Soc investigador matemàtic, marit i pare de tres fills. Visc a París des de fa nou anys. Un dels moments més significatius d’aquest període va ser fa tres anys, quan em van fer una proposta de feina per tornar a Itàlia. Va ser un moment de molta indecisió i confrontació familiar. No enteníem què era veritablement “adequat”. A París hi estaven sorgint moltes relacions -feina, parròquia, comunitat- i l’oferta de feina no era especialment interessant. Tanmateix, era una oportunitat per ser a prop dels nostres pares, ja malalts. Es va obrir un diàleg intens amb molts amics intentant valorar realment “tots els factors”, però cada dia canviava d’idea i m’anava estressant. Fins que, seguint el suggeriment d’una amiga, vaig parlar gairebé per casualitat amb una professora meva de l’institut que em coneix molt bé, coneix la meva família i sempre m’ha ajudar a eixamplar la mirada. Em va preguntar: «Però tu on creus que pots construir més?».

Va ser com un llamp enmig del cel, un horitzó més ampli, aquesta grandesa d’intuir que la vida té una tasca, un destí gran tot i que encara no sigui del tot clar. Per a mi, en aquest moment, la resposta era clarament París, però el que em va fer respirar no va ser tant la resposta com l’horitzó. Aquell dia la meva dona i jo vam decidir quedar-nos a França i va ser un nou inici.

Després van començar a passar un munt de coses. N’explico tres. Gairebé immediatament després de decidir quedar-nos, vam pensar en comprar una casa. Amb una economia força limitada, no ens quedaven gaire opcions. Vam intentar viure el més a prop possible d’alguna parada de metro per no aïllar-nos i poder viure més fàcilment la vida de la comunitat, de manera que els amics més joves, que no solen tenir cotxe, poguessin venir-nos a veure fàcilment, perquè casa nostra pogués continuar essent un lloc de trobada i acollida per a tothom. Quan vam escollir la casa ho vam explicar a diversos amics i inesperadament uns quants van decidir que també es mudaven a aquella zona, encara que no és especialment “bonica” i des del punt de vista econòmic tenen moltes més possibilitats que nosaltres. Ara som cinc famílies les que viurem allà.

Aviat ens mudarem, així que acabin de fer les cases que encara s’estan construint, però ja m’impressiona el desig de viure junts, acompanyar-nos en l’educació dels fills. Al barri hi havia també un mossèn que fa anys van conèixer uns quants de CL i que es va acostar al moviment. En assabentar-se que ens hi traslladaríem, va insistir que comencéssim una petita Escola de comunitat a la seva parròquia. Per a ell la nostra presència era fonamental, no tant per les conseqüències “pastorals” sinó per la presència en si. Aquest amic mossèn va morir l’última Nit de Nadal. Ara ens resulta evident la tasca que ens va deixar: ser cada cop més conscients de la grandesa de l’encontre que hem tingut.

La segona cosa és que a principis de 2023 vam fer un acte públic pel centenari del naixement de Luigi Giussani. Va ser una ocasió molt bonica per testimoniar a amics i companys el que ens ha canviat la vida. Una nit, parlant del que havia passat, va sorgir el desig de fer altres gestos públics. Una de nosaltres, per exemple, va dir que li agradaria respondre a la crida del papa Francesc per donar-li suport en la “profecia per la pau”. Jo estava passant una època molt conflictiva a la feina. Faig classe en una universitat molt polititzada i acostumo a estar en desacord amb certs posicionaments, cosa que a vegades em porta a ser també una mica ideològic i “violent”. Així que la crida a la pau també em va semblar urgent i pertinent per a la meva situació personal. Després de sopar, em va trucar una altra amiga: «No deixem passar aquest desig».

