«La pau sigui amb tots vosaltres!». En la seva primera salutació després de ser escollit Papa, Lleó XIV va fer seves les paraules amb les quals Jesús es va dirigir als deixebles després de la seva Resurrecció.

Aquest desig d’una vida nova, plena, alegre, corresponent amb tot allò que els homes anhelen. Una promesa, una esperança que brota d’un origen que el pontífex va indicar amb claredat: «Prové de Déu, que ens estima a tots incondicionalment. Estem tots en mans de Déu. Crist ens precedeix», va afegir-hi des de la Llotja de les Benediccions. «El món necessita la seva llum. La humanitat el necessita com a pont per tal de ser assolida per Déu i pel seu amor».

La pau de Jesús també és un compromís de cadascú. Lleó demanava ajuda al poble que omplia la plaça de Sant Pere per «construir ponts». «Vull caminar amb vosaltres, com a Església unida buscant sempre la pau, la justícia, sempre procurant treballar com homes i dones fidels a Jesucrist, sense por, per proclamar l’Evangeli, per ser missioners». Pau, justícia, veritat, són les paraules que el Papa va proposar uns quants dies més tard als diplomàtics acreditats a la Santa Seu. Els va recordar que la pau és «un do actiu, apassionant, que ens afecta i compromet a cadascú de nosaltres, independentment de la procedència cultural i de la pertinença religiosa, i que exigeix en primer lloc un treball sobre un mateix». És a dir, un valor que requereix una educació. Però no només això. «Certament, també fa falta la voluntat de deixar de produir instruments de destrucció i de mort perquè, com recordava el papa Francesc en el seu últim missatge Urbi et Orbi, “la pau tampoc no és possible sense un veritable desarmament [y] l’exigència que cada poble té de proveir en defensa pròpia no pot transformar-se em una cursa general cap al rearmament”».

«Us convido a acompanyar-me en la profecia per la pau», va demanar el papa Francesc al moviment de CL a l’audiència del 15 d’octubre de 2022. En aquesta línia se situa l’article de Davide Prosperi publicat a La Repubblica a mitjans de març. El punt de partida és senzill i reprèn quelcom que tots els Papes han repetit durant l’últim segle: la força de destrucció de les armes, multiplicada pel desenvolupament de la tecnologia militar, ha assolit un potencial desastrós. Les guerres d’avui ja no es combaten entre exèrcits enemics, sinó que ataquen directament la gent. I la capacitat bèl·lica desplegada és molt més devastadora que qualsevol terratrèmol.

És una postura realista, no una crida merament simbòlica. Un judici ideal i històric alhora, i aquestes pàgines ofereixen una ocasió per continuar-hi aprofundint.