Estimats amics,

Estic amb tots vosaltres en aquest moment tan particular de la vida de cadascú, i estic molt content que hàgiu decidit afrontar-lo plegats, acollint la proposta que don Francesco i els seus amics us han fet. El pelegrinatge al qual us han convidat forma part d’un camí molt més ampli, com deia Giussani als universitaris del CLU durant els Exercicis Espirituals del 1985: «El camí que ens proposem […] és com una passió cada cop més gran, és un gust per la vida, és una alegria cada vegada més gran» (El encuentro que despierta la esperanza, Encuentro, Madrid 2025, p. 73).

En un moment en què estem cridats a prendre decisions rellevants, aquesta és la més important: acollir la crida que el Senyor ens dirigeix a través de la seva companyia, que és l’Església. En efecte, aquest és l’únic «punt ferm entre les ones del mar» -com cantava Chieffo («Canzone dell’ideale»)- que assegura el nostre camí, l’única condició per poder afrontar qualsevol decisió, per estar davant de qualsevol circumstància.

A la jornada de les vocacions, el papa Lleó XIV ens recordava que «hi ha molts cops en què Jesús diu a l’Evangeli: “No tingueu por!”». Però com es pot dir això a persones que estan essent cridades a reconèixer la seva vocació? En aquella mateixa ocasió, el Papa insistia en la importància del verb “escoltar”. «Que important que és escoltar! Jesús diu: “Les meves ovelles escolten la meva veu” (Jn 10,27). […] És molt important escoltar la veu del Senyor, escoltar-nos a nosaltres mateixos, en aquest diàleg, i veure cap a on ens crida el Senyor» (Homilia a la Cripta de la Basílica de Sant Pere, 11 de maig).

Llavors comprenem més bé que l’únic punt de suport capaç de vèncer la por és la seva presència. La nostra esperança no es fonamenta en la nostra capacitat d’anàlisi o la nostra creativitat, sinó en el fet que el Senyor ens estima i respon sempre; a mi sempre m’ha respost. No tingueu por de demanar el que vertaderament necessiteu, estigueu-ne segurs! Jo em podria equivocar en tot, podria ignorar les dades o infravalorar certs aspectes, però hi ha quelcom a la meva vida que no depèn de mi, que no “m’abandona” encara que m’equivoqui, que sempre m’espera i em crida, com el pare del fill pròdig.

Pensem en Maria. A la casa de Loreto tindreu l’oportunitat de pregar al lloc on va rebre l’anunci de l’àngel. Quantes vegades ens va convidar Giussani a identificar-nos amb aquesta noia d’uns quinze anys que es va quedar sola quan l’àngel va marxar després d’aquell anunci que li va canviar la vida. En realitat, aquell anunci també canviaria la nostra vida, bisecant la història del món, però Maria no podia veure això en acte. Tot i així, mai no va dubtar del que se li havia promès; la seva certesa no depenia del que ella veiés o comprengués, sinó que s’arrelava a una presència, un nen que creixia a les seves entranyes i que després, fent-se home, fundaria l’Església. I a través de l’Església es faria present també per a nosaltres.

Avui estem cridats a assumir una autoconsciència nova, és a dir, a ser cada cop més conscients que «el que li va succeir a la Mare de Déu, també ens succeeix a nosaltres», com diu Giussani: «Tots els que són cridats pel Baptisme estan destinats a ser, al món, part d’aquesta realitat que l’Evangeli anomena “àngel”, que a la Mare de Déu se li va aparèixer en forma d’àngel, una realitat que es realitza en la història. És així. Qui ens ha anunciat que Déu s’ha fet home? […] L’àngel per a vosaltres és la vostra companyia, un company, el bisbe i el Papa. L’àngel es diu Església» («El signe dels signes», Litterae Communionis-Huellas, n. 3/1998).

Aquesta és la certesa sobre la qual es fonamenta la nostra esperança. Així doncs, acollim la invitació que ens adreça el Papa: «Caminem plegats en l’Església, demanem al Senyor que ens concedeixi aquesta gràcia: poder escoltar la seva Paraula per servir a tot el seu poble» (Homilia a la Cripta de la Basílica de Sant Pere, 11 de maig).

Que Maria, mare de l’Església, ens acompanyi i ens sostingui al llarg del camí que el Senyor ens crida a recórrer junts.

Bon camí!

Amb la meva amistat,
Davide Prosperi