Els últims anys França, símbol de la secularització europea, està vivint un fenomen inaudit, amb un increment exponencial del nombre d’adolescents i adults que demanen el baptisme. Segons les dades de la Conferència Episcopal francesa, el 2025 s’han batejat 17.788 adults i joves, el doble que fa dos anys. I l’any que ve s’espera tornar a duplicar-lo. Un augment sorprenent i estrany. Tant, que fins i tot el cinema ha volgut retratar aquest itinerari de conversió. L’actor i còmic Gad Elmaleh, jueu marroquí de nacionalitat francesa, l’ha portat a escena en un film autobiogràfic titulat Reste un peu (2022), on narra el seu encontre amb el cristianisme i la seva decisió de demanar el baptisme. A més, l’èxit a les sales del documental Sacre Coeur (2025) sobre la devoció al Sagrat Cor de la mística francesa Margarida Maria Alacoque confirma que aquest despertar de la fe ja és evident. Però darrere de tantes xifres i imatges queden certes preguntes obertes. Com es transmet avui la fe? Qui són aquest catecúmens? Parlem d’això amb monsenyor Dominique Catta, vicari general de l’arxidiòcesi de París.

Qui són els nous batejats?
El que més crida l’atenció és la seva gran diversitat. Molts són adults que venen d’altres cultures i religions, o que han redescobert la fe cristiana dels seus avis. Després hi ha els més joves. Per a ells, ara és més fàcil parlar en públic de la seva fe, també gràcies a les xarxes socials que d’una banda t’obliguen, en certa manera, a dir qui ets i, d’altra banda, permeten informar-se i buscar amb una certa discreció. Hi ha una set de sentit que es posa de manifest en contextos quotidians -classe, feina, amics- i que troba un terreny fèrtil en un diàleg més lliure que fa vint anys. Diria que la base de tot això és una gran prova existencial: la societat francesa es pregunta per si mateixa, per les seves institucions, pel significat de viure junts. L’home d’avui viu una gran solitud. I en aquest punt torna a emergir amb força la recerca de Déu.

Diu que les xarxes socials hi tenen un paper important.
Sí. Les xarxes socials obliguen a mostrar una certa identitat clara, empenyen els joves a dir qui són, manifestant públicament la seva fe. Alhora, també creix una necessària discreció. Molts viuen el seu camí en silenci per custodiar una llibertat interior i un silenci que són indispensables per un diàleg vertader amb Crist. Crec que els joves catòlics francesos estan aprenent a distingir entre el que es pot compartir públicament i el que pertany al misteri de la relació personal amb Déu. És una nova maduresa: testimoniar sí, però sense exhibicionismes.

Com afronta tot això l’Església francesa?
El primer aspecte, i potser el més important, és la humilitat de l’Església catòlica de França davant de tot el que està passant. Hem estat molt provats per l’escàndol dels abusos, la pressió mediàtica i institucional ha sigut molt forta i hem decidit afrontar tot això amb lleialtat, escolta i diàleg. Aquest aferrament a la veritat ha sigut un testimoni per a tota la societat. Ara ens trobem davant d’un fenomen que no podem atribuir a l’èxit de les nostres forces ni a cap estratègia. És una cosa que ens supera, que va més enllà de nosaltres mateixos. Ens vam veure sobrepassats per la Covid, per l’escàndol dels abusos i ara per un imprevist despertar de la fe que només podem explicar per l’acció de la gràcia.

Com s’acompanya a les persones que demanen el baptisme?
A França el catecumenat dura entre 18 mesos i dos o tres anys. És un camí llarg, però pensat perquè els neòfits vagin incorporant-se a la vida de la comunitat. No es tracta només de preparar-se per rebre un sagrament amb una catequesi individual. A moltes parròquies de París, qui comença aquest camí s’implica des del principi en la vida comunitària. A alguns se’ls convida a entrar a la coral, a d’altres a participar en algun grup de Bíblia o a prestar algun servei. Així el baptisme no és un punt d’arribada, sinó l’expressió d’una crida que ja viuen amb els altres. Els catecúmens no només són “acollits”, sinó que es converteixen en un do per a la pròpia parròquia. Em commou com els nostres fidels acullen als que acaben d’arribar, és un signe de fraternitat real.

