«La glòria de Déu és l’home que viu» (sant Ireneu). Però quin home? El miserable, el perdut, l’indigne també? He tornat a llegir El poder i la glòria, potser la millor novel·la de Graham Greene, proposat entre els llibres de l’estiu, i m’he quedat realment impressionat per com l’autor ens acompanya enmig de l’escàndol. La salvació cristiana té lloc dins del cor de la contradicció humana. No per una idea, no per una coherència ètica, no per una perfecció, com podria esperar-se d’un protagonista indicat com un model a seguir. En canvi, es tracta d’un home feble, incoherent i pecador, que justament per això es converteix en l’instrument de la misericòrdia de Déu.

El poder i la glòria, escrit per Greene el 1940 després d’un viatge a Mèxic el 1938, va suscitar inicialment desconcert i escàndol en diversos àmbits de l’Església catòlica. Va ser als anys 50 quan l’aleshores pro-secretari d’Estat Giovanni Battista Montini, el futur papa Pau VI, va recuperar aquesta novel·la amb una carta dirigida al Sant Ofici, l’actual Congregació per a la Doctrina de la Fe. Essent Papa, va voler trobar-se amb el propi Greene el 1965, testimoniant així l’alenada d’aire fresc que el Concili Vaticà II estava generant en la vida de l’Església.

El protagonista és un mossèn fugitiu al Mèxic dels anys 30, durant una ferotge persecució anticatòlica. Aquest mossèn no té nom, només se l’identifica com «el mossèn» (the priest) o, en diversos moments, en to despectiu, com «mossèn whisky» (the whisky priest), pel seu alcoholisme. Aquesta decisió de Greene és molt significativa. El fet que no tingui nom en destaca la universalitat. No és un personatge ideal, sinó un home com tants d’altres, un mossèn ple de límits -qualsevol pot sentir certa confiança i fins i tot pau davant de les pròpies misèries observant de prop aquesta figura profundament humiliada per la seva mesquinesa i fragilitat moral- en què, tanmateix, es manifesta misteriosament però potent la Gràcia.

És l’últim sacerdot que queda en un país on celebrar la missa s’ha convertit en delicte. Però aquest mossèn no és un heroi, sinó un home espantat i alcoholitzat que a més ha tingut una filla. Ni tan sols és capaç de creure de veritat en el valor del seu ministeri. Tot i així, és aquell que Déu escull per continuar guanyant ànimes. Aquest mossèn no és digne, sinó un captaire, i justament per això es converteix, sense saber-ho, en sagrament vivent.

A Déu no necessàriament li fan falta homes purs per salvar. El que necessita és que estiguin disponibles. Per fràgils que siguin.

El moment culminant de la novel·la, quan sembla que tot s’acaba i el mossèn gairebé ha arribat a la frontera i per tant a la salvació, decideix tornar enrere per confessar un home moribund -que a més és un delinqüent assassí- tot i saber que es podria tractar d’una trampa. No ho fa per heroisme sinó per fidelitat a quelcom més gran que ell i que el mou. És l’experiència del «Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir» (Jer 20,7).

Greene ens diu una cosa tremenda i desconcertant, però la veritat de la qual es reconeix immediatament: a Déu no necessàriament li fan falta homes purs per salvar. El que necessita és que estiguin disponibles. Per fràgils que siguin. Fins i tot miserables. Fins i tot incapaços d’una virtut heroica. Però el lector no s’ha de deixar enganyar. En el profund realisme d’aquesta novel·la resulta evident que no es justifiquen de cap manera els propis límits, ni molt menys el mal i el pecat. Ans el contrari, el «mossèn whisky» travessa les seves vicissituds amb un dolor tempestuós pel seu propi mal i mesquinesa. Un turment que només queda vençut al final amb el reconeixement humil de l’abraçada definitiva de la misericòrdia de Déu («Rex tremendae majestatis, Qui salvandos salvas gratis»). La glòria, per tant, no és el resultat d’un compromís moral ni coincideix tampoc amb el poder del món sinó que, paradoxalment, és aquesta humilitat inconcebible de Déu que davalla fins al fang per no deixar-nos sols. En el fons, en el mateix títol de la novel·la, El poder i la glòria, hi ressona aquesta paradoxa. El poder de Déu es manifesta en la debilitat humana i la seva glòria passa a través de les esquerdes de la misèria de l’home. Com diria don Giussani, no és una coherència ètica el que desencadena la presència de Déu en la vida dels homes, sinó l’obertura -molt sovint dolorosa- a la seva necessitat de salvació.

Crist «arriba, doncs, justament aquí, a la meva situació d’home, d’algú, per tant, que espera quelcom perquè sent que li falta tot; s’ha posat al meu costat, s’ha presentat com a resposta a la meva necessitat original» (L. Giussani, El camino a la verdad es una experiencia, Encuentro, Madrid 2007, p. 68). Aquesta novel·la ens mostra que Déu no decep aquesta espera nostra, tot i que es presenti en forma de fracàs.

