Roma. El dissabte passat, el papa Lleó XIV va presidir la vetlla de Pentecosta pel Jubileu dels moviments, associacions i noves comunitats. El dia abans, a la Sala Clementina, el pontífex es va reunir amb els seus moderadors. Davide Prosperi és des del 2021 president de Comunió i Alliberament (CL), moviment fundat per don Luigi Giussani, a qui li plantegem de seguida una pregunta provocadora: encara té sentit avui en dia un moviment eclesial? En una entrevista a Tempi el 1997, Giussani deia: «Vam néixer fa quaranta anys per defensar el valor i la bondat provada de la tradició cristiana com a factor de desenvolupament d’un poble. Ara es tracta més aviat de defensar la possibilitat del futur». I avui? Segons Prosperi, «la nostra tasca avui continua essent la mateixa: “viure intensament la realitat”, per citar una encertada expressió de don Giussani, defensant així la possibilitat de l’experiència cristiana al futur. Quan arriba una riuada, el pagès sap com salvar les llavors, i el que avui està en perill és precisament la llavor, és a dir, l’arrel de l’experiència cristiana: el reconeixement de Crist present aquí i ara. Lleó XIV, amb la seva invitació a “mantenir el Senyor sempre al centre”, ha llançat un missatge contundent».

CL, així com altres realitats, ha tingut problemes interns en els quals ha intervingut el dicasteri corresponent. El papa Francesc ha fet diverses crides a la “unitat”, terme que el papa Lleó també ha reiterat des de la seva primera aparició a la llotja de les Benediccions i novament la setmana passada a la seva trobada amb els moderadors. Vostè com pensa fer seu aquest “mandat” de l’Església per “unir “ el moviment? El papa Francesc, entre altres coses, va demanar a més a més maduresa eclesial i valoració del carisma. Tenint present, també, el risc de l’autorreferencialitat.
El papa Francesc em va confiar la tasca de continuar i consolidar la feina realitzada durant aquests tres anys de “redescobriment fidel” del carisma que l’Esperit Sant ha donat a l’Església mitjançant el Servent de Déu don Luigi Giussani. A propòsit d’això, en una carta que em va enviar al febrer, el papa Francesc parlava de la necessitat d’una “maduresa eclesial” més gran. Hi estem treballant, dirigint ara la nostra mirada cap al que ens està indicant el nou pontífex. Sobre el tema de la unitat, diria que si per una banda és sempre un do de Déu i per tant no pot limitar-se a l’esforç d’un o diversos responsables, per respondre a la petició de cuidar aquesta unitat inevitablement sorgeixen opinions i interpretacions diferents sobre la manera de viure l’experiència de CL. Les diferents sensibilitats poden constituir una valuosa contribució per respondre a les exigències dels temps, però una vertadera unitat no pot prescindir del reconeixement dels factors essencials del carisma que ens va transmetre Giussani. Per tant, el primer camí per donar continuïtat i desenvolupament al moviment és reconèixer aquests factors essencials. Després caldrà tenir en compte que la unitat entre nosaltres no és una finalitat en si mateixa, sinó que consisteix en una comunió més gran amb tota la realitat eclesial. El reclam a la unitat primer del papa Francesc i ara del papa Lleó és també un reclam al seguiment de l’autoritat, l’Església i qui indiqui l’Església. Sobre això, Giussani sempre ha sigut categòric. Per viure de veritat un carisma particular no es pot prescindir d’una adhesió fins al fons a la realitat associativa que l’Església ha reconegut com a custòdia d’aquest carisma.

No és estrany sentir que un moviment hauria de donar testimoni, evitant intervenir sobre els fenòmens del nostre temps amb “judicis” i deixant a la consciència de cadascú la tasca de valorar les “coses” d’aquí baix. Vostè va dir ara ja fa un any que CL no renunciaria a jutjar la realitat. Encara n’està convençut, de córrer el “risc” de jutjar la realitat?
Un moviment eclesial de laics que viuen a la societat està cridat a donar testimoni d’una humanitat nova, canviada per l’encontre amb Crist. Aquest testimoni ja és un judici original, perquè neix d’una experiència de fe. No només es tracta que un mateix s’expressi, amb els seus propis pensaments i opinions, sinó d’afirmar la pertinença a quelcom més gran que un mateix. Això és el moviment per a nosaltres i aquí es troba l’origen d’una mirada nova cap a tot: des de la dona, el marit, els fills, la feina, fins a un referèndum o el rearmament de la Unió Europea. I estem cridats a testimoniar-ho davant de tothom. La síntesi perfecta la va fer com sempre Giussani parlant de CL: «una comunionalitat visible i propositiva a la societat». No per un projecte de poder, sinó per fer conèixer la conveniència humana del cristianisme. Sempre m’ha cridat l’atenció que, a les seves intervencions públiques, utilitzés el nosaltres i no el jo com a subjecte de les seves respostes. Evidentment no com un plural majestàtic, sinó com a identificació de si mateix amb la companyia que va veure néixer al seu voltant com a signe de la presència de Crist. El dia que deixem de jutjar voldrà dir que haurem perdut la fe.

