Ens trobem a Milà, a la seu de l’associació Pro Terra Sancta, l’ONG que des de fa anys sosté l’obra de la Custòdia. El pare Francesco Ielpo, escollit fa uns mesos com a custodi de Terra Santa, passa uns dies a Itàlia abans de tornar a Jerusalem, on és casa seva, el convent de Sant Salvador. Viu allà amb uns altres 78 framenors, però la seva missió abasta també Síria, Jordània, el Líban, Xipre i Rodes, així com diversos convents d’Egipte, Itàlia, els Estats Units i l’Argentina.
Ens ha costat una mica aconseguir aquesta entrevista, no perquè el personatge sigui reticent a parlar amb la premsa, sinó perquè encarna exactament l’hàbit que porta: essencial. «Només parlo si tinc alguna cosa a dir», diu sumàriament, gairebé protegint-se. Però aquest cop hi havia coses per explicar.

Pare Francesco, es troba en una posició complicada i de gran responsabilitat en un dels moments potser més delicats per a Terra Santa i el Pròxim Orient. Com ho està afrontant?
Des del principi vaig sentir una desproporció entre el que soc i el càrrec que ocupo. Quan m’oblido que estic al servei de l’ordre dels framenors i dels cristians de Terra Santa, sento vertigen perquè sempre sembla que em faltin les forces. Sens dubte és una responsabilitat que pot fer molta por perquè a més a més la situació és delicada. Em venen molt al cap les paraules del cardenal Giovanni Montini, després Pau VI, als seus diaris. Cito de memòria, fa més de quinze anys que les vaig llegir per primer cop, però deia que com més creixen les responsabilitats dins de l’Església, més risc correm d’assemblar-nos a les estàtues que hi ha dalt dels pinacles del Duomo de Milà: tothom et veu, però estàs sol. És una imatge real perquè ja no tens ningú amb qui compartir-ho tot, hi ets tu amb la teva consciència davant de Déu i amb les decisions que has de prendre. Però el que experimento és una solitud habitada perquè sempre tinc al meu costat rostres d’amics nous, donats, que potser no hauria escollit i que no són els de tota la vida, però que el Senyor em posa al costat per recordar-me qui fa realment totes les coses. Així que, a diferència de les estàtues del Duomo, en aquesta nova missió no em falta una companyia. A vegades n’hi ha prou amb un encontre inesperat, fins i tot amb l’agenda plena de compromisos, per adonar-me que Crist mai no em deixa sol.

Vostè ha repetit molts cops que la seva missió consisteix en viure una fraternitat; ho aconsegueix?
Sí, per gràcia de Déu. No es pot viure sense companyia, sense una manifestació concreta de la proximitat de Crist. Molts cops es revela de manera impensable. Un vespre era a Roma amb diversos provincials dels framenors, abans de tornar a Jerusalem. En acomiadar-me d’un d’ells, a qui aprecio tot i no conèixer gaire, li vaig preguntar si tenia alguna paraula per dir-me abans d’anar-me’n. Només em va respondre: «Busca un amic». Va ser el millor consell. No es pot viure la vida sense amics. Crec que es pot viure sense dona o sense marit, com ho demostra la vida consagrada o sacerdotal, però ningú no pot viure sense amics. Ni tan sols Jesús va poder prescindir-ne.

Vostè viu al convent de Sant Salvador, una experiència quotidiana de comunitat.
Sí, som 78 frares, hi ha estudiants de teologia i frares ancians. Som molts i és preciós veure que la vida comunitària requereix una regla. Perquè la regla ajuda a custodiar el cor de cadascú. Ser fidel als encontres, als gestos comuns, a la pregària, és una ajuda enorme per no distreure’s ni aïllar-se. La fraternitat és necessària.

Amb quines dificultats s’ha trobat aquests primers mesos com a custodi?
Una, sens dubte, és l’idioma. No saber àrab, haver de parlar sempre amb intèrpret, simplificar els conceptes... Pel vocabulari hi passa tota la teva cultura, la teva tradició i la teva història, en el fons. Això em preocupava molt, però he vist que hi ha un llenguatge universal més directe: la pròpia persona, la manera d’estar. A vegades el que queda no és un discurs sinó un somriure, un cop a l’esquena, una abraçada. Francesc d’Assís i el sultà, quan es van trobar fa 800 anys, no parlaven la mateixa llengua, però potser tenien la mateixa posició de cor. I aquí és on neix la possibilitat de trobar-se. Estic aprenent que el Senyor no vol que tinguem habilitats especials, sinó que estiguem disponibles perquè Ell pugui actuar a través nostre. Per això dic que la tasca de custodi és -i cada cop n’estic més convençut- custodiar la posició del propi cor.

