En els pronunciaments de l’Església, les crides a la pau han ocupat un lloc cada cop més central al llarg de l’últim segle, des de Benet XV fins a Francesc. Reprenent el magisteri de l’Església, el papa Francesc va donar un impuls considerable a aquestes crides, presentant-les com un punt de referència mundial per a catòlics i no catòlics. Però el contingut de la seva posició en molts casos s’ha reduït, ja sigui per interpretar-se en un sentit merament pacifista o bé per separar-lo de la tradició. Es deixa així en segon pla el recorregut extraordinari realitzat pel magisteri de l’Església, el llegat del qual Francesc va posar a l’avantguarda de manera profètica.

Profecia i realisme
La posició proposada per l’Església durant segles i fins ara es desenvolupa en una tensió entre radicalitat evangèlica i consideració històrica, reclam ideal i realisme. D’una banda, condemna taxativament la guerra, promovent una pau sense reserves; de l’altra, admet que, en determinades situacions, el dret-deure a la legítima defensa també pot exigir, com a extrema ratio, l’ús de les armes. Al si d’aquesta tensió dialèctica és on madura la doctrina de la “guerra justa” (amb Agustí, Tomàs d’Aquino i altres autors moderns, fins a nosaltres).

El Catecisme de l’Església Catòlica (1997) i el Compendi de la Doctrina Social de l’Església (2004) aborden aquest tema de manera articulada. El Compendi qualifica «una guerra d’agressió» com a «intrínsecament immoral», observant que, quan es desencadena tràgicament, «els responsables de l’Estat agredit tenen el dret i el deure d’organitzar la defensa, fins i tot utilitzant la força de les armes» (n. 500). Al Catecisme s’estableixen les «condicions estrictes» en les quals l’ús de les armes resultaria lícit segons l’exercici d’aquest dret-deure. «Cal, a la vegada: - que el dany causat per l’agressor a la nació o a la comunitat de les nacions sigui durador, greu i cert; - que tots els altres mitjans per posar fi a l’agressió hagin resultat impracticables o ineficaços; - que es reuneixin les condicions serioses d’èxit; - que l’ús de les armes» no comporti mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar» (n. 2309). L’avaluació de tals condicions, confiada al judici d’aquells que detenen la responsabilitat del bé comú en un Estat, haurà de tenir en compte avui especialment la potència destructiva de les armes actuals. Qualsevol intervenció militar defensiva ha de mantenir-se en tot cas dins dels «tradicionals límits de la necessitat i de la proporcionalitat» (Compendi, 501).

Aquests són «els elements tradicionals enumerats a la doctrina anomenada de la “guerra justa”» (Catecisme, 2309) que consisteix en una sèrie de criteris per jutjar quan seria moralment lícit recórrer a les armes (ius ad bellum) i amb quins límits s’ha d’exercir aquest recurs (ius in bello). El papa Francesc no abandona aquests criteris. Sense aquests seria impossible expressar judicis sobre els conflictes armats, distingir entre els que tenen més responsabilitat o menys, entre agressor i agredit, i això significaria rendir-se a la llei del més fort, al triomf de la prevaricació i la mentida. En reiterar-los, destaca la necessitat que s’apliquin de manera estricta i rigorosa, evitant que s’utilitzin per justificar «indegudament atacs “preventius” o accions bèl·liques que difícilment no comportin “mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar”» (Fratelli tutti, 258).

«La legítima defensa -escriu Francesc- no és un dret sinó un deure per a qui és responsable de la vida d’un altre. La defensa del bé comú exigeix col·locar a l’agressor en la situació de no poder causar perjudici» (17 de desembre de 2018). Van fer la volta al món les paraules que va pronunciar al respecte el 15 de setembre de 2022 a la conferència de premsa del vol de tornada de Kazakhstan: «Defensar-se no només és lícit, sinó també una expressió d’amor a la pàtria. El que no es defensa, el que no defensa una cosa, no l’estima, mentre que el que defensa, estima». Al cap de dos mesos, en una Carta al poble ucraïnès, hi tornava: «També penso en els joves que, per poder defensar valerosament la pàtria, van haver d’agafar les armes en lloc de seguir els somnis que havien conreat per al futur» (22 de novembre de 2022).

