A poques passes de la basílica de la Nativitat de Betlem, al final d’un carreró ple de botigues d’artesania de fusta, hi ha un petit santuari. Passant la porta i baixant uns esglaons, t’embolcalla el silenci d’una gruta de pedra blanca. Els àrabs l’anomenen Mugharat as-Sitti Mariyam, la gruta de Nostra Senyora Santa Maria, però els pelegrins la coneixen com la Gruta de la Llet. Segons una tradició que es remunta al segle VI, en aquesta gruta la Mare de Déu es va refugiar durant la seva fugida dels soldats d’Herodes que tenien l’ordre de matar tots els nens menors de dos anys. Després de la benedicció de l’àngel que es va aparèixer a sant Josep en somnis, sortirien d’aquesta gruta en direcció a Egipte.

Tan silenciós com decidit a obeir Déu amb prestesa, segons una tradició més tardana, sant Josep hauria fet anar de pressa a Maria, que estava donant el pit al nen Jesús. Una gota de la seva llet hauria caigut a la pedra, que es va tornar completament blanca. Una pedra miraculosa per a centenars de milers de pelegrins, sobretot dones i mares que amb el pas dels segles han encomanat a la Mare de Déu d’aquesta gruta els seus dolors més grans: joves que desitgen un fill que no arriba, embarassades amb problemes de gestació, mares que demanen de genolls la curació del seu fill. Cristianes i musulmanes. Ahir i avui. Acariciant aquesta roca blanca, moltes vegades amb el rostre solcat per les llàgrimes, també s’hi troben molt sovint dones de fe islàmica que veneren a Maria, la mare de Jesús.

A la Gruta de la Llet de Betlem, dolor i esperança superen totes les fronteres i barreres amb un crit d’auxili a la Mare de Déu, sentint-se estimades i compreses per aquesta dona que va experimentar els dolors del part, la por que els soldats d’Herodes matessin el seu fill, el cansament i les dificultats de la llarga fugida per posar-lo a recer poques setmanes després d’haver nascut aquest fill, misteri als seus ulls del poder de Déu. A la terra bíblica on cada pedra és signe de la presència divina, els cristians han reprès a la Gruta de la Llet la tradició de la veneració de Raquel. La tomba de l’esposa preferida del patriarca Jacob -que va morir durant el part del seu segon fill, Benjamí- és a pocs quilòmetres de distància. Un lloc tan sant com disputat. Des dels anys 80, a causa del conflicte, l’accés està restringit exclusivament als jueus i moltes dones que no poden tenir fills continuen anant a suplicar a Raquel, citada per l’evangelista Mateu com a profecia del dolor de les mares per la matança dels innocents.

A la Gruta de la Llet el que venç és la vida. Per veure-ho cal acostar-se als locals situats a la dreta de l’entrada del santuari, custodiat pels franciscans. Una sala sencera està dedicada als exvots per les gràcies rebudes. Hi ha més de dos mil rostres de nens nascuts sota la protecció de la Mare de Déu de la Llet que viuen repartits arreu del món. En petits sobres es pot recollir la pols blanca d’aquesta gruta, destinada a les mares que pateixen, com una invitació a resar. Generacions de dones han fregat peces de roba de nadó en aquestes parets. Des de la restauració realitzada per la Custòdia de Terra Santa, acabada el 2006, el petit santuari és més acollidor i recollit, cosa que afavoreix no només la devoció sinó també l’oració, que per si mateixa genera pau al cor. A més, des del fons de la gruta, un pas subterrani condueix a una altra capella dedicada a l’adoració perpètua del Santíssim per contemplar la dolça presència del Senyor.