Ja no hi ha rosaris a Betlem. Les portes blaves de fusta de les botigues de records religiosos estan tancades. La cafeteria Segafredo, on pots degustar “el millor cafè de Betlem” en una terrassa on pot veure’s el papamòbil amb el qual Francesc va visitar la ciutat el 2018, avui ha rebut a penes una desena de clients. A la casa d’hostes de Pro Terra Sancta soc la primera i l’única persona allotjada des de fa setmanes. La plaça de la basílica de la Nativitat, que normalment alberga llargues cues de pelegrins esperant el torn per visitar i pregar al lloc on va néixer Jesús, està deserta.

«Portem gairebé dos anys -des del 7 d’octubre- sense pelegrins», explica Roni Tabash, propietari d’una de les onze botigues de records religiosos a la plaça del Pessebre. «Primer la Covid-19 i ara la guerra. La majoria de les companyies d’assegurances no cobreixen les comitives de pelegrins, així que hem de sobreviure amb els nostres estalvis». Els amos d’aquestes botigues són majoritàriament àrabs cristians que ara, a més de la incertesa amb la qual conviuen des de fa anys, també han d’afrontar el tancament de la seva única font d’ingressos. «L’últim any 175 famílies cristianes, gairebé el 20% del total, se n’han anat de Betlem cap a Europa o Amèrica Llatina -continua Roni-. Jo continuo aquí pel meu pare, que és gran i no es pot moure. Però també per una altra raó: vaig néixer a Betlem, vull protegir i custodiar el lloc on va néixer Jesús. Tinc 44 anys i mai no he tastat la llibertat que vosaltres teniu a Europa. Nosaltres, els cristians àrabs, la minoria de la minoria, no tenim res, però tenim el Nen Jesús. I l’única manera que tenim d’esperar és mirant-Lo, que va néixer al costat de la meva botiga».

Hi entren cinc dones i Roni les rep fent gala, a més a més del seu somriure, d’un polonès acceptable, amb el qual les convenç que no se’n poden anar sense una imatge, unes cadenetes de plata i un pessebre de fusta d’olivera. Roni també ens guia per l’interior de la gruta i la basílica de la Nativitat, sap indicar-nos el millor moment per visitar-la, respectant l’status quo que regula els drets i competències de les tres comunitats religioses -grecoortodoxos, catòlics llatins (franciscans de la Custòdia de Terra Santa) i armenis ortodoxos- així com els torns de les seves celebracions respectives. Ens demana que preguem amb ell davant del pessebre, «pels cristians de Terra Santa. Si voleu que aguantem, ens heu de protegir. I no hi ha “arma” més poderosa que el sant rosari».

Creu i presència
Cau la nit sobre Betlem. La ciutat s’il·lumina i es pot albirar l’església ortodoxa, un gran edifici pertanyent a l’Acció Catòlica que Pro Terra Sancta té previst transformar en un centre recreatiu per a famílies cristianes, però també l’assentament proper de comunitats jueves d’Homat Shmuel i, si t’hi fixes, Jerusalem, que només és a deu quilòmetres de distància. Enmig d’aquest panorama despunta, sobre un edifici civil a pocs metres del centre de Betlem, una creu de cinc metres d’altura il·luminada en vermell. «La van alçar els meus pares durant la Covid», explica Roni, un jove palestí responsable de la Guest House de Pro Terra Sancta. «Vol ser un missatge d’esperança per a tots els cristians que viuen aquí, una manera de dir que nosaltres continuem aquí malgrat tot». Somnia amb una Palestina lliure i la seva manera de construir-la és custodiar la part de terra atorgada als cristians, de la qual se sent responsable.

Per ell també és una qüestió de resiliència, dictada per un amor al lloc on tot va començar. «Hi va haver una època, al voltant dels anys 50, en la qual els catòlics eren més del 70% de la població de Betlem, ara en som el 20%», afirma Michael, audiòleg que, en acabar els seus estudis a Londres, va decidir tornar al seu país i obrir una clínica. «Volia ser al costat de la meva família i construir alguna cosa útil aquí, al lloc més important de la cristiandat». Però el fet de ser pocs no es deu només a l’emigració, sinó també a la taxa de natalitat. A diferència dels àrabs i dels jueus, que tenen una mitjana de vuit fills, la dels cristians és al voltant de tres.

Els que té Eliana que, durant els seus estudis universitaris a Itàlia, va participar en un encontre sobre la situació dels cristians a Síria i Aràbia, on es va presentar d’aquesta manera: «Soc una noia palestina cristiana. Represento l’1% dels cristians del meu país. Pregueu per nosaltres». Allà va néixer una amistat amb els estudiants de Comunió i Alliberament que havien organitzat aquella trobada i que, abans del seu retorn a Betlem, la va portar a preguntar si allà també hi havia alguna comunitat del moviment.