Durant dècades CL va gaudir d’un fort arrelament a les universitats gràcies al compromís de molts joves. Aquest impuls del passat sembla haver-se atenuat. Perquè ha canviat el món (i el context social) o perquè a la proposta del moviment li costa interceptar les expectatives i desitjos d’aquesta generació?
Crec que en part es deu al declivi de la vivacitat de les històriques associacions d’estudiants a les universitats. Durant anys la nostra presència va créixer sobretot en contrast amb altres realitats ideològicament oposades. La seva gairebé desaparició ha portat al debilitament de la nostra proposta. Però tot això ha permès, en els últims anys, descobrir el valor d’una proposta que ja no és opositora sinó positiva en termes d’experiència, i per tant de capacitat d’implicació de noves persones i de credibilitat en el judici. Penso, per exemple, en diversos encontres sobre la pau que s’han celebrat en diferents ateneus, o al MUD (Milano University District), amb dos dies d’actes i exposicions organitzats davant del Politècnic: iniciatives animades per universitaris de CL el número dels quals, malgrat la caiguda demogràfica general, ha començat a pujar. Això demostra que la proposta de Giussani continua essent extremadament atractiva també per als joves. Però hi ha un aspecte fonamental i és que només pot arribar a ser una experiència vertadera per a ells si es troben amb algú que la visqui sense reduccions i la comparteixi. L’error és diluir la proposta amb la convicció que si resulta massa radical els joves d’avui se n’aniran. Precisament és al contrari. Aquí Giussani també va ser un revolucionari: «Ofeguem els joves si d’ells en pretenem que s’entusiasmin per coses limitades».

A propòsit de radicalitat, Giussani escrivia a Joan Pau II el 2004: «Crec que el geni del moviment que he vist néixer consisteix en haver sentit la urgència de proclamar la necessitat de tornar als aspectes fonamentals del cristianisme, és a dir, la passió pel fet cristià com a tal, en els seus elements originals i res més». Diversos bisbes europeus estan començant a constatar signes (de moment tènues) d’un cert renaixement de la fe. Majoritàriament entre els joves, que busquen un sentit per a la seva pròpia vida. S’està redescobrint el “fet cristià” en un món que ja es considerava definitivament postcristià? És aquí on pot residir l’actualitat d’un moviment com CL?
Molts observadors documenten que estem en un temps no només postcristià sinó postsecular. En aquest context, la proposta de CL continuarà essent actual si manté el seu caràcter “totalitzant”, aquest tret que al passat va atreure sobre nosaltres acusacions d’integrisme. A la seva resposta a Joan Pau II, Giussani posava de manifest que si Crist té a veure amb tot, llavors també incideix en la manera de viure qualsevol circumstància, almenys com a tensió ideal. Certament, una vida definida per aquesta tensió seria insostenible amb un esforç humà solitari. Només és un camí possible com a experiència comunitària. Exactament igual que els passa als apòstols, que d’altra banda es troben vivint la fe en un moment que en molts aspectes s’assembla a l’actual.

Lleó XIV ha dit que «la vida cristiana no es viu aïllats, com si fos una aventura intel·lectual o sentimental, confinada a la nostra ment i al nostre cor. Es viu amb altres, en un grup, en una comunitat, perquè Crist ressuscitat es fa present entre els deixebles reunits en el seu nom». En efecte, durant anys es va posar una mica de moda un cristianisme “intel·lectualoide”, individualista. Això ho ha identificat també al seu moviment?
Les paraules del Sant Pare descriuen el contingut essencial del nostre carisma, com indica el mateix nom del nostre moviment (de la comunió a l’alliberament, i no al contrari) i com va explicar en diverses ocasions don Giussani. Però hem de reconèixer que nosaltres tampoc estem exempts dels riscos que tothom viu, i la deriva intel·lectual de la qual parla existeix. La temptació és reduir la vida cristiana a una relació intimista amb un Crist desencarnat. És un enfocament fonamentat en la centralitat d’un jo concebut de manera individualista. Giussani, en canvi, parteix de l’evidència d’un jo dependent d’allò diví. I aquesta divinitat ha decidit intervenir en la història, primer amb l’encarnació de Crist i després en l’Església. La grandesa de Giussani va consistir en reaccionar d’una manera absolutament original i convincent davant d’aquest relliscar cap al subjectivisme. Per això, la valoració integral del carisma que ens ha llegat és tan valuosa, sobretot per a nosaltres i per a l’Església, però diria que també per al món.

Entrevista publicada a Il Foglio l’11 de juny de 2025