Una «mentalitat totalment nova»
El Catecisme i, seguint la seva estela, el papa Francesc confirmen d’aquesta manera el dret-deure, en determinades condicions, a la legítima defensa fins i tot mitjançant l’ús de la força militar. Ja el Concili Vaticà II, amb la Gaudium et spes (1965), subratllava tanmateix la necessitat d’afrontar aquest tema des d’una perspectiva diferent. «L’horror i la maldat de la guerra s’acreixent immensament amb l’increment de les armes científiques [...] Tot això ens obliga a examinar la guerra amb mentalitat totalment nova» (n. 80). Joan XXIII inaugurarà amb la Pacem in terris (1963) aquest discurs sobre la guerra amb una mentalitat nova: «de la terrible potència destructora que els armaments actuals posseeixen […], a la nostra època, que es jacta de posseir l’energia atòmica, resulta un absurd sostenir que la guerra és un mitjà apte per rescabalar el dret violat» (n. 127).

Joan Pau II es converteix en un gran defensor d’aquesta postura: «“No a la guerra”! La guerra mai no és una simple fatalitat. És sempre una derrota de la humanitat». No s’hi pot recórrer «si no és en casos extrems i en condicions molt estrictes, sense descuidar les conseqüències per a la població civil, durant i després de les operacions». La guerra no és mai un mitjà adequat per resoldre problemes entre nacions, sinó «el dret internacional, el diàleg lleial, la solidaritat entre els Estats, l’exercici tan noble de la diplomàcia» (Discurs al Cos diplomàtic, 13 de gener de 2003). La negociació, mediada per organismes internacionals, assoleix d’aquesta manera la màxima rellevància.

El papa Francesc continua i radicalitza aquesta perspectiva. «Ha arribat el temps per dir seriosament “no” a la guerra, per afirmar que les guerres no són justes, només la pau és justa; una pau estable i duradora, no construïda sobre l’equilibri titubant de la dissuasió, sinó sobre la fraternitat que ens uneix» (Discurs al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, 14 de juny de 2023).

El primer factor que fonamenta aquesta postura -que connecta amb l’anunci de l’evangeli- és l’afirmació de la dignitat infinita de la persona. «Cap guerra no val les llàgrimes d’una mare que ha vist el seu fill mutilat o mort; cap guerra no val la pèrdua d’una vida, encara que sigui d’una sola persona humana, ésser sagrat, creat a imatge i semblança del Creador; cap guerra no val l’enverinament de la nostra Casa Comuna» (Missatge als participants a la VI edició del Forum de Paris sur la Paix, 10 de novembre de 2023). Mirem les conseqüències concretes a la vida de la gent, «entrem en contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar tants de civils massacrats com a “danys col·laterals”» (Fratelli tutti, 261). Els efectes de la guerra són terribles en tots els sentits.

El segon factor, seguint la línia del Concili, són les condicions històriques canviants. «Per construir la pau fa falta sortir de la lògica de la legitimitat de la guerra; si això podia tenir valor en temps anteriors, en què els conflictes armats tenien un abast més limitat, avui, amb les armes nuclears i de destrucció massiva, el camp de batalla s’ha tornat pràcticament il·limitat i els efectes potencialment catastròfics» (Discurs al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, 14 de juny de 2023).

