La guerra a Terra Santa, on res no tornarà a ser com abans i com més aviat s’entengui això, millor per a tothom. L’Església davant dels reptes del present més que del futur, les crisis que obren noves possibilitats i la necessitat de ser testimonis creïbles. A finals de febrer, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, va tenir una conversa amb qui firma aquest text en motiu de la primera trobada celebrada a Nola en el marc dels “Diàlegs a la catedral 1.700 anys després del primer Concili de Nicea”. Aquesta entrevista és la transcripció d’un diàleg públic, el text de la qual no ha sigut revisat pel cardenal, tot i que sí que ha aprovat la seva publicació.

Eminència, cada dia veiem per televisió el que està passant a Terra Santa. Preval una lectura política, però sabem menys de l’impacte que està tenint en la gent, a la societat.
No és la primera vegada que tenim un conflicte a Terra Santa, però aquest ha tingut un impacte sense precedents. Hi ha un abans i un després del 7 d’octubre de 2023, tot i que ens costa definir i entendre com és aquest després. L’impacte emotiu, econòmic, psicològic i humà és enorme en totes dues poblacions, palestina i israeliana. Per als israelians ha sigut un xoc tremend. Israel va néixer com una casa on els jueus estaven a recer i de cop hem vist que això ja no és així. El tema dels ostatges és controvertit per a Israel. Estem veient manifestacions contínues al carrer, a tot el país. Els israelians estan dividits en moltes coses, però en una hi estan d’acord: el tema dels ostatges. És una qüestió immensa. També per als palestins, el que ha passat després del 7 d’octubre a Gaza, però també a Cisjordània, ha sigut un xoc increïble. Diria que per a la població àrab en general. Es té por però també hi ha sentiments d’odi i rancor que mai no s’havien vist abans en aquestes poblacions. També cal tenir en compte l’impacte econòmic que té la guerra a la vida social. Part de la població palestina s’ha quedat sense feina, però a Israel la situació tampoc és fàcil. Pensem, per exemple, que ja no hi ha pelegrins. La gent ha sigut cridada a files. Es viu molt malament. Hi ha una profunda malfiança que penetra en la vida social a tots els nivells. Serà molt difícil recuperar la confiança després de tot això, perquè a més a més no se sap el que passarà després, quan tot això s’acabi.

I a nivell religiós?
És difícil distingir entre el nivell social i el religiós. La religió té un paper públic a 360 graus per a tota la població. També hi ha diverses interpretacions sobre el significat de la guerra. Per als palestins, el que va passar el 7 d’octubre marca l’inici d’una nova fase, però la guerra va començar fa vuitanta anys. Per als israelians, en canvi, és una cosa totalment nova i inesperada. Són perspectives completament diferents. Abans d’aquesta guerra, a nivell religiós hi havia una interacció entre diverses autoritats religioses però això ja no es veu. És molt difícil trobar-se, sobretot en públic. Tot s’ha parat. Cadascú està tancat dins del seu propi relat religiós.

