Suïssa, Alemanya, Itàlia.. Són moltes els llocs on ha viatjat Lucia D’Anna amb el seu violoncel buscant mestres. Fins a Jerusalem, on va conèixer Zvi Plesser, un gran violoncel·lista. Així va començar l’etapa de Lucia a Terra Santa, el 2015. Els tres primers mesos es va allotjar al convent caputxí de Jerusalem, on «el pare Stefano va ser literalment el meu pare». A part de les classes amb el seu mestre, de seguida va començar a col·laborar com a voluntària a l’Institut Magnificat, una escola de música amb seu als locals de la Custòdia de Terra Santa, amb alumnes jueus, musulmans i cristians, una experiència única de diàleg i convivència per superar les diferències entre els pobles i religions que conviuen al centre històric de la ciutat.

Al cap de pocs mesos, Lucia va passar l’audició amb l’Orquestra barroca de Jerusalem i amb un ensemble de Tel Aviv. A més, «una companya violoncel·lista del Magnificat em va demanar que la substituís a les classes que feia al camp de refugiats de Deisha, a Betlem. Em va semblar molt interessant estar en contacte amb “tots dos bàndols”, israelians i palestins: al gran auditori de Tel Aviv i al camp de refugiats els caps de setmana». Lucia va anar-se’n a viure llavors amb dues noies jueves a la zona oest de Jerusalem, cosa que suposava viure colze a colze amb el judaisme. «Durant el Sàbat, el dissabte, no es podia cuinar, escoltar música ni posar la rentadora», afirma.

Durant el primer any va pensar moltes vegades a tornar al seu país, però «aquesta terra té com un efecte “imant”, una cosa semblant al que passa amb el mal d’Àfrica». Els seus amics franciscans, sobretot el pare Albert, director de l’escola de música i secretari de la Custòdia de Terra Santa el 2017, la van ajudar a obtenir el visat, que tenia una vigència de cinc anys. Prou temps perquè Lucia s’enamorés no només d’aquell lloc sinó també de Jamil, company del Magnificat. L’any 2019 els va casar l’aleshores custodi, Pierbattista Pizzaballa, una de les veus més autoritzades en aquests temps de guerra.

El 2020 neix Nadir, que ha viscut els seus cinc anys d’edat entre la Covid i la guerra. «Vivim a prop del Sant Sepulcre i últimament va molt a l’altar de santa Helena, mare de l’emperador Constantí, el lloc més a la vora a la pedra del sepulcre de Jesús. S’asseu allà i es posa a parlar de les seves pors. Un nen tan petit ha entès quina és l’única cosa que pot fer: pregar». Petits detalls quotidians que ajuden Lucia a respondre a una gran pregunta: per què continuar allà, podent tornar a Europa? «Per l’amistat amb els monjos, amb sor Valentina Sala que va portar el meu fill al món, amb Alessandra Buzzetti, corresponsal d’una televisió italiana a Jerusalem... De tant en tant les dones quedem per acompanyar-nos i intentar comprendre les dificultats d’aquest temps».

El bombardeig de l’església de Gaza al juliol va marcar per a ella un abans i un després. «La creu que miraculosament va quedar dreta em deia que la fe és l’única cosa que ens salva, l’única cosa que m’ha permès no anar-me’n d’aquí». També perquè és la terra del seu marit, però sobretot per «un sentit de responsabilitat amb la comunitat palestina, on tothom que pot marxa».

La Custòdia aquí ajuda a tothom. Pizzaballa no ha tingut cap problema per portar fruita i verdura a cristians i musulmans a Gaza. El Magnificat ofereix beques a qui en necessiti. La petita comunitat cristiana de Terra Santa es troba entre dos bàndols. «Però els joves s’adonen que cal retornar l’amor rebut i començar a posar en pràctica el que el patriarca no es cansa de repetir: la tasca dels cristians en aquesta terra és la de ser mediadors, constructors i reconstructors».

En aquests dos anys tampoc ha sigut gens fàcil tocar. Quan va esclatar la guerra, el Magnificat va haver de tancar, però el novembre de 2023 va tornar a obrir les portes i els alumnes van retornar-hi. Els que abans eren companys ara corrien el risc de fer-se “enemics”. «Hem treballat molt en el diàleg, individualment i en grup, sobretot amb els més grans, perquè entenguessin que aquests rostres eren els mateixos que abans». D’altra banda, la música pot convertir-se en instrument de pau. «Per tocar junts, has d’escoltar l’altre, cal avançar junts, respirar junts». Cal tenir en compte el que tens al costat. Una alumna musulmana que practicava un concert de Haydn força complicat va explotar un dia amb Lucia: «M’insisteixes que pari atenció a aquestes estúpides notes mentre aquí la gent s’està morint!». No podia culpar-la, només va intentar explicar-li que aquelles “estúpides notes” podrien servir-li per aprendre una professió que algun dia li permetria tocar per a la seva gent. «L’educació és l’única arma que ens queda -va afegir llavors-, no es guanya la guerra amb odi i bombes. Una població educada en la llibertat i en la pau és més forta que cinc mil terroristes armats». La noia es va posar a plorar. Ara està a punt de graduar-se.