La creu del Jubileu de l’esperança és al costat de l’altar a l’església de Santa Caterina de Betlem. Els bancs estan plens, però no de pelegrins estrangers com és costum -tot i que fa dos anys n’hi ha poquíssims, a causa de la guerra- sinó d’amics dels moviments i noves comunitats presents a Terra Santa. «Estic molt content de ser aquí amb vosaltres en aquesta celebració del Jubileu, m’alegra veure els moviments i les noves comunitats col·laborant plegats perquè és un signe preciós de pertinença a l’Església, sobretot en aquesta nostra terra, on la cultura sol centrar-se més en defensar fronteres que en compartir allò que permet superar-les», afirma el cardenal Pierbattista Pizzaballa durant la celebració de la missa amb la qual conclou la peregrinació jubilar amb una intenció especial per la pau a Terra Santa.

És 1 de novembre, solemnitat de Tots Sants. La fràgil treva que porta tres mesos en vigor a Gaza ha donat un cert respir, però el futur continua essent incert a la franja i a tots els territoris palestins. La decisió de pelegrinar a Betlem en ocasió del Jubileu de l’esperança -signe de proximitat als cristians locals que no solen tenir permís per entrar a Israel- va ser compartida de manera senzilla i unitària, tot i que Gaza estava sent assetjada i Israel estava en alerta pels míssils iranians. Molta gent tenia necessitat de posar-se en camí i pregar junts, testimonis en una Terra Santa sofrent d’aquesta fraternitat a la qual tant convida el papa Lleó XIV. «La fraternitat ha de ser recuperada, estimada, experimentada, proclamada i testimoniada». És la frase escollida per la invitació a aquesta peregrinació, però també descriu l’experiència dels moviments eclesials i de les noves comunitats a Terra Santa. Va començar fa tres anys amb el sínode diocesà i ha sigut acompanyada i sostinguda a cada pas pel cardenal Pizzaballa.

«Podríem organitzar iniciatives perfectes, però sense la comunió en perdríem el sentit i el gust», diu el pare Christian, sacerdot del Camí Neocatecumenal. Colombià de naixement, està incardinat al Patriarcat de Jerusalem, parla un àrab fluid i guia la peregrinació pel “camí de l’estrella”, el que segons la tradició va recórrer la Sagrada Família abans del naixement de Jesús. Cants, lletanies dels sants, lectures i testimonis acompanyen el camí. «L’esperança no és només una paraula, sinó una experiència que jo he viscut en un encontre personal amb Jesús que m’ha canviat la vida i m’ha alliberat», explica Cristina Lunardi, consagrada de la Koinonia Joan Baptista, una de les deu comunitats i moviments participants en la peregrinació. Internacionals i locals, ja que entre els setanta pelegrins arribats des de Galilea també hi ha membres dels Focolars, Comunió i Alliberament, Shalom i “Jesús és viu”, moviment nascut al si de l’església greco-melquita, present també a la universitat israelita de Haifa. «Compartir aquest temps de guerra no ha sigut fàcil, molts encara tenen por de venir als territoris –explica Malgorzata Radomska, focolarina de Haifa– però diverses persones que hi han participat m’han donat les gràcies, dient-me que l’Església a Terra Santa necessita gestos així, que donin esperança. Hi havia famílies que participen en grups parroquials i religiosos, i que han convidat més gent».

El que va sorprendre a Lina Rahili, una mare de Betlem que pertany a CL, va ser que diversos cristians locals que hi havia convidat no hi acudissin al final, i l’única que es va presentar puntualíssima a la cita va ser, en canvi, la seva amiga musulmana, no practicant, compromesa amb la defensa dels drets dels palestins. Ha seguit tota la peregrinació, però sense participar en la missa. «Aquest gest no és només per als cristians sinó per a la humanitat sencera, que el necessita», li digué a Lina, amb qui comparteix una llarga història d’amistat. Està convençuda que la Verge, de la qual els musulmans també són devots, li va concedir un miracle salvant el seu fill quan tenia quatre anys. En cada aniversari de la gràcia rebuda va a la basílica de la Nativitat i encén una espelma davant de la imatge de Maria.

L’entrada a l’església de Santa Caterina -parròquia llatina al costat de la gruta de la Nativitat, última etapa de la pelegrinació- es va fer en silenci. La missa va ser precedida per l’adoració eucarística en presència de sacerdots per confessar-se en diversos idiomes. Entre ells, vingut des de Natzaret, també hi havia monsenyor Rafic Nahra, vicari patriarcal per a Israel. Juntament amb monsenyor William Shomali, vicari general, i de dos altres bisbes emèrits, va concelebrar la missa amb el cardenal Pizzaballa. El cor estava format per cantants i músics de diversos moviments, als quals es van sumar diversos fidels de Betlem. Cantaven en àrab i el conjunt era tan inusual que va despertar la curiositat de la periodista d’una televisió palestina.

Comentant el text litúrgic del dia, pres de l’Apocalipsi, on Déu ordena posar el seu segell al front dels que el segueixen per preservar-los de l’anorreament, el cardenal Pizzaballa va indicar que Terra Santa necessita aquests nens amb el segell de Déu, persones disposades a frenar la devastació a la qual estem assistint, disposades per tant a donar la seva vida per amor. «Els sants no són gent perfecta, sinó persones com nosaltres que, en trobar-se amb Jesucrist, troben l’experiència de la seva salvació i desitgen anunciar-la allà on van –va afirmar el patriarca de Jerusalem–. Per això, l’Esperit Sant continua suscitant a l’Església noves realitats que ens ajuden a mirar més enllà de les nostres fronteres per veure quelcom que no sempre aconseguim veure immediatament i per arribar a persones que molt sovint no veiem. Però, atenció, sense caure mai en la temptació del resultat. Podríem no veure els fruits del que sembrem. El Jubileu és l’experiència d’un nou inici. Desitgem ser els fills de Déu que descriu l’Apocalipsi, disposats no només a frenar la devastació sinó a construir el Regne de Déu».

Paraules que ressonaran després entre diversos amics de diferents moviments, al final de la peregrinació, prenent una cervesa i la clàssica graellada àrab. «Per a mi, és evident que Déu ho fa tot, també aquesta peregrinació», comenta Annmarie, de Regnum Christi, encarregada de coordinar amb Christian la part litúrgica: «El que em crida l’atenció d’aquests anys d’amistat i col·laboració amb els moviments és que cadascú és lliure d’implicar-se o no, de donar el que pugui donar, sense que ningú el jutgi o el mesuri. Després Déu agafa tot això i ho transforma».