Després de rebre els sagraments, aquestes persones es queden o es corre el risc que la flama inicial es debiliti?
A uns quants -no a tots, afortunadament- els costa mantenir en el temps la fidelitat a la missa dominical, però això no significa que la seva fe decaigui. El que m’interessa apuntar és que des del Concili Vaticà II hem passat d’una fe que es transmetia a la infància a una pastoral catecumenal per a adults, on la fe es nodreix d’oració, caritat, escolta de la Paraula. És una pedagogia que plasma la vida cristiana al llarg del temps, mitjançant etapes, pelegrinatges, moments de l’any litúrgic. Per exemple, hem vist un augment impressionant en el nombre de soldats francesos que participen en la peregrinació anual a Lourdes per a batejar-se, tant que hem hagut de pensar a fer-ho més cops perquè resultava impossible acollir-los a tots.

A les vocacions religioses també s’està notant aquesta nova fase del cristianisme francès?
És una mica aviat per donar-ne xifres, però les vocacions religioses en edat adulta també estan creixent. Una antiga església de París dedicada a sant Germain d’Auxerre, el bisbe que va consagrar a la joveníssima santa Genoveva (patrona de París que va salvar la ciutat de l’atac dels huns, ndr), es dedicarà precisament als que tinguin aquesta intuïció vocacional.

Aquest despertar de la fe té res a veure amb la solitud de l’home contemporani?
Sí, sens dubte. L’individualisme i el debilitament de la família han deixat un gran buit. La Covid va mostrar com de sola està la gent i la set que hi ha de lligams veritables, de comunitats, de tenir un lloc físic on trobar-se. Últimament hi ha hagut dos esdeveniments que han incidit en una certa percepció del catolicisme. Un d’ells és la polèmica cerimònia d’obertura de les Olimpíades, que molts cristians van veure com una provocació i que va dividir la població des del punt de vista mediàtic. L’altre és la reobertura al públic de Notre-Dame després de l’incendi, que es va retransmetre en directe per la televisió pública, mostrant a tota França unes imatges meravelloses. Sense cap polèmica, només l’estupor davant d’un lloc que tornava a ser obert per a tothom. És com si el país hagués redescobert que és socialment acceptable estimar la bellesa de la litúrgia, els símbols cristians, la pregària. La bellesa de la reobertura de Notre-Dame va commoure a tothom sense distinció, i va ser molt diferent de les divisions i polèmiques que va provocar la inauguració dels jocs olímpics. No era gens obvi en un país on el coneixement de l’Església sol ser molt limitat.

Entre els nous batejats també hi ha persones procedents d’altres religions.
Sí, representen actualment gairebé el 5%. Solen venir de camins complexos, després d’haver buscat en altres experiències espirituals. La lògica del catecumenat consisteix a acollir les persones tal com són i la seva recerca de Déu. Per a alguns és un pas delicat perquè suposa també una separació de les seves arrels familiars. L’Església acull amb discreció i respecte, ajudant a descobrir que la fe cristiana suposa un compliment i no una ruptura.

Com es mira l’Església francesa aquest fenomen?
Amb meravella i gratitud. No tenim eines sociològiques per explicar-ho. Als anys 90 vam tenir un enfonsament del nombre d’infants batejats. Al 2000, només un de cada dos rebia el baptisme i ara, tot i que creixi el nombre d’adults i adolescents que ho demanen, no ens hem de deixar emportar per l’entusiasme perquè no és fàcil omplir el buit dels anys anteriors. Estem contents però sabem que tot és mèrit de la gràcia. A nosaltres ara ens toca custodiar aquest do inesperat. Per això, vuit diòcesis franceses, inclosa la castrense, es reuniran al gener per escoltar els catecúmens i les comunitats que els acompanyen. Volem entendre què ens està suggerint l’Esperit amb tot això.