Estimadíssims germans i germanes,
Que el Senyor us doni la pau!

En aquests dos últims anys la guerra ha absorbit gran part de la nostra atenció i energia. Lamentablement, és per tothom conegut el que ha succeït a Gaza. Contínues massacres de civils, fam, desplaçaments repetits, dificultats d’accés a hospitals i assistència mèdica, falta d’higiene, sense oblidar als que estan detinguts contra la seva voluntat.

Tanmateix, per primer cop, les notícies parlen finalment d’un possible nou capítol a la història: l’alliberament dels ostatges israelians, d’alguns presoners palestins i del cessament dels bombardejos i de l’ofensiva militar. És un primer pas important i llargament esperat. Res no està encara del tot clar i definit, encara hi ha moltes preguntes que esperen resposta, molt queda per definir, i no ens n’hem de fer il·lusions. Però ens alegrem que hi hagi, de totes maneres, que s’albiri, quelcom de nou i positiu a l’horitzó.

Esperem el moment de celebrar per les famílies dels ostatges, que finalment podran abraçar els seus éssers estimats. També esperem el mateix per a les famílies palestines que podran abraçar als qui tornen de la presó. Ens alegrem, sobretot, per la fi de les hostilitats, que esperem que no sigui temporal, sinó que porti l’alleujament als habitants de Gaza. Ens n’alegrem també per tots nosaltres, perquè la possible fi d’aquesta guerra horrible, que realment sembla ja propera, finalment podrà marcar un nou inici per a tothom, no només israelians i palestins, sinó també per a tot el món. Tanmateix, hem de mantenir els peus a terra. Queda molt per definir per donar a Gaza un futur serè. El cessament de les hostilitats només és un primer pas -necessari i indispensable- d’un camí insidiós, en un context que continua essent problemàtic.

Tampoc no hem d’oblidar que la situació continua deteriorant-se també a Cisjordània. Han esdevingut quotidians els problemes quotidians de tot tipus que les nostres comunitats es veuen obligades a afrontar, sobretot als pobles petits, cada cop més aïllats i ofegats pels atacs dels colons, sense una defensa suficient de les autoritats de seguretat.

En resum, els problemes encara són nombrosos. El conflicte continuarà essent part integral de la vida personal i comunitària de la nostra Església durant molt de temps. En les decisions que prenguem sobre la nostra vida, fins i tot les més banals, hem de tenir sempre en compte la dinàmica complexa i dolorosa que ha causat: si les fronteres són obertes, si tenim els permisos, si les carreteres estaran obertes, si estarem segurs.

A més, la falta de claredat sobre les perspectives futures, que encara estan per definir, també contribueix a la sensació de desorientació i augmenta el sentiment de desconfiança. Però és precisament aquí on, com a Església, estem cridats a pronunciar una paraula d’esperança, a tenir el valor de crear una narrativa que obri horitzons, que construeixi en lloc de destruir, tant en el llenguatge que usem com en les accions i gestos que portarem a terme.

No som aquí per fer pronunciaments polítics ni per oferir una interpretació estratègica dels esdeveniments. El món ja està ple de paraules similars, que poques vegades canvien la realitat. Ens interessa, en canvi, una visió espiritual que ens ajudi a romandre ferms en l’Evangeli. Aquesta guerra, de fet, interpel·la les nostres consciències i suscita reflexions, no només polítiques sinó també espirituals. La violència desproporcionada a la qual hem assistit fins ara ha devastat no només el nostre territori, sinó també l’ànima de molta gent, a Terra Santa i a la resta del món. La ira, el rancor, la desconfiança, però també l’odi i el menyspreu dominen amb massa freqüència els nostres discursos i contaminen els nostres cors. Les imatges són devastadores, ens commouen i ens confronten amb allò que Sant Pau va anomenar “el misteri del mal” (2Tes 2,7), que supera la comprensió de la ment humana. Correm el risc d’acostumar-nos al sofriment, però no ha de ser així. Cada vida perduda, cada ferida infligida, cada fam suportada continua essent un escàndol als ulls de Déu.

El poder, la força i la violència s’han convertit en el criteri principal sobre el qual es basen els models polítics, culturals, econòmics i, potser, fins i tot religiosos del nostre temps. Hem sentit repetidament en aquests últims mesos que cal utilitzar la força i que només la força pot imposar les eleccions correctes. Només amb la força es pot imposar la pau. Malauradament, la història no sembla haver-nos ensenyat gaire. Hem vist en el passat el que produeixen la violència i la força. D’altra banda, tot i així, a Terra Santa i al món, hem presenciat i veiem cada cop més sovint la reacció indignada de la societat civil davant d’aquesta arrogant lògica de poder i força. Les imatges de Gaza han ferit profundament la consciència comuna de drets i dignitat que viuen al nostre cor.

Aquest temps també ha posat a prova la nostra fe. Fins i tot per un creient, viure amb fe en aquests temps difícils no ha sigut fàcil. A vegades percebem dins nostre una forta distància entre la cruesa dels dramàtics esdeveniments, d’una banda, i la vida de fe i pregària, de l’altra. Com si estiguessin allunyades l’una de l’altra. A més, l’ús de la religió, molt sovint manipulada per justificar aquestes tragèdies, no ens ajuda a abordar el dolor i el sofriment de les persones amb un esperit reconciliat. L’odi profund que ens envaeix, amb les seves conseqüències de mort i dolor, constitueix un repte no menor per als qui veuen en la vida del món i de les persones un reflex de la presència de Déu.