El desenvolupament vertiginós de la tecnologia bèl·lica ha transformat les modalitats i l’extensió d’aquest fenomen, que ja no només implica els exèrcits sinó també, i immediatament, la població civil. Tota guerra és una guerra total. Ho podem veure en els dos conflictes, a Ucraïna i a la franja de Gaza, que concentren actualment la nostra atenció. Sense recórrer a la terrible potència de les armes atòmiques, els drons i els míssils de llarg abast, així com els bombardeigs indiscriminats, posen el seu punt de mira en zones residencials, hospitals i escoles, amb l’objectiu precís d’aniquilar a la població. La capacitat de devastació i precisió de les armes disponibles ha assolit nivells mai vistos, que no deixaran d’augmentar amb les inversions previstes per les grans potències per produir nous artefactes que aprofitin al màxim la intel·ligència artificial.

La globalització ha provocat una estreta interdependència entre els pobles de tot el planeta, fent pràcticament impossible limitar l’abast d’un conflicte. Per això Francesc no només parlava de «“trossos” de guerra en un país o en un altre», sinó d’una «guerra mundial a trossos» (Fratelli tutti, 259).

D’aquí la conclusió a la qual arribava: «avui és molt difícil sostenir els criteris racionals madurats en altres segles per parlar d’una possible “guerra justa”» (258). L’atribut “just”, que manté una referència a quelcom positiu, ja no pot anar al costat del substantiu “guerra”. La guerra és un mal, a vegades un mal menor, necessari en cas de legítima defensa davant d’una agressió, però sempre és un mal. Només la pau és justa, adequada al desig més profund de l’ésser humà, conforme a la seva veritable set de vida, personal i social, respectuosa amb la seva dignitat intangible. Només en la pau hi ha una possibilitat de plenitud, de prosperitat, d’alegria, una absència de por. La pau és la meta esperada en qualsevol forma de convivència social. Per això Francesc repetia les paraules de Pau VI, que ja havia citat en diverses ocasions Joan Pau II: «Mai més la guerra!» (258).

Pau i desarmament
Tanmateix, «mentre existeixi el risc de guerra» (Gaudium et spes, 79), la construcció de la pau i l’exercici del dret-deure a la legítima defensa no podran anar per separat, seran els dos pols d’una tensió dialèctica sense solució, on el primer no podrà ignorar el segon, sota pena d’exposar-se per avançat al xantatge de pretensions alienes i entregar-se al seu domini. La intervenció militar, quan sigui necessària i dins dels límits mencionats, representarà llavors l’últim, dolorós i paradoxal mitjà per contenir l’agressió, defensar la llibertat d’un país o poble, garantir la seguretat i restaurar les condicions bàsiques de la justícia i la pau.
La responsabilitat d’un estat i la protecció del poble «justifica» llavors «la possessió de mitjans suficients per exercir el dret a la defensa» (Compendi, 500) i les exigències de la legítima defensa «justifiquen l’existència de les forces armades als Estats, l’acció de les quals ha d’estar al servei de la pau» (502).

Tot i així, ja Benet XV, a la seva Carta als bel·ligerants de 1917, indicava la urgència d’una «pau duradora i sense armes». Intuïa profèticament aquestes raons. Les armes disponibles ja oferien llavors un poder destructiu incontrolable, capaç de minar els principis de proporcionalitat (el remei no pot ser pitjor que la malaltia) i distinció (combatents i població, culpables i innocents).
Des de la Pacem in terris en endavant, el magisteri de l’Església proposa cada cop amb més decisió un desarmament coordinat. La carrera armamentista no només no garanteix la pau ni elimina les causes de la guerra, sinó que «corre el risc d’agreujar-les». El Compendi -utilitzant les paraules de sant Joan Pau II- marca «la meta d’un “desarmament general, equilibrat i controlat” », demanant a tots els estats, els que produeixen armes i els que en compren, respecte al «principi de suficiència, en virtut del qual un Estat només pot posseir els mitjans necessaris per a la legítima defensa». Les armes de destrucció massiva han de ser prohibides i les polítiques de dissuasió -característiques de la Guerra Freda- han de substituir-se per una negociació multilateral (Compendi, 508).

