El papa Lleó XIV ha decidit atorgar a sant John Henry Newman el títol de doctor de l’Església. Newman se suma així a un exclusiu cercle de 37 sants com sant Agustí, sant Tomàs d’Aquino o santa Teresa de Lisieux que l’Església venera ja com a doctors de l’Església. Tots els sants reflecteixen algun aspecte particular de la vida i ensenyament de Jesús i cadascun d’ells pot ensenyar quelcom als fidels amb el seu testimoni de vida i de fe. Però, degut a l’elevat valor de la seva doctrina, alguns d’ells reben el títol de “doctors de l’Església”.

John Henry Newman va néixer el 1801 a Londres i fou educat en la fe anglicana. Va assumir amb gran sentit de responsabilitat els seus deures pastorals com a pastor anglicà i va fer classe a la Universitat d’Oxford. Amb diversos amics va fundar el Moviment d’Oxford per renovar l’Església anglicana mitjançant la redacció de textos inspirats en la Sagrada Escriptura i en els pares de l’Església. Als anys 80 del segle XIX ja era considerat l’intel·lectual anglicà més important del seu temps.

Però a mesura que va anar aprofundint en la doctrina anglicana l’assaltaven més dubtes i el 1845 va arribar a la certesa que només en l’Església catòlica es troba la veritat plena. Es va convertir, va rebre l’ordenació sacerdotal i va portar l’oratori de sant Felip Neri a Anglaterra. No es pot entendre l’esperit de Newman sense tenir en compte la companyia a la qual pertanyia. Va aprendre de sant Felip que, per a un membre de l’oratori, el primer lloc de la santificació és la vida comuna, no tant seguir una regla abstracta sinó estimar persones concretes, amb tots els seus defectes. Durant les dècades següents, a molts catòlics anglesos els va costar fiar-se d’aquest convers, fins que el 1863 va escriure l’Apologia pro vita sua, defensant la sinceritat de la seva conversió i la dels mossens catòlics en general. El 1879 el papa Lleó XIII el va nomenar cardenal. Al seu funeral, el 1890, el seu fèretre va ser acompanyat per una multitud immensa, estimada al voltant de vint mil persones, entre les quals un important grup de pobres.

Molts dels grans pensadors del segle XX com Romano Guardini, Ericj Przywara, Edith Stein, Henri de Lubac o Yves Congar van reconèixer la importància del seu pensament. Luigi Giussani també va llegir alguns dels seus textos principals essent seminarista. Przywara va veure en Newman un potencial nou doctor de l’Església per la seva capacitat per oferir una resposta de fe als desafiaments no tant de l’home antic o medieval, sinó modern i contemporani. Segons el jesuïta polonès, el cardenal Newman va aconseguir superar aquesta escissió típicament moderna entre l’àmbit de l’objectivitat, exemplificat per les ciències naturals, i el de la subjectivitat, exemplificat per la visió protestant de la fe. M’agradaria il·lustrar aquesta intuïció de Przywara en tres àmbits.

Una primera escissió que Newman va superar va ser la de raó i veritat. Als seus últims Sermons universitaris, essent encara anglicà, Newman comença a combatre la convicció racionalista que afirma que la diferència entre raó i fe radica en el fet que la primera es recolza sobre proves fortes i la segona, en canvi, sobre proves febles. Per a ell, tanmateix, la raó consisteix en la facultat per avançar des de les coses sensibles fins a les que no ho són, exactament igual que fa la fe. La fe utilitza el mètode de la raó, i per tant és raonable. Tot i així, la raó no pot tenir la pretensió de ser infal·lible. Newman identifica vies que poden enfortir-la i eixamplar-la. En primer lloc, afirma que afectes adequats afavoreixen una raó més sana. Una persona que estima s’equivocarà menys en sondejar la persona estimada. En segon lloc, insisteix en la necessitat de tenir una visió sintètica de la realitat. Qui percep el sentit dels fenòmens que succeeixen i els nexes que hi ha entre ells els coneix més a fons. «Un cert tipus de pensament filosòfic -escriu- (...) implica una concepció d’allò vell connectada a allò nou, una intuïció en les relacions i en la influència d’una part sobre una altra, sense la qual no existeix la totalitat ni hi podria haver un centre».

En tercer lloc, Newman afirma que el coneixement és un fenomen dinàmic. Una persona adulta que repeteix les coses tal com les va aprendre quan era un nen, una persona que no continua aprenent permanentment del que li succeeix, no està en contacte amb la realitat. Al seu Assaig sobre el desenvolupament de la doctrina cristiana aplica aquesta idea a la pròpia Església, que engloba cada cop més, amb el pas del temps, les veritats que sempre ha confessat. Un últim factor que enforteix la raó, sobre el qual Newman insisteix sobretot a La idea de la universitat, és la comunió: la veritat és reconeix en diàleg amb els amics.

