La necessitat de perdó i la perspectiva de la mort són el transfons profundament humà de la indulgència, que implica alhora la creença fonamental dels cristians en la comunió dels sants, és a dir, en el misteriós lligam que uneix vius i morts. Tot i que és central en la institució del jubileu cristià, el concepte d’indulgència ja no diu gran cosa en una societat que ha deixat de ser-ho. Fins i tot a l’Església catòlica s’ha descuidat una mica i el tradicional document de convocatòria del jubileu -publicat el 9 de maig de 2024 i dedicat a l’esperança- només cap al final descriu el seu abast: «La indulgència, en efecte, permet descobrir com d’il·limitada és la misericòrdia de Déu».

A la prehistòria de la indulgència, aquest concepte es remunta a les concessions imperials que condonaven tributs o penes. A partir de l’època de Constantí, els sobirans cristians sostenen naturalment els pobres, que ja eren prerrogativa dels sobirans pagans, i aquesta condonació de tributs o penes es decidia sobretot en temps de Pasqua, segons un costum que més tard es reflectiria en la denominació altmedieval del Diumenge de Rams com a Dominica indulgentiae.

Però l’escenari principal el constitueix la praxi penitencial, que a les esglésies de l’Edat Antiga era molt severa. De fet, sobre la readmissió a les comunitats cristianes dels responsables de delictes greus, sobretot per l’abandonament de la fe en temps de persecució, hi ha discussions obertes entre els que estan disposats a acollir els que han cedit i els que s’hi oposen intransigentment, com succeeix a Roma a la primera meitat del segle III i a Cartago a principis del segle IV. Els conflictes s’endureixen i en no poques ocasions acaben en cisma. A Roma, les minories rigoristes arriben a imposar un dels seus líders (Hipòlit, considerat el primer antipapa, entre 217 i 222 aproximadament; Novacià el 251, Heracli el 308) en oposició al de la majoria, més conciliador. Després d’una dècada de duríssima i sistemàtica persecució amb Dioclecià, que no s’atenuarà fins el 311, el cisma africà dels intransigents donatistes no troba solució ni tan sols amb Constantí, i es prolongarà durant decennis dividint i debilitant la pròspera cristiandat de l’Àfrica, ferida després per la invasió dels vàndals i finalment ofegada per la marea islàmica.

Més endavant, als primers segles de l’Edat Mitjana, les severes penitències eclesiàstiques van començar a refredar-se. Per influència del monaquisme irlandès es comencen a commutar per alternatives més senzilles, com almoines, dejunis, peregrinacions o el pagament de sumes de diners en funció de la gravetat del delicte.

En un llibre exemplar sobre Celestí V, el papa de la «gran renúncia», Bonifaci VIII i el primer any sant -convocat el 1300-, la historiadora Chiara Frugoni afirma que per «captar la centralitat del problema de les indulgències en el panorama mental dels homes d’aquella època, cal seguir la lenta transformació dels regnes ultraterrenals a la religiositat medieval i l’emergir d’un tercer regne, al principi nebulós però de mica en mica més nítid: el purgatori. El seu triomf al segle XIII llança per fi un pont entre l’eternitat de l’infern i la del paradís».

Però l’aparició d’aquest «tercer regne» és més antiga i lenta. La creença en un estat intermedi després de la mort amb la possibilitat de purificar els pecats gràcies a la pregària ja la trobem al judaisme hel·lenístic més d’un segle abans de Crist. El segon llibre dels Macabeus (12,45) parla d’un «sacrifici d’expiació pels morts, perquè fossin alliberats del pecat».

«En aquest context són habituals els passos entre la religiositat jueva i la cristiana, que formen part d’una única tradició», observa Joseph Ratzinger a Escatologia. La mort i la vida eterna, publicat el 1977, just abans de ser nomenat arquebisbe de Munic i Freising. Vint anys més tard, al breu llibre titulat La meva vida, dirà que aquella era la seva «obra més elaborada i cuidada», i encara més endavant, el 2006, a l’inici del seu pontificat, escriurà una nova introducció per a aquell llibre dedicat a les realitats últimes. La comunió dels sants és als fonaments de la doctrina catòlica del purgatori, «procés necessari per a la transformació espiritual de l’ésser humà, que el posa en condicions d’acostar-se a Crist, acostar-se a Déu i unir-se a la communio sanctorum», escriu amb precisió el teòleg bavarès.

Per explicar l’origen medieval de la indulgència jubilar, vinculada a la que sant Francesc d’Assís va obtenir a la Porciúncula el 1216, Ratzinger també dedica una meditació radiofònica que el 1997 es publica a Imatges de l’esperança. Davant de la «magnificència exterior» de la basílica moderna de Santa Maria dels Àngels, el cardenal que hi havia llavors al capdavant del Sant Ofici es declara «força fred». Només a «l’espai baix i poc il·luminat» de la capella medieval «es pot percebre, en part, el recolliment i la commoció que procedeixen d’una fe de segles».

Després de la indulgència de la Porciúncula, serà Celestí V qui en proclamarà una altra durant els cinc mesos que va durar el seu pontificat l’any 1294, fins que -tot just començar l’any 1300- Bonifaci VIII aculli les expectatives populars i fundi l’any sant romà, que de seguida es va convertir en font d’ingressos per a la seu papal, que els inverteix en gran part en la transformació de la ciutat, sobretot en la construcció de la nova basílica vaticana, aprovada poc després de 1450 pel més gran dels papes humanistes Nicolau V. Aquesta construcció s’allargarà durant dos segles.

La quantitat de diners procedents de l’escandalosa venda d’indulgències, rebutjada pels protestants, serà un dels principals motius de polèmica contra Roma, i es va prohibir el 1562 al Concili de Trento. Però, tal com va assenyala agudament la historiadora Lucetta Scaraffia, «aquests diners constituïen un pont tangible entre el món concret de l’economia i l’immaterial de la gràcia» representat per l’adquisició d’indulgències; «el testimoni concret de la possibilitat de donar aquest pas va suposar durant segles a creació d’obres d’art a les quals es van destinar aquests diners: l’art, per tant, com a intermediari entre el món terrenal i el paradís, entre allò humà i allò diví». Partint de sant Tomàs d’Aquino, el concili de Trento funda la teologia catòlica de les indulgències durant quatre segles. La seva renovació contemporània és mèrit del teòleg alemany Bernhard Poschmann, seguit per Karl Rahner, i la reforma arriba el 1967 amb Pau VI. El pontífex «rebutja el concepte “bancari” del tresor de l’Església» perquè -resumeix Bernard Sesboüé- «no es tracta d’una suma de béns, sinó del mateix Crist».

Cap Papa no va predicar tant durant un any sant com Montini, que escriu personalment tots els seus discursos d’aquell any 1975. «Renovació i reconciliació» en són les paraules clau. Per últim, des del 1994 es va preparar el «gran jubileu», veritablement grandiós, amb el qual Joan Pau II va introduir l’Església al tercer mil·lenni cristià fent-se «càrrec amb plena consciència del pecat dels seus fills». Però un any més tard va explotar als Estats Units l’escàndol dels abusos que encara pesa com una pedra. Queda el que escrivia Ratzinger el 1997 evocant el símil entre Santa Maria dels Àngels i la Porciúncula. Fa falta «travessar el complicat entramat de la història i de les idees teològiques per assolir una cosa veritablement senzilla: la pregària, amb la qual ens deixem caure en la comunió dels sants, per cooperar amb ells en la victòria del bé sobre l’aparent omnipotència del mal, sabent que al final tot és gràcia».