El camí cap a la pau és llarg. N’hi ha hagut prou amb pocs dies perquè l’entusiasme desencadenat a Israel i Gaza per l’acord firmat el 13 d’octubre a Sharm el-Sheikh donés pas a una nova fase d’incertesa i violència, per bé que -almenys en el moment de tancar aquesta edició de Huellas- no sembla que això hagi de trencar ara per ara la treva.
Tots dos bàndols ho han celebrat al Pròxim Orient. En canvi, a Occident fa la sensació que uns quants preferirien que les hostilitats continuessin, mentre això evités una intervenció de Donald Trump. Evidentment, aquest alto al foc no és la «pau justa, duradora i respectuosa de les legítimes aspiracions del poble israelià i del poble palestí» que el papa Lleó XIV no es cansa de demanar i a la qual tots aspirem. L’acord té grans limitacions: no defineix un marc definitiu per als territoris palestins, no garanteix un repartiment d’ajuda eficaç ni desarma els combatents, que a més no eren presents en el moment de la firma.

Però la treva és un fet, una «espurna d’esperança», com diu el pontífex, fràgil però real. Si les armes callen, serà més fàcil negociar una sortida després de 734 dies marcats per l’odi, el terror, la destrucció i milers de morts. El propi Lleó ha animat «a prosseguir amb coratge l’itinerari marcat».

I aquesta espurna s’ha d’estendre també a altres llocs. Ucraïna continua essent bombardejada sense que els “grans de la terra” aconsegueixin asseure’s al voltant de la taula de la pau. Campen pel món desenes de conflictes oblidats, com la guerra civil al Sudan, que ja s’ha cobrat 150.000 víctimes civils mentre 14 milions de persones han fugit als països veïns, com Egipte. Per no parlar de l’agreujament de la persecució dels cristians. Segons l’últim Informe de Llibertat Religiosa d’Ajuda a l’Església Necessitada, dos terços de la humanitat -més de 5,4 mil milions de persones- viuen en països sense plena llibertat religiosa i més de 413 milions de cristians pateixen alts nivells de persecució i discriminació a causa de la seva fe. «Si el món us odia», diu Jesús a l’evangeli de Joan, «sapigueu que m’ha odiat a mi abans que a vosaltres».

Què fer amb tot això? És la pregunta que ressona al manifest “L’esperança de la pau”, que ofereix dues respostes. Es pot resar («la pregària converteix els cors i obre a l’esperança») i després hi ha el testimoni de la unitat, que demostra «que és possible una experiència de concòrdia i d’acollida, amb tota la seva diversitat i els seus límits. Això introdueix una novetat, una esperança que tots necessitem».