Estimats germans i germanes,

El patriarca Teòfil III i jo mateix hem tornat de Gaza amb el cor destrossat. Però també encoratjats pel testimoni de moltes persones que hi hem conegut.

Hem entrat a un indret de devastació, però també d’una humanitat meravellosa. Hem caminat entre la pols de les runes, hem passat pel costat d’edificis ensorrats i de tendes de campanya per tot arreu: als patis, carrerons, als carrers i a la platja; tendes que s’han convertit en la llar per a aquells que ho han perdut tot. Ens hem deturat entre famílies que ja han perdut el compte dels dies d’exili perquè no veuen cap horitzó de retorn. Els nens parlaven i jugaven sense parpellejar, ja estaven acostumats al soroll dels morters.

I, tanmateix, enmig de tot això, hem trobat quelcom més profund que la destrucció: la dignitat de l’esperit humà que es nega a ser anorreat. Hem conegut mares que preparaven menjar per als altres, infermeres curant amb delicadesa les ferides i persones de totes les creences que encara resen al Déu que ho veu i mai no oblida.

Crist no és un absent a Gaza. És allà, crucificat en els ferits, enterrat sota la runa i tanmateix present en cada acte de misericòrdia, en cada flama en la tenebra, en cada mà estesa cap als que pateixen.

No hem vingut com a polítics o diplomàtics, sinó com a pastors. L’Església, tota la comunitat cristiana, mai no els abandonarà.

Cal destacar i reiterar que la nostra missió no és per a un grup específic, sinó per a tothom. Els nostres hospitals, refugis, escoles, parròquies -Sant Porfiri, la Sagrada Família, l’Hospital Àrab al-Ahli, Caritas- són llocs d’encontre i de convivència per a tothom: cristians, musulmans, creients, no-creients, refugiats, nens.

L’ajuda humanitària no només és necessària, sinó que és una qüestió de vida o mort. Negar-s’hi no és un endarreriment, és una condemna. Cada hora sense menjar, aigua, medicines i aixopluc causa un dany profund.

Ho hem vist: homes resistint a ple sol durant hores amb l’esperança d’un simple àpat. Això és una humiliació difícil de suportar quan la veus amb els teus propis ulls. És moralment inacceptable i injustificable.

Per tant, donem suport a la labor de tots els actors humanitaris -locals i internacionals, cristians i musulmans, religiosos i laics- que ho arrisquen tot per portar vida a aquest mar de devastació humana.

I avui alcem la nostra veu en una crida als líders d’aquesta regió i del món: no hi pot haver un futur basat en el captiveri, el desplaçament dels palestins ni la venjança. Hi ha d’haver una via que restauri la vida, la dignitat i tota la humanitat perduda. Fem nostres les paraules del papa Lleó XIV a l’Àngelus del diumenge passat:

«Renovo la meva crida a la comunitat internacional per tal que observi el dret humanitari i respecti l’obligació de protegir els civils, així com la prohibició dels càstigs col·lectius, l’ús indiscriminat de la força i el desplaçament forçós de la població».

És hora de posar fi a aquesta absurditat, posar fi a la guerra i prioritzar el bé comú de les persones.

Preguem i demanem per l’alliberament de totes les persones privades de llibertat, el retorn dels desapareguts, dels ostatges, i la guarició de les famílies que tant han patit en tots dos bàndols.

Quan acabi aquesta guerra, tindrem un llarg camí davant per començar el procés de guarició i reconciliació entre el poble palestí i el poble israelià, de les excessives ferides que aquesta guerra ha causat a la vida de tantes persones: una reconciliació genuïna, dolorosa i valenta. No oblidar, sinó perdonar. No esborrar les ferides, sinó transformar-les en saviesa. Només aquest camí pot fer possible la pau, no només políticament, sinó també humanament.

Com a pastors de l’Església a Terra Santa, renovem el nostre compromís amb una pau justa, amb la dignitat incondicional i amb un amor que transcendeixi totes les fronteres.

No convertim la pau en un eslògan, mentre que la guerra sigui essent el pa de cada dia dels pobres.

Jerusalem, a 22 de juliol de 2025

Publicat a la web del Patriarcat Llatí de Jerusalem