La bomba llançada sobre el cel d’Hiroshima només va trigar 34 segons a tocar terra i transformar la ciutat en un desert mut. Després d’una llum encegadora, una onada de calor de 60 milions de graus centígrads va polvoritzar al seu pas éssers humans, animals i plantes. Després l’ona expansiva va acabar amb tot el que havia sobreviscut a la temperatura. Aquell 6 d’agost de 1945 hi va haver 150.000 morts i tres dies després, a Nagasaki, una segona explosió nuclear en va provocar 73.000 més. Els qui van continuar en vida després d’aquella devastació ja tenen més de vuitanta anys, són els anomenats hibakusha. Homes i dones que van sobreviure a la bomba atòmica, els relats dels quals preserven records nítids, com si només els haguessin conservat per retornar-nos-els. En la seves paraules hi dipositen cicatrius que han llagat els seus cossos i ànimes fins avui en dia: mutilacions físiques, traumes psicològics, leucèmies i aïllament social. Un sofriment que els ha unit fins al punt de construir una casa comuna. Es diu Nihon Hidankyo i és una associació fundada el 1956 per tutelar-ne els drets, però sobretot per custodiar-ne la memòria. Malgrat la seva edat, molts hibakusha continuen viatjant pel món i lluitant per una humanitat sense armes nuclears. Un compromís que els ha fet mereixedors del Premi Nobel de la Pau 2024, que va recollir a Oslo el seu copresident, Toshiyuki Mimaki. Amb 83 anys, serà al proper Meeting de Rímini acompanyat d’un altre hibakusha, el doctor Masao Tomonaga, president honorífic de l’hospital de la Creu Roja a Nagasaki i hematòleg que ha dedicat tota la seva vida a estudiar l’impacte de les radiacions nuclears en la salut de les persones. «Aquest és Masao Tomonaga. Aquest soc jo», repeteix en acabar el relat de la seva vida. Com volent afirmar que ni tan sols una destrucció total pot anorrear aquesta llavor de vida que ens fa humans i capaços d’una confiança infinita en el proïsme.

Doctor, vostè tenia dos anys el dia que va explotar la bomba a Nagasaki. Recorda res?
Els meus records d’aquell 9 d’agost són els de la meva mare. Aquell matí jo estava estirat al llit perquè tenia angines i estava a 40 de febre. Casa nostra, a dos quilòmetres de l’epicentre, era de fusta i va trigar un segon en ensorrar-se. Per sort, la part del sostre que quedava sobre el meu bressol va aguantar i em va protegir. La meva mare va aconseguir treure’m d’allà completament il·lès i fugir de les flames, que en 15 minuts van assolar tota la zona. Ens vam refugiar en una església, on vam passar la nit i ens van donar dos onigiri, les típiques boles d’arròs japoneses. El matí següent, com que encara sortien trens de l’estació de Nagasaki, vam anar a Omura, la ciutat on vivia la família de la meva mare. Hi vam passar quatre anys.

I el seu pare?
El meu pare era metge militar i estava de servei a la base aèria de Taiwan. Es pensava que havíem mort. Fins que, al cap d’un mes, va rebre una carta de la meva mare. Va tornar a casa dos anys més tard i va tornar a treballar al seu antic hospital de Nagasaki. Molts metges havien mort i va haver d’assumir grans responsabilitats, sobretot perquè quatre anys després de l’explosió van començar a desenvolupar-se moltes leucèmies en nens de set o vuit anys. Eren els primers efectes de les radiacions a llarg termini. Llavors era una malaltia letal. Es morien en un termini d’un mes a un any, no hi havia cura. El meu pare va ser dels primers en publicar estudis sobre la relació entre la radioactivitat i la proliferació de cèl·lules leucèmiques.

El seu pare va treballar al mateix hospital que el Servent de Déu Paolo Takashi Nagai. El va conèixer? N’hi va parlar mai?
És clar. En realitat, ja eren amics de joventut perquè el doctor Nagai era el metge esportiu de l’equip de bàsquet on jugava el meu pare. Quan el meu pare va tornar al Japó des de Taiwan, el 1947, se’l va trobar malalt per una forma de leucèmia crònica i Nagai li va demanar que l’atengués. I ho va fer fins el 1951, l’any en què va morir el doctor Nagai. Però hi ha més coses...

Expliqui.
Quan la meva família vivia a Omura, el doctor Nagai ens va confiar el seu fill Makoto. Volia que estigués un temps lluny de la devastació de Nagasaki, en un context més tranquil. Tenia vuit anys més que jo i vam conviure com a germans. Recordo perfectament el doctor Nagai quan venia a casa a veure Makoto un cop al mes. Ens preguntava per la nostra salut i pels estudis. No en recordo gaire detalls, era petit. Fins que no vaig ser gran no vaig llegir tot el que va escriure i he après moltíssim d’ell, a nivell mèdic però sobretot per la seva fe en Déu, tan profunda i ferma.

