El punt de partida era la urgència de tornar a «viure intensament la realitat» com a signe del Misteri, mentre que la mentalitat dominant indueix a l’evasió. Però aquesta urgència comporta una lluita -«l’embriaguesa de la lluita»- entre l’home vell i l’home nou. I una pertinença. Fins a generar una presència creativa i original. Són alguns dels punts extrets de la “síntesi” de Paolo Prosperi després d’una convivència de joves de CL titulada “No us conformeu: el naixement de l’home nou”, celebrada el dissabte 3 de maig de 2025 a Bolonya, amb la participació de tres-centes persones de tota la regió d’Emilia-Romagna. Una nova etapa dins del recorregut que va començar a Assís el novembre de 2023.

«La meravella que experimentem es redueix moltes vegades a un sentiment, a una emoció que s’ensorra davant de la duresa de la realitat En aquest camí hem arribat a una cruïlla: o la realitat és signe, o és avorriment, no-res», va començar dient Marco Bernardi en presentar aquesta jornada de diàleg. Com si volgués remarcar que molt pocs dels presents podrien negar la bondat de l’encontre i la seva correspondència amb el que el cor desitja. Però Bernardi destacava que el fruit d’aquest encontre continua essent en molts casos immadur i «no resisteix» davant de l’aridesa i el dolor que es perceben en les circumstàncies. Així ho expressaven les preguntes que van sorgir, entre les dificultats per acceptar un camí vital que no respon al que un imaginava, la dificultat per fer memòria quotidiana de l’encontre que defineix una mentalitat nova, la necessitat de tornar a centrar-nos gràcies a una companyia.

«Jesús no va resoldre el problema de la samaritana, igual que el nostre encontre amb Crist no ens estalvia el drama de la vida. Respondre a la crida del Misteri ens pot portar allà on no teníem previst anar, però com la samaritana hi som cridats pel nostre nom», va apuntar Prosperi. «Si l’encontre amb Crist no és més que una vibració emotiva que no canvia l’estructura del teu jo, és com si no donéssim el vertader nom a aquest encontre». D’altra banda, va afegir Cassese, «la nostra capacitat d’iniciativa es veu convocada per un detall concret de la realitat, que deixa per fi de ser la projecció d’una imatge o un somni, i passa a ser la possibilitat de maduresa de la meva persona». En això rau la decisió, dramàtica: o evadir-se i somniar, pensant que la felicitat sempre és a un altre lloc diferent d’on soc jo, o bé tornar a la realitat («Back to reality: del somni al signe», com deia el primer punt de la intervenció de Prosperi) en virtut de la memòria de l’encontre que hem tingut.
Tal com es veia en l’explicació apassionada de Stefano, plena de preguntes sobre la relació amb els seus companys, «hi ha una mena de fet i amagar amb el Misteri dins dels plecs de la realitat, però els moments en què s’amaga deixen de ser només negatius perquè s’introdueixen en la dinàmica d’una relació amorosa», assenyalava Prosperi, citant el Càntic dels càntics. En aquest sentit -«el que és bell no desvetlla: re-vela», títol del segon punt- es lliura la lluita de l’inici perquè «el naixement de l’home nou no succeeix per art de màgia, és una lluita dins del drama del temps». A la qual cosa Cassese va afegir-hi que «si aquesta lluita existeix, significa que s’hi ha introduït una postura diferent, i el que és fascinant ja és en aquesta lluita que s’està lliurant, no en el resultat, sigui o no favorable».



No van faltar testimonis d’aquesta lluita durant les assemblees del matí i de la tarda, mostrant aquesta posició diferent i sempre nova davant de les vicissituds de la realitat. «Gràcies a l’experiència de l’Església ens endinsem en una mirada nova davant de la realitat -va assenyalar Cassese. Aquí comença la lluita perquè la meva incoherència no és suficient per alterar aquest judici comú». «Què em permet llavors ser lliure enmig de la tempesta? Perquè el judici comunional no consisteix en donar per bo el que ens digui el líder», preguntava Prosperi després de diverses intervencions que descrivien una comunió «bloquejada entre la petitesa de les persones i la corrupció de la mentalitat dominant». «Fa falta temps perquè el judici penetri en la carn, i també cal patir perquè la veritat no cristal·litzi. La fórmula suggerida per don Giussani a El sentit religiós proposa viure intensament la realitat. Aquí és on la realitat et desemmascara perquè emergeix l’home vell que encara viu dins teu. No podem apartar-nos de la realitat només perquè és incòmoda». Aquesta lluita requereix paciència («davant de la mentalitat del “tot ja”»), que no consisteix en una resignació passiva sinó en una perseverança en el camí.
Una lluita entre l’home vell i l’home nou on no podem vèncer sols, ja que «per ser originals fa falta pertànyer. No hi ha contraposició entre pertinença i aventura personal -va concloure Prosperi-. Com més em llanço a la realitat, més descobreixo la meva necessitat d’un lloc que m’acompanyi i em llanci a aquest impacte amb allò real». Tal com deia Enzo Piccinini en una intervenció als exercicis espirituals dels universitaris el 1998.