L’homilia de monsenyor Alberto Torriani, arquebisbe de Crotone i Santa Severina, al funeral de Chiara Costanzo, jove italiana de 16 anys i víctima de la tragèdia de la festa de Cap d’Any a Suïssa. La celebració de les seves exèquies va tenir lloc el dimecres 7 de gener a la Basílica de Santa Maria delle Grazie a Milà, just al costat del Col·legi San Carlo, on estudiava Chiara i d’on l’arquebisbe fou rector.


«Es va acostar un cap de la sinagoga». L’evangeli parla de camins i de parades forçoses. De passos i interrupcions inesperades. Tal com va succeir aquell maleït últim dia de l’any a Crans Montana. I hi ha un progenitor, un pare, com Andrea. Tenim a Jaire, un home respectable, amb un càrrec, una paraula d’autoritat dins de la comunitat. Tanmateix, davant de la malaltia de la seva filla petita tot s’enfonsa, fins i tot ell mateix. Només queda un pare «amb la mort al cor», expressió que em confessava fa uns dies entre xiuxiueigs i sanglots.

Jaire no discuteix, no explica, no argumenta. Es tira als peus de Jesús i suplica. És una súplica pobra, gairebé indigna d’algú com ell. No és una oració articulada. És una cosa més semblant a un gemec ofegat, una veu que surt amb dificultat perquè el dolor li treu l’aire. És la imatge d’algú que ja no té certeses, però conserva un feble fil de veu per invocar la vida.

Som molts els que ens hem reunit avui: indefensos, despullats, amb preguntes sense resposta. Amb la sensació que, davant del que ha succeït, la mort sembla haver estès el seu mantell reduint-ho tot a cendres.

I mentre Jesús se’n va amb Jairo succeeix quelcom que interromp el seu camí. Una dona sense nom, malalta des de fa anys, esclafada per la multitud, que s’atreveix a acostar-se a tocar el seu mantell. Dues històries diferents però unides pel mateix crit. El de la vida que no vol rendir-se encara que tot sembli perdut!

Cadascú de nosaltres carrega amb aquest pes d’una manera diferent: adults, pares, avis, amics, joves. Davant del que ha succeït, sembla que la mort és l’única que parla, que ella és qui marca el sentit de les coses imposant el seu domini.

L’evangeli que hem sentit ens presenta una figura fràgil i poderosa alhora: una dona que porta dotze anys malalta, sense futur, sense nom, sense rostre. És una dona consumida per la vida, marginada, exclosa. No té grans coses a dir, no té drets a reivindicar. Només li queda un gest mínim, gairebé robat: tocar el mantell de Jesús.

Aquesta dona s’assembla al que avui sentim per dins. La mort, quan entra tan sobtadament a la vida, ens hi fa semblants: empobrits, confusos, sense futur. Ens pren el control, ens pren les certeses, ens pren fins i tot el llenguatge.

Al seu voltant -i al nostre voltant- hi ha la multitud. Aquesta multitud són les pors que ens aguaiten. Les pors que tenim els adults i els pares davant d’una tragèdia així, ja que ens descobrim impotents. Ens adonem que no podem tenir-ho tot sota control, que no podem garantir la vida, que el pas per la vida dels nostres joves mai no és una possessió nostra sinó que suposa sempre una fràgil confiança.

Aquesta multitud també són les paraules buides, les frases dites per omplir el silenci, els discursos retòrics incapaços d’alleujar de debò el dolor. Avui no som aquí per buscar explicacions, culpes i responsabilitats. També hi haurà temps per a això, però avui no és el moment.

Avui només demanem una cosa: força per trobar alguna cosa fora de nosaltres que ens torni a posar en camí. Perquè avui, dins nostre, només trobem cendres i buit. Estem com aquesta dona: esclafats per la vida, sense tenir el coratge ni tan sols de mirar Jesús a la cara. Potser, si poguéssim fer-ho, si poguéssim mirar-lo a la cara i parlar-li sense filtres, no li diríem paraules amables. Probablement li cridaríem tota la nostra ràbia, tota la nostra protesta, potser blasfemaríem i tot: “On eres? Per què ha passat això?”.

Però no se’ns ofereix aquesta possibilitat. Només se’ns concedeix l’aparent misèria d’escapolir-nos entre la gentada: entre pors i pensaments buits que ens ofeguen. I de buscar, no dins nostre sinó a fora, una paraula que no només ens consoli sinó que torni a posar en marxa la vida.

