Les explosions ja gairebé no se senten a la ciutat de Gaza des del passat 10 d’octubre, però Amal no ha perdut el costum. Amb una bateria i un quadern, continua estudiant al soterrani. Des de fa mesos, aquest és el refugi on intenta concentrar-se en els llibres i oblidar la por i l’ansietat, sobretot quan tot queda sumit en la foscor. Té 14 anys i els dos últims els ha passat en una aula del seu col·legi convertida en dormitori. Ja no queda ni un racó al recinte de la parròquia llatina de la Sagrada Família de Gaza on no hi hagi matalassos, estenedors, bosses o maletes amb efectes personals dels 450 refugiats que viuen allà.

En la tragèdia de la guerra, Amal es compta entre els més afortunats. Pot estar amb la seva família i ha aconseguit no perdre cap curs. Són 150 els nens i adolescents -entre 5 i 17 anys- que han trobat refugi als centres catòlic i ortodox de Gaza. Han fet classe sota les bombes i sota la protecció de sant Josep, ja que el pare Gabriel Romanelli, rector llatí, ha volgut dedicar a l’espòs de Maria aquest projecte que va posar en marxa el maig de 2024. Va ser llavors que va tenir una intuïció molt clara: la guerra acabaria més tard o més d’hora i calia preparar-se per tornar a començar. Per cuidar les ferides profundes de l’ànima dels més joves i per alimentar l’esperança davant del futur, calia ajudar-los a dedicar totes les energies possibles en quelcom constructiu.

Organitzar les classes no fou fàcil, ni sempre fou possible degut al perill dels bombardeigs, però sempre han sigut tenaços en l’intent. De 10 a 13h per grups alterns. Dilluns, dimecres i divendres amb els més petits; dimarts, dijous i dissabte amb els de secundària. Matemàtiques, àrab, ciències, anglès i religió són les matèries impartides per professors voluntaris refugiats a la parròquia. Alguns ho eren per ofici, d’altres han col·laborat com han pogut. Les aules eren a la cuina, la sala i el claustre del convent de les Germanes del Verb Encarnat, dues tendes instal·lades al jardí de la casa de les germanes de la Mare Teresa de Calcuta -que atenen nens i ancians musulmans amb discapacitat- i al temple. Cada cop que una explosió feia que tot tremolés, els més grans ja gairebé ni reaccionaven, s’hi havia acostumat. Fins i tot reconeixien el tipus de bomba pel soroll que feia.

«Els adolescents estan patint molt més del que sembla -explicava el pare Gabriel Romanelli-. Tenen la mirada perduda, el cap a una altra banda, els professors han de repetir tota l’estona el mateix. Els petits ho expressen amb una necessitat de contacte físic continu, criden quan tenen por, estan ansiosos, els costa dormir. A la carta que escriuen al Nen Jesús per Nadal, un nen de set anys no va demanar cap joguina, sinó el regal de la pau. La guerra els ha robat la infància. Intentem fer festes, cants i jocs, ens mostrem serens, però a vegades tenim més ganes de plorar que ells. Un dels nostres dolors més grans ha sigut el de poder fer classe només als cristians refugiats a la parròquia, i no als més de dos mil alumnes musulmans que venien abans de la guerra als nostres col·legis».

El primer institut catòlic atacat a finals de 2023 va ser la Rosary Sisters School, la més allunyada de l’església de la Sagrada Família. Era la millor de la Franja, amb aules multimèdia, teatre i iniciatives amb premis internacionals. Els locals menys danyats per les explosions es van convertir en una base provisional per un batalló de l’exèrcit israelià durant l’hivern de fa dos anys. Quan se’n van anar, va passar a ser un refugi per a famílies musulmanes que havien perdut casa seva. El 8 de juliol de 2024 va ser atacada la segona escola catòlica del barri d’al-Rimal, a cinc quilòmetres de la parròquia. Aquell fou el primer d’una sèrie de bombardeigs.

L’escola, convertida en dormitori dins de tot el complex parroquial, no va patir danys interns en els dos bombardeigs que hi van caure, el primer al novembre de 2023, el segon el passat mes de juliol. Hi hagué tres víctimes i onze ferits. En dos anys de guerra han mort 57 fidels, alguns per malaltia, altres per falta de tractament mèdic i d’altres per les bombes. Sis d’ells tenien menys d’11 anys, el més petit es deia George i tot just tenia tres mesos de vida.