D’on neix aquesta intuïció?
Una amiga em deia: «Recorda que la primera obra ets tu». Al final, aquesta és la qüestió: custodiar el propi cor, és a dir, aquesta posició d’obertura al Misteri. Custodiar la pròpia vocació perquè, si la primera obra soc jo, el primer treball que he de fer és amb mi mateix. Si no el fes, acabaria essent un funcionari, un diplomàtic, algú que gestiona moltes coses però que perd la veritat de si mateix. Aquesta missió és exigent, experimento molta impotència, hi ha coses que no es poden canviar, com la guerra o els petits defectes que cadascú té. Sembla banal, però de vegades cal recordar que certes coses lletges continuaran existint tal qual per molts esforços, idees i intel·ligència que hi posem. Això no significa que no s’hagi de treballar per millorar les circumstàncies, només faltaria. Però estic aprenent com de decisiu és mirar-les en tota la seva complexitat i portar-les com les portaria Crist. No amb desesperació, sinó amb una mirada que no perdi l’esperança.

Ho podria explicar més bé?
Penso en el Càntic de les criatures. L’imaginem com un cant alegre, però Francesc el va escriure quan ja era cec, amb els estigmes, apartat pels seus propis germans. Era a la creu però cantava. Llavors el llegeixes i t’adones que la clau de l’esperança és la lloança. Només qui espera pot lloar. Fins i tot a la guerra, quan tot sembla fosc, sempre hi ha una bellesa que s’imposa i que no pots ignorar. Fa uns dies, tots ho haureu vist, hi va haver un atemptat a Jerusalem. Un dels terroristes era d’Emmaús, on hi ha un dels nostres convents. Hi vaig trucar de seguida per saber com estaven, havia sigut un dia caòtic i l’exèrcit havia estat registrant cases buscant els culpables. Aquella nit, un dels frares d’aquell convent em va enviar una foto d’una posta de sol impressionant. Aquella foto era el gest d’un home que sap reconèixer tot el bé que hi ha, que és objectiu i que és una veritable gràcia. Per això puc lloar i donar gràcies per una posta de sol bella després d’una jornada terrible com aquella. A la vida de tots nosaltres, si estem atents, hi ha una promesa de bé i de compliment que és més fort que qualsevol mal. No es tracta d’un mer consol! Que bonic que és saber que cada dia torna a succeir la meravella en aquesta terra. Dins de la creació hi ha una esperança que és per a tothom.

Un tema molt discutit és el de la presència cristiana al Pròxim Orient. Què significa quedar-s’hi quan tot s’ensorra al teu voltant?
La nostra primera tasca és ser-hi. Aquesta és la lliçó de vuit segles de Custòdia. L’Església no demana superherois sinó una presència que romangui. Els religiosos de Gaza podrien haver-se’n anat després del 7 d’octubre, molts d’ells tenen passaport internacional, però s’han quedat al costat de la gent. No resoldran el conflicte, però testimonien que Déu no abandona a ningú. També a Síria, durant els anys de l’ocupació gihadista, els nostres germans es van quedar als pobles cristians a la riba de l’Orontes patint amenaces i segrestos. En aquell moment tot semblava fosc i difícil, però amb el temps fins i tot els gihadistes han hagut de passar comptes amb la presència cristiana, que és diferent de tota la resta. Ho han reconegut. I ara que són al govern de Síria tenen una idea del que és el cristianisme gràcies precisament a aquells anys. No canviem el món per la força sinó per la fidelitat d’una presència.

Però molts cristians decideixen deixar Terra Santa; com viuen aquest fenomen?
És dolorós, és clar, però no ens competeix a nosaltres dir-li a una família si s’ha de quedar o ha d’anar-se’n. La Custòdia acompanya a qui es queda sense jutjar qui se’n va. Però he vist una cosa: no n’hi ha prou amb garantir l’educació, la sanitat o la feina perquè la gent es quedi. És clar que ens esforcem en donar un suport real, sobretot a Cisjordània, on el 80% de la població porta dos anys sense treballar, no hi ha sistema del benestar i a les famílies els costa pagar l’educació dels fills i arribar a final de mes. Però per quedar-se fa falta una raó més profunda. Com a custodi, sento la urgència d’ajudar la gent a trobar raons per les quals en qualsevol circumstància de la vida, en qualsevol situació, sigui possible viure essent plenament lliures.