«Es pot recuperar el gust per viure»
Un diàleg entre els joves de la comunitat terapèutica L’Imprevist i Davide Prosperi. «Demanar ajuda és el gest més gran perquè suposa el principi del canvi». I val també per als pares«Als joves cal demanar-los molt, cal demanar-los-ho tot, i quan ho fas ells responen. Però cal testimoniar-los i ensenyar-los quelcom més gran que tu i que jo». Amb aquestes paraules, Silvio Cattarina, fundador de L’Imprevist, una comunitat terapèutica educativa per a joves amb problemes, va encetar un diàleg que va tenir lloc el passat 24 de maig amb Davide Prosperi, president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament. Una representació teatral dels nois de la comunitat masculina va donar pas a una conversa intensa i punyent que va començar amb el testimoni de joves que fa temps van acabar aquest camí de recuperació. Els acompanyaven també els seus pares. Van narrar experiències profundes però també que fan patir, com la de Gabriele, que mentre explicava les dificultats que està travessant actualment a la seva família es va posar a cridar: «Demano salvació, pietat!».
Marigona va explicar la seva història, la d’una noia adoptada plena de ràbia, la seva delerosa recerca de la felicitat i la inesperada ocasió que la va portar a conèixer aquest lloc. En acabar el camí, li va sorgir una pregunta: «La bellesa que he experimentat aquí és per sempre?». La resposta de Silvio la va posar en marxa: «Si mires cap allà on miro jo veuràs coses grans, al revés s’acabarà tot». Partint d’aquesta provocació, va decidir fer lligams amb els amics del moviment a la universitat, per verificar si aquesta experiència i promesa de bé era possible sempre i a tot arreu. De manera que el matrimoni, la maternitat o el dol per la pèrdua de persones estimades a la família han sigut circumstàncies on es posava de manifest la seva fam de significat a la vida. «Porto dins meu aquest camí i una esperança que em permet descobrir que tot, fins i tot el dolor i el meu propi mal, és per al meu compliment com a dona, esposa i mare. Una cosa que només és possible quedant-me en aquest camí i en aquestes relacions d’amistat que suposen un pas cap al Destí».
Després li va tocar el torn a Elisabetta, que va arribar aquí rebentada per l’ànsia de perfecció i enfonsada en una profunda depressió. Després del rebuig inicial «va arribar un moment en el qual vaig acceptar-ho, vaig cedir, em vaig abandonar, em vaig fiar, i vaig començar a estar menys a la defensiva. De mica en mica vaig deixar de cridar cap al no-res i vaig aprendre a dirigir aquest crit a algú, dins de la relació amb un Pare i amb rostres concrets que me’l fan present. Em vaig adonar que la vida es juga completament en aquesta dependència». Ara es veu canviada, diu que ha rebut una gran gràcia. «Això no treu que continuï essent una noia sensible i melancòlica, però això ja no és una condemna. A través d’aquesta foscor, d’aquesta lluita de cada dia, he rebut el regal de viure un alliberament, una resurrecció de la meva persona, he trobat un trosset de Cel. Quan percebo la vida com un regal, cada petit gest, meu o dels altres, és preciós als meus ulls».
Els pares també han descobert una nova manera de mirar, als seus fills i a si mateixos. «“No ens salvem sols”, deia el papa Francesc, ni em puc salvar a mi ni als meus fills», deia Tiziana, mare de Lorenzo. Cal demanar ajuda i L’Imprevist ha sigut un punt d’esperança tant per al fill com per als pares, un lloc d’educació i de pau. El pare d’Andrea també va recórrer els passos de la seva història i va concloure amb dues preguntes: per què el canvi d’Andrea i el nostre ha hagut de passar a través de tant de dolor i tanta fatiga? Per què als fills adoptats els costa tant deixar-se estimar i treure el cap a la bellesa de la vida a la qual tothom està cridat?
També hi van intervenir dos nois que encara estan en camí, que han vist que aquí hi ha alguna cosa diferent, perquè els seus educadors els han ensenyat que la vida val la pena. Cada detall de la jornada adquireix dignitat perquè «hi ha gent que m’estima fins i tot quan m’equivoco».
Prosperi va quedar impressionat per aquests testimonis, tal com va repetir més tard en una assemblea amb tota la comunitat de CL de Pesaro. «A mi també m’ha passat una cosa que penso que té a veure amb el nom d’aquest lloc. Aquest imprevist és precisament el fil conductor del que he sentit, el que permet que fins i tot en els cors trencats hi torni a despertar l’esperança. Tots ens podem sentir com plantes arrancades, sense arrels, i experimentar la falta de totalitat». Reflexionant sobre el significat del nom d’aquesta obra, va recordar que seria una injustícia no tenir la possibilitat de trobar el que el cor reclama, però aquesta resposta no la podem fabricar nosaltres. Només pot arribar amb un encontre, de manera imprevista, en un àmbit humà. «El vertader problema al final és el significat de viure -va afegir Prosperi-. La impotència per trobar un significat ens porta a la desesperació perquè no podem imaginar que aquest significat pugui ser vertaderament una experiència i no només paraules. Ens desesperem quan aquest significat no succeeix, de manera imprevisible, com un factor nou, diferent, que es manifesta a la nostra vida. El sofriment, quan s’ofereix a Crist perquè pugui col·laborar en el seu designi, comença a adquirir significat. Vosaltres heu sabut identificar els signes que us permeten dir que és possible reconèixer aquest significat i recuperar per això el gust per viure».
Tanmateix, l’experiència del dolor perdura. «El dolor sempre comporta absència de significat. De fet, un sent dolor perquè ja no reconeix que allò que li costa tingui sentit. Sembla que els detalls de què està feta la vida no estan units a la totalitat, que tot acabarà al no-res. Però vosaltres heu explicat que en aquesta companyia tot comença a adquirir sentit: fer el llit, complir les normes, aprendre que les regles no neguen la llibertat quan es viuen amb la consciència d’una finalitat, acompanyats per algú que estima la nostra vida. Tu ets més gran del que et penses, no has de creure només en tu, sinó en mi que et miro d’aquesta manera. Als pares els vull dir dues coses -va afegir Prosperi-. La primera és que la grandesa d’un pare es veu precisament per la humilitat amb la qual reconeix que val més el bé i la felicitat per als quals està fet el seu fill que tota la nostra incapacitat, tan difícil d’acceptar. La segona és que demanar ajuda és el gest més gran, perquè és el començament del canvi d’uns pares. Per tal que els fills sàpiguen que sempre tindran una casa a la qual tornar. Per poder afrontar la fatiga del camí fa falta la certesa d’una casa. El fill pròdig reviu quan es recorda de casa seva. Aquest lloc ens recorda que tenim una casa, que no estem abandonats a la nostra sort. Per què cal passar a través del dolor? No ho sé, però crec que si hi hagués un altre camí, Crist l’hauria escollit: en canvi, Ell també va voler travessar-lo».