El diari espiritual de Giulia, de 13 anys, guarda moltes sorpreses, algunes de les quals et commouen fins a les llàgrimes. El va escriure als bancs de l’església, durant aquelles tardes en les quals els acompanyava el soroll incessant de drons i explosions. Igual que ella, també van fer el diari altres adolescents de la parròquia, a suggerència dels pares Gabriel, Youssef i Carlos, i de sor Maria i sor Emperadriu. Sempre al costat del seu poble, sobretot dels més vulnerables. «A més de resar junts, al matí i a la tarda, en àrab clàssic perquè no es perdi la seva forma parlada -explica el pare Gabriel Romanelli-, vaig animar els nois a escriure un diari espiritual. També era una manera d’exercitar l’escriptura i mirar les dificultats quotidianes a la llum de la fe. Una frase de l’evangeli o de la litúrgia servia com a punt de partida d’una reflexió. També els explicàvem la història del sant del dia perquè també els servís d’inspiració si volien».

A Giulia li va cridar l’atenció una frase atribuïda a santa Teresa d’Àvila: “nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta”. Partint de la seva experiència, va redactar això, en forma de pregària: «Estimat Jesús, et dono les gràcies per protegir els nostres cors aquests dos anys de guerra. Mai no han tingut por perquè Tu sempre has sigut amb nosaltres. A vegades ens espantem, però Tu xiuxiueges als nostres cors: no tingueu por, estic amb vosaltres i mai no us oblido. Gràcies, Jesús, per haver-nos guiat quan no podíem veure el camí. Gràcies per la vida, per cada somriure rebut i per cada instant en el qual ens has fet notar la teva presència al nostre costat».

Youssef somriu satisfet a la foto del dia del seu Tawjihi, com anomenen aquí la graduació, amb el seu birret i la seva orla. Sol ser un dia de grans celebracions entre les famílies palestines, amb sopars copiosos, ball i focs artificials. Youssef no va tenir res d’això, però era feliç igualment. Va ser el 14 d’octubre de 2025, quatre dies després de l’alto al foc. El terrible setge a Gaza s’havia acabat i l’exèrcit israelià s’havia retirat de la ciutat. El que marca ara la frontera és una línia groga a cent metres escassos de la parròquia llatina. El futur continua essent incert, però Youssef i els seus set companys acabats de graduar ho van celebrar a la seva manera, amb algun ball, un bon sopar encara que més escàs que de costum, un pastís i un regal dels religiosos de la parròquia: una ploma, una agenda, una medalla i cent dòlars per a cadascú, convidant-los a mirar amb esperança un futur en què tot està per reconstruir. El títol acadèmic que atorga l’escola parroquial de Gaza, pertanyent al Patriarcat llatí de Jerusalem, està reconegut pel Ministeri d’Educació de Ramala.

Després de graduar-se, Youssef va sortir definitivament del refugi parroquial amb el seu pare. Casa seva estava destruïda, com bona part de les que hi ha a Gaza. Els qui encara conserven els murs de les seves cases no tenen les matèries primes necessàries per reparar-ne l’interior. Estem a les portes de l’hivern, els panells solars de les teulades estan fets a miques. Un panell mig trencat, però que encara es pot utilitzar, costa gairebé mil euros. Youssef i els seus amics haurien d’estar pensant en universitats, però a Gaza estan reduïdes a runa. Alguns ja pensen en anar-se’n a l’estranger -hi ha 300 cristians de Gaza que ja han emigrat, sobretot els primers mesos de la guerra, quan les fronteres estaven obertes-, d’altres estan explorant la via de les classes online. Mentre decideixen què fer, ajuden els més petits a estudiar. El consol de l’alto al foc els ha donat noves energies. Farà falta temps per sanar traumes interior, però almenys poden dormir a la nit. Les classes ja es poden fer sense interrupcions i esperen poder obrir aviat nous espais per als estudiants.

«Estem intentant contactar amb altres professors que feien classe als nostres col·legis perquè molts desplaçats estan tornant a Gaza -explica el pare Gabriel Romanelli- tot i que alguns han mort. L’última víctima del nostre cos docent ha sigut una professora musulmana d’anglès. Tenia 43 anys. Fa unes setmanes, una bomba va caure a casa seva, sobre el seu cotxe, quan ella intentava marxar cap al sud. D’altres no en tenim notícies, però estem segurs d’una cosa: com a Església, desitgem continuar ajudant a tothom i l’educació és una forma preciosa de servir a Déu i als homes».