Així va néixer el “Forum Paris”, un petit Meeting que va tenir lloc el maig de 2024. El lema era una cita d’un poeta francès, Yves Bonnefoy, “La relació amb l’altre com a origen del ser”. Una versió elaborada del “Tu ets un bé per a mi”, una frase que no em sembla en cap cas òbvia. Necessitava aprendre a reconèixer que l’altre -que és diferent, que no em cau bé, que fins i tot em molesta...- és un bé pel mer fet d’existir. Que és una possibilitat perquè jo creixi, perquè aprengui alguna cosa nova. Em semblava que tenia molt a veure amb la crida del papa Francesc. Tot el Forum Paris 2024 va ser pensat per ajudar-nos en aquest camí, des de la seva preparació. Va ser un espectacle de gratuïtat -fins i tot en termes de temps i diners-, d’amistat i de bellesa, cuidant tots els detalls, la música, les exposicions... però el més bonic ha sigut sens dubte fins a quin punt ha ajudat a construir la nostra comunitat.

L’últim fet és que, després d’una llarga malaltia, a principis d’aquest any va morir la meva mare. L’últim període de la seva vida va ser molt complicat per a nosaltres, els seus fills, i per al meu pare. A mitjans de desembre hi vaig anar urgentment des de París perquè havia empitjorat i em va sorprendre -i em va escandalitzar una mica- la meva total incapacitat per pregar veritablement per ella, per demanar la seva curació. Però ja des d’aquells dies vaig anar veient amb sorpresa que, allà on jo no arribava, els amics que tenia al voltant, començant per la meva dona, hi arribaven per mi, perquè ells pregaven en nom meu. A principis de gener la malaltia va avançar i al final vaig rebre la temuda trucada del meu germà anunciant-me’n la mort. Jo era a Normandia i vaig tornar cap a casa corrent, amb el cor encongit i trist, per reunir tota la família i anar-nos-en a Itàlia. Veure la meva dona va ser el primer punt de canvi. Vam anar a recollir els nens, els vam dir què havia passat i vam anar a l’església que hi ha al costat de casa a resar. Allà va començar la sorpresa. Una dona de la parròquia ens va veure, li ho vam explicar i ens va proposar quedar-se amb els nens una estona perquè poguéssim tenir un moment de silenci i oració sols. Va ser un detall inesperat.

Durant el viatge a Itàlia no deixaven d’arribar missatges de condol: «ja està cara a cara amb el Senyor, en la pau que tant buscava, aviat et farà notar la seva presència amorosa». I jo pensava: «però de debò m’ho crec?». Un amic mossèn va venir des de Madrid per celebrar el funeral, uns altres van preparar uns cants preciosos, hi havia desenes d’amics: un company d’institut a qui jo ni tan sols li ho havia dit, la meva professora, gent de la comunitat on vivíem abans, diversos amics de França... Tota la meva història, la història d’una gran preferència, davant dels meus ulls, en tan sols una hora. «De debò m’ho crec? Sí, Senyor, m’ho crec perquè Tu m’ho has dit. Tu que estàs davant dels meus ulls, Tu que m’has preferit i estimat a través d’aquests rostres tots aquests anys». Em sentia en pau, amb una serena alegria dins del dolor, i agraït. El nostre amic mossèn ens va convidar durant el funeral a mirar tot el bé que havíem viscut amb la meva mare, com a anticipi del Paradís al qual estem destinats. Per a mi no era gens obvi, ja que amb la llarga malaltia de la meva mare era més fàcil mirar el mal, el dolor, el cansament.

Doncs bé, aquests fets em testimonien com actua Crist a la meva vida, escollint-me tal com soc. I com, a través d’una comunió viscuda, em regala un tresor immens: la llibertat, l’alegria i la certesa de la vida eterna. Que inesperat que ha sigut tot això! No puc donar per feta aquesta dinàmica, no és automàtica. Requereix una decisió senzilla. Com quan algú et fa un regal: tu pots conformar-te a agrair-lo sense obrir-lo, però quina alegria quan comences a desembolicar-lo i descobreixes què hi ha dins. Quantes vegades em veig agraït per la companyia que se’m dona però sense arribar a mirar-la per dins. Sense descobrir per tant el seu rostre últim, perdent-me així tots els fruits d’un veritable encontre amb Ell.