Aquesta història ens ensenya a no tenir por de les nostres misèries, perquè és precisament allà on la gràcia pot actuar

El poder i la glòria és, en aquest sentit, una de les novel·les més catòliques del segle XX, precisament perquè rebutja qualsevol idealització. Ens diu que Crist no ha vingut a premiar els bons, sinó a salvar els que s’han perdut. És una història que ens ensenya a no tenir por de les nostres misèries, perquè és precisament allà on la gràcia pot actuar, n’hi ha prou amb demanar-la amb la consciència de qui sap que no pot proporcionar-se-la per si mateix. Com deia Giussani: «El vertader protagonista de la història és el mendicant: Crist, mendicant del cor de l’home i el cor de l’home, mendicant de Crist».

Som davant d’una novel·la que cal llegir en silenci, deixant-nos contagiar per un realisme poblat de colors, temperatures sufocants, cruixit d’escarabats, suor en un diminut calabós ple de gom a gom de miserables i fins i tot l’olor d’un país devastat per la falta d’humanitat d’una ideologia que pretén ser humana prescindint de l’home real. Una novel·la que pot oferir-se com a companya de camí per a qui senti que s’ha “equivocat” a la vida. Perquè la glòria de Déu és veritablement l’home que viu, fins i tot -i potser sobretot- quan la seva vida consisteix en un crit necessitat.

Em permeto dedicar unes paraules a la figura del seu botxí, el tinent, una figura tràgica. Mogut per una necessitat real de justícia, de veritat, d’ordre, i tot i així, en nom de tot això, persegueix fins a la mort l’últim mossèn que queda sense aconseguir apagar dins seu la nostàlgia per quelcom més humà, més profundament veritable. Recorda una mica el Javert d’Els miserables de Victor Hugo.

Quan, gairebé al final de la novel·la, decideix anar a buscar un altre mossèn (que ha abjurat i s’ha casat per no ser ajusticiat) per complir l’última voluntat del condemnat a mort, no es tracta només d’un gest de pietat. És signe que ell mateix ha sigut tocat, revela una profunda fissura en la cuirassa ideològica que el mantenia rígid i sense rostre. No n’hi ha prou amb la llei, no n’hi ha prou amb els propis principis. Fa falta un home, un testimoni creïble, una presència que encarni aquest perdó que ell, paradoxalment, és incapaç de concebre. En caçar la seva presa després de tants esforços i a costa de vides innocents, en realitat s’adona que s’ha trobat amb un home que no s’ha defensat, que ha testimoniat -amb tota la seva misèria- una Presència més gran, un significat capaç d’abraçar el dolor, la culpa i fins i tot la mort. El tinent buscava justícia però en el rostre del mossèn albira una altra justícia: la que salva, no la que castiga. I en aquest moment, com en qualsevol encontre veritablement cristià, no pot evitar percebre que la misericòrdia és més gran que la llei.

No és una novel·la cristiana perquè parli de l’Església, sinó perquè mostra, amb realisme i tendresa, la victòria de Crist dins de la carn ferida de l’home

Però encara sobreprèn més el que succeeix en el propi cor del «mossèn whisky». Mentre va camí de la mort, el seu pensament corre cap a la seva filla, la criatura que va néixer d’una relació “pecaminosa” però que per a ell és el rostre concret de l’amor. Sent que l’estima més que a la resta i això el fereix, el fa sentir indigne, injust. Però és precisament aquest amor, tan humà i parcial, el que fa néixer en ell un desig més gran, un amor més vast, un amor per tothom que arriba fins al do total de si.

A Greene no li fa por mostrar que la carnalitat, fins i tot la que neix del pecat, no és aliena al camí cap a la veritat si es deixa travessar per la gràcia. No és del moralisme d’on neix la santedat del mossèn, sinó de la seva adhesió fins al fons a la missió que se li ha encomanat, de la qual, misteriosament, brota una possibilitat de bé per a tots. De la carn -d’aquest amor per la seva filla que és incapaç de negar- és d’on es genera una compassió universal.

De manera que el pecat, reconegut i ofert, es converteix en ferida que deixa passar una llum nova. Això és el que més crida l’atenció d’aquesta novel·la. La veritat no apareix com una idea sinó com una carn traspassada que estima. Que quan es troba, fins i tot el perseguidor més cruel pot commoure’s i fins i tot el pecador més incoherent pot arribar a ser sant.

En el fons, El poder i la glòria suposa un llarg camí que s’endinsa en el cor humà, on la gràcia actua silenciosament fins que un gest, un rostre, un amor, esbotza totes les nostres defenses i fa possible la redempció. No és una novel·la cristiana perquè parli de l’Església, sinó perquè mostra, amb realisme i tendresa, la victòria de Crist dins de la carn ferida de l’home, allà on tot semblava perdut.

El final de la novel·la només és tràgic aparentment. Enmig de la desesperada desolació en la qual Crist sembla haver sigut derrotat definitivament, l’escena final anuncia un missatge d’esperança i un triomf paradoxal: fins i tot quan l’Enemic sembla haver vençut i l’odi del món sembla haver extirpat Crist de la terra dels vius, l’Església, imparable com una pluja fresca, rega el terreny ressec per l’aridesa de l’estiu, arriba indestructible i immortal, arribant de nou a aquells que viuen abandonats a la seva desesperació per retornar-los la llum del Ressuscitat. Perquè cap home, enlloc del món, mai no serà oblidat per l’amor del Pare.