«Les guerres troben la seva arrel en la dissolució dels rostres». Aquesta cita de Tonino Bello, inclosa en un llibre del papa Francesc titulat Contra la guerra, és el fil conductor de l’exposició Profecies per la pau, que presentaran al Meeting 2025 els estudiants i professors que participen en la vida de Batxillers a Itàlia. Una mostra imponent que a través d’entrevistes i testimonis arriba fins al cor d’aquesta “tercera guerra mundial a trossos” que està esquinçant el mon. Una exposició que suposa el repte d’explicar històries de pau allà on tot indica que és impossible. «A finals d’abril vam anar a Sarajevo amb dos professors que ens van proposar de col·laborar en l’exposició. Allà vam conèixer una realitat anomenada Escoles per Europa, que va néixer durant el setge dels anys 90 per acollir estudiants de qualsevol ètnia o religió, en un moment en què tots s’odiaven. Al cap de trenta anys encara hi són. Volíem veure-ho amb els nostres propis ulls». Així ho explica Tommaso, estudiant de Bolonya. D’aquesta manera va ser com diversos amics i dos professors van fer més de deu hores de cotxe per arribar a Bòsnia-Hercegovina i conèixer a monsenyor Pero Sudar, bisbe auxiliar emèrit de Sarajevo; Amir, supervivent dels camps de concentració, i a diversos alumnes d’aquestes Escoles per Europa. «Parlant-hi ens vam adonar que l’etapa de la guerra és com un tabú. La gent gran no en parla i els joves, si volen saber què va passar, han de buscar-ho a internet. La ferida continua oberta». El seu company Paolo ens explica que «no sabia res de l’antiga Iugoslàvia abans de fer aquest viatge. He conegut la seva història a través de les veus i els ulls dels qui ens l’han explicat, a vegades en trobades fortuïtes, com amb el guarda d’un aparcament o amb una guia musulmana».

Al principi a Ilaria li va costar una mica decidir-se, i no només pel llarg trajecte. «Tenia molta feina pendent i això n’afegia més, però ha sigut una de les coses més boniques i commovedores que he fet en els meus 17 anys de vida. Parlar amb els nois de Sarajevo m’ha tret molts prejudicis. Viuen una realitat molt diferent de la meva, per a ells no és gens fàcil parlar de la guerra. Fa falta molt de respecte per apropar-se a un dolor tan gran. Però no podré oblidar mai tot el bé que he rebut aquests dies». Chiara tampoc: «En tornar em vaig recordar de quan el professor em va proposar aquesta exposició. Feia mesos que estava enfadada amb uns amics perquè ens havíem barallat, i em convidaven a treballar sobre la pau! Si aquests nois poden viure d’aquesta manera a Bòsnia, jo també puc! Aquells dies van ser com una carícia».

El recorregut dels panells passa per diversos països, com el Líban, Terra Santa, Rwanda, Sud-àfrica, Síria, Haití o Colòmbia. Aquests joves han pogut parlar amb monsenyor Paolo Pezzi de Moscou, el cardenal Pierbattista Pizzaballa a Jerusalem, diversos rabins que recullen olives amb palestins, dones i homes que sostenen la població de països colpits per la pobresa i la violència. Diuen haver rebut molta ajuda per posar-s’hi en contacte, fixar les entrevistes i escriure-les, com la de la periodista Lucia Capuzzi o els responsables de l’Associació Pro Terra Sancta, passant per la direcció d’Emmanuel Exitu i Nicola Lonato. L’origen de tot això va ser una decisió gens evident entre els adolescents d’avui en dia. Ho explica Benedetto, de 17 anys: «Fa un any vaig sentir a parlar d’aquesta exposició durant un encontre de batxillers i m’hi vaig encuriosir. La primera reunió em va costar, així que vaig decidir deixar-ho però després vaig veure altres amics que s’hi havien implicat i estaven contents. Ho vaig tornar a provar, i encara sort! Per Pasqua ens van parlar molt d’amistat i crida. I, per a mi, aquesta exposició ha sigut una crida a verificar l’amistat entre nosaltres i entendre què és la peu. Seve (Matteo Severgnini, responsable dels batxillers, ndr) ens va parlar de la pau com a “presència d’un significat”, i això és el que jo experimento».

Emi té 16 anys. «Dir que sí a aquest treball em va ser immediat. L’estiu passat el lema de les vacances era “La vida és una promesa”. Em vaig commoure davant de les muntanyes i del testimoni de Rosetta Brambilla, de Brasil, i no volia oblidar aquesta bellesa quan tornés a casa. Treballar en aquesta exposició, dins d’una companyia, m’ha ajudat a no deixar de buscar-la». La seva amiga Cecilia recorda especialment els de l’Associació Pro Terra Sancta i el cardenal Pizzaballa. «Parlaven de la situació política entre Israel i Palestina sense tractar-la com una cosa “bruta” sinó mostrant-nos la importància del compromís personal, social i polític en la construcció d’una pau justa. Per a mi, que sempre veig aquestes coses com una cosa llunyana, ha sigut un descobriment».

Acabem amb Giovanni Raccichini, professor i un dels responsables dels batxillers a Bolonya. «Ha sigut una confirmació del mètode cristià: seguir un altre genera molt més del que podríem fer sols amb les nostres forces». Ho corrobora Raffaele, de Bèrgam. «A les trobades prèvies he sentit una satisfacció i una alegria noves, he entès què significa participar en el projecte d’un Altre, la responsabilitat com un respondre al que Déu em demana. Que bonic que és dedicar temps a una cosa que val tant la pena!». Com diu Ilaria, ha sigut un gran imprevist que ha tornar a barrejar les cartes. «Tots ens coneixíem d’abans, però sense ser del mateix grup d’amics. Davant de la meva necessitat d’una mirada així, tant a Sarajevo com a les reunions de preparació, la resposta s’ha concretat en rostres, nous i antics. Ara, amb la incertesa que experimento cada dia, on trobo la pau? Perquè el que vull és seguir aquesta pau que he vist. S’ha encès una llum».