De tot el que s’ha dit fins ara se’n dedueix que Newman no considera la raó de manera abstracta, sinó com una facultat encarnada, estretament lligada a cada persona i a la seva història. Encara que aquest concepte de raó resulti subjectiu, la seva tasca és la de reconèixer la veritat objectiva. Newman creu firmament en l’existència del dogma, d’una veritat immutable, però cadascú ha d’intentar comprendre-la com pugui. Encara que s’esforci en conèixer el que afirma l’Església amb l’exactitud més gran possible, mai no ho accepta sense replantejar-s’ho completament a tenor de la seva pròpia experiència i de les seves conviccions personals.

Un segon àmbit en el qual Newman supera l’escissió entre objectivitat i subjectivitat es refereix a la r elació entre consciència moral personal i autoritat. Aquí també evita visions fonamentalistes i unilaterals. Per a ell, consciència i autoritat es necessiten mútuament. Com a anglicà, Newman va intentar aprofundir en la tesi protestant que assenyala que el que és normal és que una persona es converteixi meditant personalment sobre les Escriptures. De tal manera que ell mateix es va dedicar a escrutar els textos sagrats per veure com es convertien els homes dels relats bíblics, i el va impactar especialment un episodi: l’encontre entre l’apòstol Felip i el ministre etíop. Aquest últim estava llegint el Càntic del servent sofrent d’Isaïes. Quan Felip li pregunta si entén el que està llegint, el ministre respon: «I com puc entendre-ho, si ningú no m’hi ajuda?» (Ac 8,31). Newman interpreta aquesta resposta afirmant que el cristià no ha d’intentar tant entendre per si sol les Escriptures sinó més aviat buscar algú que les hi pugui explicar, un mestre. La tasca principal de la consciència personal és per tant la de reconèixer una autoritat a la qual seguir.

Diversos anys més tard, Newman fa un pas endavant i es pregunta per les qualitats que hauria de tenir aquesta autoritat que t’expliqui el sentit de les Escriptures, i respon: un mestre que vulgui explicar la Revelació ha de tenir la pretensió de ser infal·lible, perquè sinó no valdria la pena escoltar-lo. Perquè els que busquen la veritat de Déu no busquen opinions personals sinó la veu de l’Església, és a dir, la veu de Crist. Quan arriba a aquesta intuïció, Newman demana ser acollit a l’Església catòlica, no per raons d’oportunitat sinó de consciència.

Vint-i-cinc anys després de la seva conversió, el Concili Vaticà I promulga el dogma de la infal·libilitat papal i Newman s’enfronta a un nou problema. Certs catòlics ultramuntans van interpretar aquest dogma considerant que el Papa era infal·lible en totes les seves afirmacions i Newman torna a insistir en la importància de la infal·libilitat, però sense oblidar l’altra cara de la moneda, és a dir, la consciència moral de cadascú. Sense negar en absolut la potestat de l’Església per ensenyar amb autoritat sobre matèries de fe i moral, el cardenal afirma: «Si em veiés obligat a implicar la religió en un brindis al final d’un àpat -cosa que no és en cap cas oportuna- brindaré pel Papa, si us complau, però primer per la consciència i després pel Papa».

Per Newman, consciència moral i autoritat no s’exclouen l’una a l’altra sinó que es reclamen mútuament. Una persona que busca sincerament el bé i és conscient dels propis límits no pot deixar de desitjar trobar una autoritat que la pugui guiar en la seva recerca. En canvi, una autoritat com la de l’Església, que no disposa de mitjans d’imposició física, no pot deixar d’apel·lar a la consciència de la persona, esperant que pugui reconèixer la veritat. L’Església i la consciència moral són per a Newman com dos vicaris de Crist, la tasca dels quals consisteix en ajudar la persona a buscar la voluntat de Déu.

Una tercera tensió que Newman supera és la que hi ha entre “moralistes” -que, en nom d’una crida comuna a la santedat, reclamen a tothom l’observança de la llei moral- i “laxos”, que justifiquen les pròpies culpes pel fet que tots els homes són pecadors i Déu és misericordiós. Newman es pregunta per la diferència entre el virtuós antic i el sant cristià. A la qual cosa respon dient que el virtuós antic, com per exemple el filòsof grec Aristòtil, realitza un camí admirable d’ascesi que el porta a ser cada cop més bo i perfecte. Però el resultat d’aquest camí és que, amb el temps, comença a menysprear cada vegada més els seus germans quan no escullen el mateix camí i queden atrapats en el pecat.

El sant cristià, en canvi, a mesura que avança pel camí de la fe, l’esperança i la caritat, més es reconeix pecador. No pot menysprear els pecadors perquè se sent un d’ells. Més encara, admetrà ser el pecador més gran de tots, reconeixent-se fins i tot responsable de les culpes dels seus germans. Per al filòsof antic, la mesura de la moralitat és ell mateix. Per al sant cristià, la mesura de la moralitat és Crist. Comparant la pròpia vida amb la de Crist, ni tan sols la persona més santa pot deixar d’admetre que encara queda molt lluny de la perfecció. Amb la santedat, amb la proximitat de Déu, creix el penediment i el dolor pel propi pecat. «Només els sants catòlics es confessen pecadors, perquè ell només veuen Déu (...). La visió de Déu és el que ens dona la fe i ens fa humils davant dels nostres propis ulls, fent-nos sentir el contrast que hi ha entre nosaltres i el Déu en el qual hem de fixar la mirada».