El monjo trapenc Erik Varden, bisbe de Trondheim a Noruega, el seu país natal, va néixer el 1973 en una família formalment luterana però agnòstica. Als 15 anys va començar el seu període de conversió escoltant la simfonia Resurrecció de Gustav Mahler. Avui presideix la Conferència Episcopal escandinava, segons la qual el 2024 hi va haver un centenar de conversions al catolicisme registrades a la diòcesi d’Oslo i a les prelatures de Tromsø i Trondheim. Un fenomen real -tot i que marginal, ja que els catòlics només són l’1% de la població noruega- que continua creixent, tal com confirmen els fidels, que cada cop més sovint es troben amb rostres nous que arriben a la parròquia carregats de preguntes. Si bé fins fa poc eren sobretot adults, cada cop són més els joves que demanen el baptisme.

El terreny comú en aquest despertar de la consciència religiosa és, com afirma el propi Varden en una entrevista publicada recentment al diari italià Il Foglio, l’evidència que «la secularització ha continuat el seu curs i s’ha esgotat, sense cap finalitat positiva. L’ésser humà, mentrestant, continua viu i amb profundes aspiracions». Aquestes persones busquen «una educació en la fe», afegeix, és un «signe dels temps».

Aquest judici és compartit per José Clavería, sacerdot espanyol de la Fraternitat missionera de Sant Carles Borromeu que des d’aquest any és a la catedral de Sant Olaf a Trondheim. «És gent que aparentment surt del no-res, que ve d’una societat líquida, confusa i caòtica. Majoritàriament són joves de 15 a 25 anys que ja estan tipus de respostes lleus, reductives i canviants. Busquen quelcom durador, que resisteixi en el temps». I què demanen? «És difícil generalitzar, però solen tenir una trajectòria que ve d’experiències personals, molt sovint doloroses o traumàtiques, que els empenyen a buscar». No és rar que tot comenci «veient un contingut cristià a internet, un vídeo a Youtube o TikTok, o amb una lectura solitària de la Bíblia. Molts s’acosten a l’església per resar o assistir a les celebracions i només en un segon moment decideixen apropar-se a un mossèn o un laic que visqui a la comunitat»

Això és el que li va passar a en Johannes, que viu a Trondheim amb dos companys de pis amb qui també comparteix la fe. Tot i que abans pensava que «la religió era una cosa ja obsoleta». Es defineix com un jove «massa ambiciós», volia «fer-me ric amb les finances», però va arribar un moment en què es va adonar que el que l’esperava era «una vida trista: treballar deu hores al dia per acabar essent un esclau dels diners». Va deixar el banc on treballava, es va matricular en una enginyeria i va començar a sentir-se atret pels continguts relacionats amb la fe, pòdcast i llibres de Jordan Peterson, que deia coses interessants del cristianisme. Va ser així com es va acostar al catolicisme i va començar a anar a missa. Hi va estar anant durant dos anys abans de decidir-se a parlar amb algú. A la parròquia es va trobar amb un mossèn ancià que, després de dues hores de conversa, li va presentar altres joves adults amb qui sopava els dijous.

Després d’un curs d’iniciació a la fe, Johannes va conèixer el bisbe. «Em va preguntar per la meva relació amb Jesús i em va convidar a pregar agenollat davant del sagrari». La seva no va ser una conversió «d’un dia per l’altre, sinó gradual». I què ha canviat? «Noto que el sagrament de la Comunió actua en mi, em sento més viu i estic més atent que abans a la gent que m’envolta».

Per part seva, Haakon, després d’estudiar a Bergen i d’un any a Islàndia, es va mudar el 2019 a Oslo. És una persona culta, treballa en una editorial i com molts dels seus compatriotes està batejat pel ritu luterà i va rebre la confirmació «però sense creure-hi de veritat». En aquella època va començar a fer-se preguntes i es queda fascinat pel personatge d’un llibre de Jon Fosse, premi Nobel convers, totalment captivat pel misteri de l’Eucaristia, suscitant-li un desig «d’aprofundir en la fe». Comença a llegir la Bíblia i s’adona que «em faltava alguna cosa». Ell que sempre havia «sentit cert respecte pel catolicisme, per l’estima que tenia a Joan Pau II i a la Mare Teresa de Calcuta», intueix que el que li falta «era Jesús, el pa i el vi». De l’Església catòlica el fascina sobretot que «té com una pretensió cap a l’home, no el deixa sol». Tot i que descriu la seva conversió com a «intel·lectual», durant la pandèmia de Covid va començar a «resar el rosari i a demanar als sants», dels quals li crida l’atenció que formin una cadena viva que «arriba des de Jesús fins a nosaltres avui».

Va entrar a la catedral l’1 de novembre de 2020, solemnitat de Tots Sants, i es va quedar fascinat per la «bellesa de la música» i les paraules del mossèn. Tant, que es va decidir: «he de ser catòlic». Va començar un itinerari d’iniciació a la fe i el segon diumenge de Pasqua de 2022 va rebre el sagrament de la confirmació, juntament amb el seu segon nom, Ambrosius, com l’autor del seu himne preferit, Veni Redemptor gentium. Aquest any ha començat a participar en la comunitat de Comunió i Alliberament, en les vacances d’estiu i en el rosari per la pau a Terra Santa. Diu que amb ells ha tingut «converses interessants i jornades precioses».

«Aquestes persones busquen veritat, orientació i comunitat», afirma Clavería, que les mira com un reclam per als que ja tenen una fe madura. «Cal promoure tot allò que ajudi a alimentar aquests tres aspectes, i cal replantejar-se tot allò que els obstaculitzi. És fonamental que la comunitat eclesial ofereixi una experiència de vida completa, rica i equilibrada, que correspongui a aquest nou inici. Cal ensenyar a resar, a viure junts -una cosa que no s’aprèn en gaires famílies-, a compartir gratuïtament el temps, l’afecte i els béns». I també una altra cosa que agraeixen molt, «una litúrgia bella i cuidada, on Déu actua i ordena la vida. En definitiva, fa falta ensenyar a viure la nostra companyia no com un refugi sinó com un laboratori on aprendre a llegir la realitat d’una manera nova».

Per això, a més «d’estar amb ells personalment, un per un», té valor oferir-los «moments senzills de convivència: excursions -aquí es valora molt la cultura de l’outdoor, fins i tot amb un clima que per a nosaltres és impensable- i moments de formació. Amb uns quants hem començat a llegir junts els Evangelis setmanalment» i amb els més joves «a estudiar junts als locals parroquials. Venen uns deu nois que comparteixen la seva vida quotidiana, i això té un gran valor educatiu perquè et mostra, sense paraules, que Crist té a veure amb tot. Crec que el que se’ns demana és inclinar-nos davant d’aquestes flors que estan brotant, observar-les amb els peus nus, admirar el que Déu hi obra i seguir-les. És veritat que podem oferir-los molt de la nostra experiència i de la nostra tradició, però això només serà possible si abans sabem seguir, amb humilitat i gratitud, la seva experiència».