Ben mirat, viure distrets és “l’estupidesa suprema” de l’existència humana, perquè la consciència de la vida ens obliga a donar passos cap a aquest destí cap al qual tot en nosaltres tendeix, encara que sigui desconegut.

Tanmateix, com ens costa travessar la distracció! Què volem amagar sota aquesta “diversió” -com denunciava Pascal- que toquem amb les mans cada dia? Pretenem inútilment eclipsar la desproporció de la nostra vida respecte a la intuïció d’una plenitud tan anhelada com inassolible amb les nostres forces. És una experiència corrent: ens descobrim inadequats, sempre insuficients.

Sovint, aquesta desproporció, en lloc d’obrir-nos, ens tanca en una espiral melancòlica i repetitiva que torna la vida ombrívola i violenta. Podria empènyer-nos, en canvi, cap a una obertura, fins i tot dolorosa, però sana: capaç de connectar la nostra percepció de la realitat amb aquesta profunditat que li és pròpia, tant fora com dins de nosaltres. Així apareix la religiositat com a cim de la raonabilitat, una experiència molt recognoscible i, tanmateix, poc freqüent als nostres ambients occidentals.

El Sant Nadal és una oportunitat perquè cadascú de nosaltres -creients i no creients- redescobreixi la desproporció que s’expressa en les preguntes, en el crit d’insatisfacció, en la recerca d’un “més enllà” amagat dins de cada cosa. Com el cant dels grans poetes. Potser deu ser la poesia l’única veu profètica que ens quedi per prosseguir aquesta recerca existencial? N’emergeix un crit que no es conforma amb el consum per silenciar el cor. Perquè el cor no s’omple sinó de l’Infinit que li ha imprès el seu segell des de la creació. Des que sortim de les mans de Déu, som massa grans com per acontentar-nos amb la simple acumulació de béns.

Aquests dies són, encara més, l’ocasió d’una “inversió de mètode”, com suggeria don Giussani: la possibilitat d’alguna cosa imprevista, d’un encontre senzill i decisiu per a la vida. A través d’una relació, d’un diàleg, d’una mirada que acull, pot obrir-se una profunditat que consideràvem impossible. Sobretot a nosaltres els adults, moltes vegades malalts d’escepticisme, se’ns brinda l’ocasió de trobar un lloc on reconèixer la grandesa del Misteri que ens aferra a través d’una humanitat diferent.

El Nadal ens ofereix la possibilitat d’un judici carregat d’un afecte desbordant. La companyia silenciosa de les coses, que ens envolta per fora i per dins, pot convertir-se en una amistat personal, en una abraçada carregada de significat.

Aquests dies estem disposats a fer-nos abraçades en família, ni que sigui per mera convenció... Llavors, per què no obrir més el cor, per tal que l’abraçada es converteixi en l’ocasió de dir, com l’àngel als pastors anunciant el naixement del Nen Jesús: «Avui us ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor»? És una alegria que rellança la vida i la fa desitjable.
Bon Nadal a tothom!

Article publicat a Il Sussidiario