Així és la fe cristiana: fràgil, desmanegada, fins i tot escandalosa en moments com aquest. Però obstinada a creure que la vida mai no neix per si sola, que no es genera perquè en tinguem el control sinó per un encontre.

A l’evangeli, els deixebles també semblen una barrera. Són a prop de Jesús però no comprenen. Són com els obstacles de la bona voluntat, com aquestes presències sinceres que han vingut de tot el país però que no poden fer desaparèixer aquest profund allunyament que avui senten al seu cor el pare, Andrea, la mare, Giovanna, Camila, Elena i Luca. Una distància que ningú no pot travessar per ells.

Però Jesús, enmig de tot l’aldarull, percep un toc. Una pregària sense paraules. Un crit mut. Una vida que semblava que ja no tenia sentit. I Jesús s’atura. Es gira. Avui també ens agradaria que Jesús es girés. Que reaccionés a aquest fràgil toc, a aquesta fe cansada, a aquest dolor confús. No per explicar-ho tot sinó per retornar-nos un futur. Ho necessitem!

Ho necessitem els adults i encara més vosaltres els joves que sou aquí avui. Una paraula que no soni com una amonestació sinó que tingui el to ferm de la confiança. Vivim en un temps en el qual a vegades no queda clar el que importa de veritat. Us diuen que el desig coincideix amb la possessió: “Desitjo el que compro, el que consumeixo, el que controlo”. Però el vertader desig no és possessió. El vertader desig és el que us posa en camí, això que us fa alçar la mirada, el que us obre a la vida i als altres. Quan el desig es torna possessió, deixa de generar vida i comença a tancar-la.

Igualment, cal no confondre l’esperança amb l’optimisme. L’optimisme diu: “tot anirà bé”. L’esperança diu: “val la pena viure fins i tot quan no va bé”. L’esperança no nega el dolor, però no li concedeix l’última paraula.

Tampoc es poden confondre els talents amb les meres capacitats. Les capacitats són el que sabeu fer. Els talents són el que esteu cridats a ser. Es descobreixen amb el temps, mitjançant l’escolta i l’encontre amb adults de veritat, capaços de deixar-se tocar per la vostra vida. Per això us dic: busqueu adults que no siguin multitud sinó presència. Que siguin capaços de paraules vertaderes i no de xerrameques estèrils o idees precuinades. No us conformeu amb paraules fàcils, models buits o aproximacions que no saben quedar-se al vostre costat. Busqueu relacions que sàpiguen reconèixer el vostre toc, com Jesús enmig de la multitud.

Avui ens hem reunit perquè hi ha una vida que s’ha trencat massa aviat i ens adonem que una persona sola no pot suportar un dolor així: és massa gran, massa incomprensible. Un pes com aquest demana ser compartit, recolzat a les espatlles dels altres, germans i germanes, propers o llunyans. Quan la mort irromp inesperadament, sense avisar, amb un rostre dur i cruel; quan no se t’emporta a tu sinó que t’arranca el que més t’estimes, un fill, el cor del teu cor, el futur en el qual et reconeixies, llavors qualsevol paraula és insuficient, fins i tot la més elevada, fins i tot la més vertadera. Tots ens sentim llançats, sense preparació prèvia, al misteri d’un sofriment inexplicable i d’una mort que no ens concedeix temps, justament quan la vida era festa, joc, lleugeresa, brindis. Davant de tot això només es pot dir: no és just. No ho és (cf. comentari de Maurizio Patriciello a Avvenire el dissabte 3 de gener de 2026).

No ho és per a ningú, no ho és per a la ciutat sencera, no ho és per a una comunitat escolar, no ho és per aquests joves que encara estan lluitant aferrats a una fràgil esperança de vida i a la cura de metges i infermers. No ho és per a Chiara, que en silenci, sempre sense ostentacions, ho feia tot bé (tant a classe com en l’esport, amb el seu somriure i la seva ironia capaç de riure’s de les seves pròpies febleses, utilitzant també els seus talents amb els més petits a la parròquia de Sant Ambrosi). No, no és just! I menys encara sabent el fort sentit de la justícia que animava les seves idees i pensaments.