Vostè també va decidir fer-se metge investigador.
Sens dubte em va inspirar la figura del meu pare, però també altres coses. La leucèmia, que va continuar colpint els meus coetanis en percentatges molt alts, em generava molta angoixa. Em feia por que em toqués a mi. En el fons, en estar tan a prop de l’epicentre, teníem moltes possibilitats de desenvolupar malalties tumorals. Però probablement ens va protegir el turó que hi havia darrere del nostre barri, encara que l’explosió el va rebentar. Evidentment, sembla que no estava destinat a patir leucèmia sinó a estudiar-la, i em vaig fer hematòleg.

A què va dedicar els seus estudis?
Vaig continuar estudiant la leucèmia i els desordres potencialment malignes relacionats amb les radiacions nuclears. Després del primer pic infantil, a mitjans dels anys 70 es va produir un augment de casos també entre adults supervivents de 30 o 40 anys. Diàriament recollíem mostres de medul·la òssia per examinar-les al microscopi, cosa que ens permetia fer un diagnòstic i classificar els tipus de malaltia. Durant 15 anys només em vaig dedicar a això. Després, als anys 80 vam veure un nou tipus de leucèmia, la síndrome mielodisplàsica, que afectava a la gent gran. Això volia dir que els efectes de la bomba acompanyaven tot el cicle vital de la persona, eren permanents.

I a nivell psicològic? També hi ha evidències d’un trauma permanent?
Gràcies a un sistema d’avaluació mitjançant tests i escales de l’Organització Mundial de la Salut, el 1995 vam poder valorar els efectes de les dues explosions en la salut mental de 7.000 supervivents. Després de 50 anys d’aquells fets traumàtics, tots manifestaven símptomes de depressió, insomni, pensaments intrusius i recurrents, ansietat, evitació, dificultats en les relacions personals. Igual que les conseqüències físiques, les psicològiques també augmentaven en funció de la proximitat amb l’epicentre, cosa que indica que aquestes armes són veritablement inhumanes, en el sentit que alteren tots els aspectes de l’ésser humà.

Pot ser un trauma que es transmeti de generació en generació?
Les conseqüències d’un trauma psicològic, especialment si es viu de forma greu o prolongada, es poden transmetre entre generacions mitjançant mecanismes epigenètics. Això vol dir que les experiències traumàtiques poden deixa una empremta biològica als gens, influint en la salut mental i en el comportament de les generacions següents, encara que no hagin tingut una experiència traumàtica directa. És un fenomen que encara estem investigant. S’estan fent estudis genètics en parelles de pares i fills, però encara fan falta uns quants anys per arribar a conclusions amb evidència científica.

Vostè continua viatjant pel món, participa en congressos científics i en trobades amb noves generacions. Sol dir que ells són la “clau”. Per què? Poden ser diferents de la generació que va utilitzar la bomba atòmica?
La humanitat viu dins de la història, que és un camí. No està destinada necessàriament a repetir-se sempre de la mateixa manera. Tenim la possibilitat d’aprendre dels grans errors dels que ens han precedit. Nosaltres els hibakusha desapareixerem d’aquí a poc, però no així el profund trauma que va sacsejar les nostres vides si algú en custodia la memòria. Hem de ser cada cop més conscients del que ha passat.

Com són aquestes trobades?
Jo explico la meva història i al final sempre hi ha un munt de preguntes. Fa unes setmanes, a Cambridge, una nena de primària em va preguntar si continuava mirant amb ràbia els americans, els occidentals en general, per causar tant de dolor al meu poble. Li vaig respondre: «No, ja no. He superat aquest sentiment. I crec que tots els japonesos ho han fet. No hi ha odi cap a qui va causar tant de mal, també perquè després de la guerra i l’escassetat posterior, hem pogut ressorgir gràcies a la seva ajuda. La mateixa mà que ens va colpir ens ha sostingut al llarg del camí de reconstrucció. Ara només tinc espai per al dolor i la vergonya per aquest món on la cursa atòmica no s’atura». Però també li vaig dir que la seva pregunta era crucial perquè la pau depèn del que pensem nosaltres. I això ho entenen fins i tot els nens.

En una entrevista, un hibakusha d’Hiroshima deia que «la pau comença quan hi ha un cor capaç d’entendre el dolor de l’altre».
És molt vertader. La pau és possible quan el meu cor és capaç de sentir-te a tu. Per tant, m’interessa parlar amb tu. El diàleg neix així. Aquesta resposta em recorda les paraules que el doctor Nagai repetia en l’últim període de la seva vida a tothom que anava a veure’l: «Estima el teu proïsme. Estima’l tal com és». Crec que aquest és el pilar del cristianisme. És el camí més curt per aconseguir un món que no vulgui destruir-se. És el camí de la pau.