Com hem vist, res d’això ha sigut escoltat. El diàleg i les negociacions necessàries per a una política concreta de desarmament global no han tingut lloc. Això exigeix un increment de la confiança mútua, solidaritat i fraternitat, condicions que avui dia sembla que brillen per la seva absència. Si «durant dècades semblava que el món havia après de tantes guerres i fracassos i es dirigia lentament cap a diverses formes d’integració», ara la situació ha canviat. «La història dona mostres d’estar tornant enrere». Es desencadenen conflictes i «ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius» (Fratelli tutti, 10-11).

La recerca d’interessos particulars i les polítiques de poder són, igual o més que abans, la línia guia, com demostra la situació global, amb 56 conflictes actius que afecten 127 dels 193 països del món, en un escenari internacional que està canviant significativament. Es redibuixen els equilibris, sobretot el paper dels EUA, mentre noves grans potències avancen, començant per la Xina. En aquest context, la Unió Europea i els seus estats membres s’enfronten a desafiaments crucials i a decisions que afecten el destí dels uns i els altres (una de les qüestions més polèmiques és òbviament la defensa europea davant de l’anunciada retirada estatunidenca al respecte).

El camí cap a la pau
L’Església no es resigna a reglamentar la guerra, sinó que es compromet, continuant amb la missió de Crist, en un intent de construir incansablement la pau a la terra. No poden passar desapercebudes les paraules de Crist amb les quals Lleó XIV ha volgut inaugurar el seu pontificat davant del món sencer: «La pau sigui amb tots vosaltres!».

La construcció de la pau requereix aportacions contínues, per dalt i per baix. D’una banda, cal reforçar el dret internacional i els organismes que en promouen l’exercici, així com la contínua recuperació del diàleg entre estats. La via del dret i de la diplomàcia és el que cal perseguir sempre, abrivadament. Però a aquesta via des de les altures cal afegir-li’n una altra des de baix, començant per les relacions interpersonals, pels grups, abraçant tot el teixit social i arribant fins a les relacions entre pobles i nacions. És una llavor que cal custodiar i conrear, que ha de trobar terreny fèrtil en tots i cadascú per tal que pugui arribar a convertir-se en cultura. La fraternitat dels pobles és, en efecte, el pilar insubstituïble que sosté la pau entre nacions.

Com tot allò que és humà, la pau tampoc arriba per si sola, sinó que és un do i és fruit d’una educació. El que cal educar és allò humà, construint llocs on es pugui experimentar com una paraula definitiva en les relacions, una alternativa a la violència i l’abús: acollida, amistat, compartir, arribant fins al perdó. Res no construeix millor la pau que el perdó, l’únic gest capaç de trencar la cadena de la venjança. Hi haurà qui digui: és impossible. Però hi ha testimonis que documenten un perdó i una reconciliació impossibles per als homes, però no per a Déu, que actua a través seu, en la mesura de la seva lliure acollida. És un repte ardu, sobretot quan el perdó es porta a l’àmbit social i polític. Requereix terminis llargs, a vegades llarguíssims, implicant també la recerca de la veritat històrica i la justícia per a les víctimes.

Els cristians estan cridats d’una manera particular -pel perdó que reben cada dia en la vida de l’Església- a descobrir, experimentar i comunicar a tothom, allà on viuen, la possibilitat d’unes relacions humanes on, encara que hi hagi inevitables tensions i contrastos, la pau sigui l’última paraula. «Donar la pau és al centre de la missió dels deixebles de Crist», deia el papa Francesc (Missatge de la 52ª Jornada mundial de la Pau, 2019). Agraint al seu predecessor la seva profecia per la pau, el 8 de maig Lleó XIV va dirigir aquesta invitació a tothom: «Ajudeu-nos també vosaltres, i després ajudeu-vos els uns als altres a construir ponts, amb el diàleg, amb l’encontre, unint-nos tots per ser un sol poble sempre en pau».