Però, justament per això, cadascú de nosaltres està cridat a no deixar de buscar aquest toc que torna a posar en marxa la vida. No tot es cura. No tot s’explica. Però si Jesús es va girar un cop, pot tornar-ho a fer. I això, encara que només sigui això, pot ser suficient per no quedar-nos parats i tornar-nos a posar en camí. Això val per tots nosaltres, per a tants pares i mares que hi ha avui aquí... i amb ells gran quantitat de professors i docents de diversos col·legis. «Em pregunto quin sentit té ensenyar i continuar parlant de futur als joves després del que ha passat». Ho confessava aquests dies un de vosaltres i és la pregunta que molts portem a dins i que sembla haver paralitzat els nostres pensaments i paraules, i també els nostres gestos i les nostres passes. Al nostre col·legi, per als exàmens de tercer, les proves orals comencen amb un treball titulat “Obra mestra”. Es diu així... i potser en això rau el sentit profund de per què continuar, ja des d’aquest mateix matí, entrant a classe i, malgrat tot, continuar passant llista, reclamant la vida... és a dir, reconèixer l’obra mestra que cada jove vida porta dins seu com a bagatge de valuosa riquesa i per a nosaltres els cristians -com diu el salm- com a glòria del Déu viu!

Ara m’agradaria aturar-me, amb tot respecte i delicadesa, en alguns nom perquè l’evangeli mai no parla a una multitud indefinida sinó a rostres concrets, a històries precises.

Luca, estàs a punt d’acabar primària. D’aquí a uns mesos entraràs en una nova etapa de la vida, marcada per canvis grans i ràpids. Canviaran els llocs, els ritmes, les relacions. És normal sentir que et tremolen les cames. Però has de saber una cosa: aquesta tremolor no és signe de feblesa. És el signe que la vida està trucant a la teva porta. Obrir-se a la vida sempre fa una mica de por, però també anuncia la seva bellesa. No deixis de caminar. No deixis de desitjar. Fins i tot quan hi hagi passos incerts, la vida és més gran que la por.

Elena, aquests dies t’estàs barallant amb la vida. Les dificultats que travesses no es deuen a cap culpa ni a una falta de voluntat. Vull dir-te clarament que no estàs sola. Hi ha un futur per a tu. Hi ha un lloc bonic que t’espera i no l’has de conquerir lluitant contra tu mateixa. No t’has de merèixer la vida. Senzillament, la vida t’estima. I hi és, també quan siguis incapaç de veure-la.

Camilla, a tu, germana gran, et vull donar les gràcies. Continua essent-ho i custodia. No perquè hagis de substituir els adults sinó perquè la teva presència ja és una llum. Ser germana és a vegades una forma elevadíssima d’amor silenciós: ser-hi, vetllar, romandre.

Andrea i Giovanna, a vosaltres us vull dir: continueu essent transmissors de vida. La vida que li heu donat a la Chiara -amb la seva vivacitat, el seu somriure, la seva força, la seva passió per la gimnàstica- no ha sigut en va. Aquesta vida ha passat a través vostre i continuarà passant-hi. També ara, també així, també en aquest dolor impossible de dominar. L’evangeli d’avui ens diu que Jesús s’atura per un petit toc, gairebé invisible. Potser nosaltres avui tampoc no tenim grans paraules. Però si encara queda almenys un toc, per fràgil i cansat que sigui, llavors la vida no s’ha acabat. Toqueu Jesús! Això -només això- ens permet continuar drets avui.

Permeteu-me encara una paraula que no neix de nosaltres sinó que ens arriba del Llibre de les Lamentacions que hem sentit a la primera lectura: «Que no s’esgota la bondat del Senyor, no s’acaba la seva misericòrdia». No és una frase fàcil de sentir avui. No diu que tot s’arreglarà. No promet que el dolor passarà aviat. Només diu que el Senyor no s’ha retirat de la vida, tot i que la vida estigui ferida. Que la misericòrdia de Déu no s’esgota, no es desgasta, no decau just ara.

Es tracta d’una mirada d’esperança, no d’optimisme. L’esperança no nega la mort que portem al cor, però s’atreveix a creure que la mort no és senyora. Que encara queda una fidelitat, una presència que acompanya, una vida que se’ns continua confiant... encara que no sapiguem com.

Avui no ho entenem tot, però encara podem confiar. Com Jaire als peus de Jesús. Com la dona que s’atreveix a tocar-lo. I això, encara que només sigui això, és prou per continuar caminant.