Aquest estiu, per a les vacances del CLU a Masella, un grup d’estudiants universitaris de ciències de la salut i de filosofia ens hem llançat a preparar un acte sobre el cervell. Aquesta idea va néixer d’uns quants aficionats a qui aquest òrgan ens sembla fascinant. Estudiant, hem començat a descobrir un sistema molt complex, i alhora meravellós, que tots tenim ficat dins del crani. Aquest sembla ser l’autor de tot el que fem, pensem, sentim i, potser, ¿també del que som? Des d’una cosa tan simple com el moviment de les mans en teclejar a l’ordinador, fins a un circuit que descriu el funcionament de les nostres emocions i plaers: tot passa pel cervell. A primera vista, l’acte semblava un repte enorme: llegir apunts, estudiar, resumir articles, preparar un guió, buscar referències... Ara bé, aquest primer interès només era la punta de l’iceberg.

En cada reunió per posar en comú la feina s’obrien noves preguntes que anaven més enllà de la biologia que havíem estudiat: Com emergeix la consciència? Què passa amb la identitat d’una persona quan el cervell falla? Si es tracés un mapa de totes les nostres connexions cerebrals, podrien definir qui soc jo? Partint d’aquestes qüestions, ens vam dividir per tocar tres grans blocs: la biologia del cervell, què és la consciència i la ment, i la identitat de la persona en la patologia cerebral. Totes aquestes qüestions no es podien respondre a la lleugera. A més, trobàvem múltiples postures o respostes a cadascuna d’elles. Com més indagàvem, més coneixíem, però també ens adonàvem cada cop més del misteri i la complexitat que s’obrien davant nostre. D’altra banda, ens captivava el fet que darrere de cada apartat, de manera diversa, apareixien els rostres concrets dels nostres amics, pacients i familiars. Igualment, ens va ser de gran ajuda reunir-nos amb professionals de diversos àmbits i amics que ens van orientar i ens van ajudar a no perdre el focus: des d’una neurocientífica que estudia el cervell de les mosques fins a un expert en intel·ligència artificial.
El que va començar com un treball intel·lectual i cultural es va convertir en una gran experiència d’amistat i creixement. Ens va sorprendre com fins i tot qui només es va connectar un dia va aportar una pregunta nova i decisiva. Va ser bonic veure com a cadascú el meravellaven i interessaven conceptes diferents, i com la inquietud d’un, en molts casos, acabava convertint-se en la inquietud de tots.

Per la constant necessitat de buscar fins al fons les respostes se’ns va acudir presentar en format vídeo una sèrie de testimonis. Vam tenir la sort d’escoltar a una monja cuidadora a la institució del Cottolengo i a un pacient del mateix lloc, el nom del qual era Jesús, afectat de paràlisi cerebral. Igualment, vam escoltar una amiga fisioterapeuta que treballa amb nens amb patologia cerebral. També ens vam poder acostar, a partir de l’experiència d’un de nosaltres, a què suposa conviure amb un avi amb demència. Finalment, vam entrevistar una família amiga que va compartir amb nosaltres com afronta el dany cerebral adquirit, i veure com un accident provoca que la persona afectada ja no sembla ser la mateixa. Es tractava d’històries diferents que parlaven d’una vida gran més enllà de les evidents limitacions que imposa la malaltia: l’alegria enmig de la dificultat, la gratitud davant de la companyia, la fragilitat compartida... Això ens va permetre mantenir els peus a terra i donar sentit a tot el que havíem estudiat prèviament.

El dia de l’acte, en fer la presentació, ens vam adonar que alguna cosa immensa ja havia succeït: la recerca per entendre qui som, i per mirar junts allò que ens sobrepassa, ens havia fet amics. En acabar l’acte, molts es van quedar realment commoguts. Tot això va derivar en agraïments i converses durant els dies posteriors. Es van compartir experiències personals i professionals i, fins i tot, més testimonis que demostraven la possibilitat de la dignitat enmig de la malaltia. El resultat se’ns escapava de les mans: ens vam adonar que ni partint de les nostres capacitats ni de tota la feina feta podríem haver arribat tan lluny.

En definitiva, amb aquest acte vam comprendre que, en parar atenció fins al detall més petit del que s’estudia o es té davant, la vida es torna més interessant i també més enigmàtica. La realitat, immensa i inabastable, desborda tota mesura o càlcul. Vam comprovar que és possible caminar junts sostenint preguntes que, lluny d’esgotar-nos, ens obren a una esperança clara i a un horitzó més gran que nosaltres mateixos.

Clara G., Clara R., Luis, Marta, Candela, Irene, Inma, Pilu