Si hagués de respondre a la pregunta «Què diries, sintèticament, de l’any que acaba d’acabar-se?», diria que el carisma de CL és viu, fèrtil i actiu. Aquests mesos m’ha trobat amb moltes comunitats del moviment i he pogut tocar amb les meves mans la vida nova que continua brotant del carisma donat a don Giussani. Com ens indicava el cardenal Pizzaballa, el que l’Església i el món necessiten avui més que res no són herois individuals sinó comunitats vives on puguin aflorar subjectes nous que són constructors de pau perquè viuen immersos en la comunió que neix de l’encontre amb Crist, on és possible viure el perdó i l’estima mútua encara que un torni a equivocar-se o a caure: hi ha Algú més gran que ens uneix.

Ho he pogut veure en acte, per exemple, durant una assemblea on una noia russa deia que participar en aquell moment juntament amb altres joves ucraïneses li despertava una immensa gratitud per la possibilitat d’unitat i al mateix temps per poder compartir amb elles el seu profund dolor pel seu país martiritzat. Normalment sol prevaler la ràbia o la por, o bé el sentiment de culpa o d’impotència; només l’encontre amb Déu fet home, quan és acollit, permet mirar i abraçar l’altre per amor al seu destí. Així es porta a terme el miracle d’una amistat que va més enllà de qualsevol motiu de divisió.

Ens hem vist diverses vegades amb els nostres amics de Terra Santa; alguns d’ells participaven en remot a les nostres trobades mentre sonaven les alarmes antiaèries i ens deien que aquesta companyia és essencial per a ells perquè els permet afrontar circumstàncies terribles amb una esperança que de qualsevol altra manera seria impossible. He vist amics cubans disposats a renunciar a les úniques hores de corrent elèctric del dia per participar en el gest de la caritativa perquè els educa a viure sense sentir-se esclafats pel pes de la injustícia i el ressentiment.

La comunió és font d’una vida nova i d’un judici nou sobre les coses. M’he quedat impressionat en veure que els nostres amics del moviment d’Alemanya, davant de la proximitat de les eleccions, sentien la urgència de reunir-se per buscar un judici sobre aquesta circumstància que nasqués de la fe, de la pertinença viva a Crist, arribant a proposar després una contribució pública.

Podem ser tots uns miserables, però en la nostra unitat custodiem una cosa gran, que és l’amor de Crist per cada un de nosaltres. Ell ens ha aferrat dins d’aquesta companyia i a través dels nostres rostres vol trobar-se amb altres pobres com nosaltres que n’esperen, fins i tot inconscientment, la mirada, que esperen poder experimentar el que Crist ha portat al món, és a dir, l’amor del Pare, resposta al nostre desig de compliment.

Què se’ns demana a nosaltres, que no tenim res més que el que se’ns ha donat?

Un “sí” ple de gratitud: reconèixer i acollir la iniciativa que Crist ha pres a la nostra vida per anunciar al món la seva presència. Aquí rau la importància del que ha succeït el setembre amb l’aprovació dels nous estatuts per part del Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida: és signe d’una estima per la nostra experiència i d’una paternitat que ens permet afrontar l’any nou amb confiança, desitjosos de continuar el nostre camí plegats i de portar a tothom, allà on siguem, a través de tot el que som, fem i diem, la gràcia de l’encontre.

El moviment no és només una cosa que existeix prèviament a la nostra vida. El moviment és la nostra vida i tots som responsables de la seva construcció. Sostinguem-nos en el camí que ens espera, que encomanem a la intercessió de Maria, la nostra mare.

Bon any a tots! Amb afecte,
Davide