Llavors va conèixer Lina i Hiba, amb les quals aquesta nit, amb els seus marits, compartim una graellada de xai a la terrassa de Paolo Ferrari, memor domini responsable de la seu de Pro Terra Sancta, i també la pròpia vida: l’esforç dels fills als exàmens finals, certes qüestions relatives a la caritativa amb els nens dels salesians, la nova feina d’Eliana, i fins i tot el secret de les receptes cuinades per Lina.

«A part del testimoni personal, que continua essent l’eix central de la fe, fa falta que cadascú, en el seu treball personal, construeixi un nosaltres responsable, on veure el rostre dels sants. Aquesta és la forma més significativa del testimoni».

«You are too good to be Christian»
«La fe és un do que es rep a l’Església i per tant requereix viure’s en comunitat. En contextos cada cop més individualistes, on l’únic pronom que existeix és jo, és important veure persones que testimonien un nosaltres». D’aquesta manera es va dirigir fa uns dies el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca de Terra Santa, a un grup de responsables de CL de visita a Jerusalem. «A part del testimoni personal, que continua essent l’eix central de la fe, fa falta que cadascú, en el seu treball personal, construeixi un nosaltres responsable, on veure el rostre dels sants. Aquesta és la forma més significativa del testimoni».

Aquestes paraules tornen a ressonar aquesta nit al cap de qui assisteix a aquest espectacle d’homes i dones que, al lloc on fa dos mil anys l’Estrella va anunciar el naixement del Salvador, continuen construint oasis de bé. I en certa manera de pau.

«You are too good to be Christian» (ets massa bona per ser cristiana, ndt.), li diuen a la Lina els seus col·legues musulmans. «Hauries de convertir-te a l’Islam, així aniries al cel». El que els crida l’atenció de Lina i de les seves companyes, infermeres cristianes, és que tracten a tothom, de qualsevol ètnia o religió, amb el mateix respecte i atenció, tant que «quan anem als pobles per a les visites a domicili, es creuen que som estrangeres. No poden concebre que algú d’aquí pugui tractar així als altres». D’altra banda, un estupor semblant es va despertar en la pròpia Lina quan, fa una dècada, un grup d’italians va visitar l’hospital on treballa i la van convidar a un vespre de cants. Acostumada a desconfiar dels estrangers, va declinar la invitació en diverses ocasions, però finalment no va poder-se resistir de preguntar-los: «per què continueu venint?». A la qual cosa ells van respondre: «Per estar amb tu». Llavors Lina va comprendre que allò era una cosa diferent, una cosa que mai no havia vist enlloc. A partir de llavors va començar a anar amb ells i a llegir el llibre Está porque actúa, que li va regalar un d’aquells italians, que li «va canviar absolutament la vida».

Perdó i gratuïtat
Ens acomiadem. El dia següent he quedat amb els amics de la comunitat de Jerusalem, amb els quals Lina, Hiba, Eliana i Paolo intenten quedar un cop al mes, juntament amb els de la comunitat de Haifa. El seu desig de comunió ensorra murs i fronteres, perquè posa al centre l’Únic que fa possible la unitat. «No pretenem construir comunitats perfectes -Pizzaballa va insistir en aquest punt- sinó comunitats on poder viure, acceptant l’esforç d’anar a l’encontre de l’altre, que mai no és com jo espero. En aquesta perspectiva, els moviments són una realitat fresca, aliena a les categories tradicions, a qui cal donar suport. Ser laics que viuen en contacte amb la gent facilita la comunicació d’un cristianisme capaç de rejovenir i mostrar noves maneres de ser cristians». Al cotxe, al camí de Betlem a Jerusalem, la ràdio informa de l’enèsima revolta a Gaza deguda al bloqueig de l’ajuda humanitària. Sorgeix espontàniament preguntar-li a Sobhy, diaca maronita que porta diversos anys a CL, com és possible la pau en un indret tan colpejat pels conflictes. «Cal perdonar -comenta mentre ens apropem al check point israelià- però per perdonar fa falta gratuïtat. I la Gratuïtat només va succeir un cop a la història, quan Jesús va morir per nosaltres. Si aquests pobles no accepten a Jesús, mai no hi haurà pau». Mentre busco a la bossa el passaport per passar el control, em trobo el rosari que vaig comprar a la botiga de Roni i em tornen al cap les seves paraules, juntament amb les de tots els altres que he conegut en aquest viatge. Encara queden rosaris a Betlem.