’n nota més que mai la necessitat, assenyala Prosperi, perquè «mirant el nostre entorn europeu costa no veure la sensació de buit i confusió general davant d’aquestes grans preguntes ineludibles». Un llibre «preciós», en paraules del director del Centre Internacional de CL, Andrea D’Auria, que va presentar l’encontre, moderat per Valentina Frigerio, responsable de la comunicació digital i la pàgina web de CL.

Hi ha diversos “senyals” d’aquesta falta d’esperança que ens envolta, segons el president de la Fraternitat. «Des de l’hivern demogràfic que estem travessant fins a l’esclat inesperat de violència i desesperació en les relacions afectives, del progrés tecnològic que tendeix a marginar cada cop més la responsabilitat humana a l’increment de la pobresa i la desigualtat que defineix les nostres societats de manera dramàtica». Però el que fa més por és «l’augment realment preocupant dels conflictes armats, gairebé sempre acompanyats lamentablement per una perillosa retòrica sobre la inevitabilitat de la guerra i del rearmament». En aquest sentit, convida a llegir el missatge del papa Lleó XIV de l’1 de gener, on reprèn i desenvolupa el seu reclam a una «pau desarmada i desarmant» a la seva salutació a l’inici del pontificat.

«El cor de l’home no canvia -deia Bellandi- encara que canvien les coordenades culturals. Interceptar la novetat» i també allò q ue l’arquebisbe defineix com «la conveniència humana de la proposta de Crist és una experiència possible tant per a l’home de fa dos mil anys com per a l’home tecnològic de la postmodernitat, per a la persona que procedeix d’un univers religiós com el de l’antiguitat o per al que respira la mentalitat desencarnada i una mica cínica de les societats occidentals actuals». Aquesta «actualitat irreductible» de la resposta que Crist ofereix a l’home confós de la nostra època apareix també en certs senyals reconfortants que monsenyor Bellandi ha vist al Jubileu de l’Esperança que acaba de concloure. «Com els gairebé 18.000 adults (la majoria dels quals joves) que l’any passat van demanar el baptisme a França i tot el que està passant a altres països d’aquesta Europa descristianitzada, com testimonia el recent Jubileu dels joves, que va comptar amb una presència més nombrosa del que estava previst».

Vecchi va abordar l’origen de l’experiència de CL. «Anys extraordinaris i complexos. Pau VI acabava de clausurar el Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965, explicant que l’Església estava cridada “no a complaure’s en erudites anàlisis de psicologia religiosa o d’història de la seva experiència, sinó a trobar en si mateixa, vivent i operant en l’Esperit Sant, la paraula de Crist i sondejar més a fons el misteri, és a dir, el designi i la presència de Déu per sobre i dins de si». Paraules en les quals Vecchi percep una «immensa simpatia pel món». En aquells anys tan «complicats» per a l’Església i per al món, Giussani es dirigia als joves que tenia al davant, «primer al liceu Berchet i després a la Catòlica».

Tot i que, tal com recordava Vecchi citant una de les últimes entrevistes del fundador de CL l’any 2004, «mai no va pretendre fundar res», els diversos carismes de l’Església se susciten justament per fer més propera la gràcia de l’esdeveniment, amb un atractiu capaç d’obrir una esquerda als cors fins i tot en una època tan grisa com la nostra, marcada per les guerres i la intel·ligència artificial. Prosperi recordava l’encontre el passat 6 de juny amb els moderadors dels moviments eclesials, quan el papa Lleó va referir les paraules de Joan Pau II sobre la «coessencialitat de carisma i institució» dins de l’Església, definint-les com a dimensions necessàries perquè la gràcia pugui continuar aferrant i atraient la gent, sigui o no creient. «La institució existeix perquè sempre s’ofereixi la gràcia -deia Lleó XIV-, els carismes són suscitats perquè aquesta gràcia sigui acollida i doni fruit. Sense els carismes, es corre el risc que la gràcia de Crist, oferta en abundància, no trobi terreny fèrtil per ser rebuda. Per això Déu suscita els carismes, perquè despertin als cors el desig de trobar Crist».

No es tracta doncs «d’estructures organitzatives -hi afegeix Prosperi- sinó de comunitats on la pretensió cristiana es pot verificar en l’experiència quotidiana. Això és el que caracteritza els moviments eclesials a l’Església i al món d’avui». Es tracta, per tant, d’una vocació i d’una tasca, una «dinàmica» que Prosperi afirma haver vist en acte a les seves visites a nombroses comunitats del moviment arreu del món.

En aquest sentit, com deia el papa Francesc a l’audiència de 2022, «el que Déu ha realitzat a través de don Giussani és un do per a l’Església sencera».