Sols no aconseguirem comprendre aquest misteri. Amb les nostres pròpies forces no aconseguirem afrontar el misteri del mal i resistir-lo. Per això sento una crida, cada cop més urgent, a mantenir la mirada fixa en Jesús (cf. Heb 12,2). Només així aconseguirem restablir l’ordre al nostre interior i mirar la realitat amb ulls diferents.

I juntament amb Jesús, com a comunitat cristiana, volem recollir les moltes llàgrimes d’aquests dos anys: les llàgrimes dels qui han perdut familiars, amics, assassinats o segrestats, dels qui han perdut la seva llar, feina, país, vida, víctimes innocents d’un ajustament de comptes el final del qual encara no s’albira.

El conflicte i la rendició de comptes han sigut la narrativa dominant d’aquests últims anys, amb la inevitable i dolorosa conseqüència de les preses de posició. Com a Església, la rendició de comptes no ens pertany, ni com a lògica ni com a llenguatge. Jesús, el nostre mestre i Senyor, va fer de l’amor que es fa do i perdó la seva elecció de vida. Les seves ferides no són una incitació a la venjança, sinó a la capacitat de sofrir per amor.

En aquests temps dramàtics la nostra Església està cridada, amb tanta energia com sigui possible, a donar testimoni de la seva fe en la Passió i Resurrecció de Jesús. La nostra decisió de quedar-nos, quan tot ens indica marxar, no és un desafiament sinó un romandre en l’amor. La nostra denúncia no és una ofensa a les parts, sinó la sol·licitud d’atrevir-se a prendre un camí diferent al de la confrontació. La nostra mort té lloc sota la creu, no en un camp de batalla.

No sabem si aquesta guerra realment s’acabarà, però sabem que el conflicte continuarà, perquè les causes profundes que l’alimenten encara han de ser abordades. Fins i tot si la guerra acabés ara, tot això i molt més constituiria una tragèdia humana que requerirà molt de temps i molta energia per a restaurar-se. El final de la guerra no marca necessàriament l’inici de la pau. Però és el primer pas indispensable per començar a construir-la. Ens espera un llarg camí per reconstruir la confiança entre nosaltres, per donar concreció a l’esperança, per desintoxicar-nos de l’odi d’aquests anys. Però ens comprometrem en aquest sentit, juntament amb molts homes i dones que encara creuen que és possible imaginar un futur diferent.

La tomba buida de Crist, davant de la qual el nostre cor ha romàs en espera de la resurrecció com mai en aquests dos anys, ens assegura que el dolor no serà per sempre, que l’espera no quedarà decebuda, que les llàgrimes que reguen el desert faran florir el jardí de Pasqua.

Com Maria Magdalena, davant d’aquest mateix sepulcre, nosaltres volem continuar buscant, encara que sigui a les palpentes. Volem persistir en la recerca de camins de justícia, de veritat, de reconciliació, i perdó: més tard o més d’hora, al capdavall, trobarem la pau del Ressuscitat. I, com ella, volem impulsar els altres a recórrer aquests camins, perquè ens ajudin en la nostra recerca. Quan tot sembla voler dividir-nos, nosaltres expressem la nostra confiança en la comunitat, en el diàleg, en l’encontre, en la solidaritat que madura en caritat. Volem continuar proclamant la Vida Eterna, més forta que la mort, amb nous gestos d’obertura, de confiança, d’esperança. Sabem que el mal i la mort, per molt poderosos i presents que estiguin en nosaltres i al nostre voltant, no poden eliminar aquest sentiment d’humanitat que perviu al cor de cadascun de nosaltres. Són moltes les persones que a Terra Santa i al món s’estan involucrant per mantenir viu aquest desig de bé i es comprometen a donar suport a l’Església de Terra Santa. I els donem les gràcies, tenint-los presents a tots ells en les nostres pregàries. “Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús” (Heb 12,1-2)

Aquest mes, dedicat a la Santíssima Mare de Déu, volem pregar per això. Per custodiar i preservar de tot mal el nostre cor i el d’aquells que desitgen el bé, la justícia i la veritat. Per tenir el coratge de sembrar llavors de vida malgrat el dolor, perquè mai no ens rendim a la lògica de l’exclusió i del rebuig de l’altre. Preguem per les nostres comunitats eclesials, perquè romanguin unides i fermes, pels nostres joves, les nostres famílies, els nostres sacerdots, religiosos i religioses, per tots aquells que s’esforcen a portar consol i alleujament als qui ho necessiten. Preguem pels nostres germans i germanes a Gaza, els quals, malgrat la violència de la guerra que els castiga, continuen donant un valent testimoni de l’alegria de viure.

Finalment, ens unim a la invitació del Papa Lleó XIV que ha convocat pel dissabte 11 d’octubre una jornada de dejuni i pregària per la pau. Convido a totes les comunitats parroquials i religioses a organitzar lliurement, per aquest dia, moments de pregària, com el rosari, l’adoració eucarística, litúrgies de la Paraula i altres moments similars de convivència.

Ens acostem a la festa de la Patrona de la nostra Diòcesi, la Reina de Palestina i de tota Terra Santa. Amb l’esperança que aquest dia ens puguem finalment trobar, renovem a la nostra Patrona les nostres oracions d’intercessió per la pau.
Un fratern desig de bé per a tots!

Jerusalem, 5 d’octubre de 2025
†Pierbattista Card. Pizzaballa
Patriarca Llatí de Jerusalem