Es compleixen 1.700 anys del Concili de Nicea. Entre les decisions adoptades, destaca la condemna de l’arrianisme. Ens pot semblar pura arqueologia, però fa menys de vint anys el Papa condemnava «l’arrianisme modern». Deia Benet XVI que «la negació de la vertadera divinitat de Jesús continua essent una temptació per als cristians», fins al punt de fer necessària una «catequesi integral». Efectivament, moltes vegades se sent parlar de Jesús com un home enamorat de Déu o un emissari seu, que va fer moltes coses bones però que difícilment pot considerar-se el fill unigènit de Déu. Encara es percep aquest perill que denunciava Ratzinger?
Fa anys vaig estudiar en una universitat hebrea a Jerusalem. Tots els meus companys eren jueus, jo era l’únic cristià. Van començar a preguntar-me per la meva fe, per Jesús i l’evangeli. Jo responia: és inútil que us expliqui qui era Jesús, aquí teniu l’evangeli, tot està escrit aquí. El llegim, em pregunteu i jo us responc. Va ser una ingenuïtat. No m’adonava del que els proposava perquè jo, que vaig néixer a la bassa bergamasca, on un era catòlic des d’abans de néixer, estava acostumat a la catequesi clàssica, tradicional. Les meves preguntes i respostes sobre Jesús eren les del catecisme, no pas les meves. Per això, quan van començar a preguntar-me sobre Jesús, em vaig adonar que no sabia respondre correctament. El catecisme no servia gaire en aquestes circumstàncies. Volien saber què significaven aquestes pàgines per a mi, però jo només aconseguia balbucejar frases soltes. En un moment determinat, una noia em va dir: no puc continuar venint a aquestes trobades perquè treballo, tinc un nen petit i a més aquesta lectura em trasbalsa una mica. I va afegir-hi: Jesús és un personatge que m’agrada, no és com me l’havien explicat, i l’evangeli és un llibre preciós, però m’has d’explicar una cosa: la resurrecció. Per què ha de ressuscitar? Per què el feu ressuscitar? Sense la resurrecció, Jesús continua essent fascinant. Vaig tornar a respondre com respon el catecisme i em vaig adonar per la seva cara que no havia entès res. No vaig ser capaç de fer-me entendre. Vaig necessitar temps per comprendre que la resurrecció no s’explica. Els evangelis no l’expliquen. Només hi ha trobades amb el Ressuscitat. Llavors, responent a la seva pregunta, és veritat, és molt fàcil, en totes les èpoques, reduir Jesús a un personatge que podem tancar dins de la nostra comprensió humana. És la temptació de sempre, i aquest Jesús és fàcil. No és signe de contradicció. Però la tasca de l’Església és saber testimoniar que Jesús és el Fill de Déu, com deia el Concili de Nicea. Cal trobar la manera de dir-ho. La catequesi, la formació, la litúrgia són imprescindibles, però sense l’experiència de la fe, sense l’encontre amb el Ressuscitat, es queden en una altra cosa que cal estudiar, aprendre o fer, però no ens dona vida. La tasca que tenim com a Església és la de ser capaços de dir que Jesús és Kyrios, el Senyor. I dir-ho amb convicció, dir-ho perquè ens ho creiem, perquè ho hem experimentat. Potser sigui això el que falta avui en dia. Hem de trobar la manera de dir amb un llenguatge actual el mateix que fa 1.700 anys. La veritat és la mateixa, cal trobar la manera d’expressar-la de manera convincent. Es comprendrà si qui ho diu s’ho creu, en el sentit d’haver-ho experimentat. No ens hem de limitar a dir el que apareix al catecisme i res més, com vaig fer jo amb aquella noia.

A propòsit de Nicea, parlem de la qüestió de la data de la Pasqua. El papa Francesc ha expressat en moltes ocasions el seu desig de trobar una data única per a la celebració de la Pasqua. Vostè està en un context on les divisions entre cristians són evidents, n’hi ha prou amb veure els calendaris litúrgics. Creu que és possible una data comuna entre el calendari julià i el gregorià?
La resposta més fàcil és que segurament no. Més del 90% de les famílies cristianes d’Orient Mitjà, no només a Terra Santa, són mixtes, perquè catòlics i ortodoxos es casen entre ells. Mai no trobaràs una família totalment catòlica o totalment ortodoxa. Els fills van a missa segons la situació. En algunes zones, entre catòlics i ortodoxos fins i tot hi ha intercomunió. Les famílies insisteixen contínuament que volen celebrar-la juntes. Per tant, per nosaltres és una qüestió pastoral, no teològica. En gran part de l’Orient Mitjà ja hi ha un acord sobre la Pasqua. Dos terços de la meva diòcesi llatina (que comprèn Jordània, Israel, Palestina, Xipre), per exemple, segueixen la data de la Pasqua ortodoxa. Només Jerusalem, Natzaret i Betlem segueixen el calendari gregorià. En funció dels anys, pot passar que quan celebro la Pasqua al Sant Sepulcre, dos terços de la meva diòcesi estiguin començant la Quaresma. Tot això per motius pastorals i per sortir a l’encontre de les exigències de les famílies, que són mixtes com ja deia. Canviar els criteris de la Pasqua és complicat, caldria un Concili -o alguna cosa semblant- no només catòlic sinó de totes les Esglésies. A més, també hi ha qüestions de poder. Moscou mai no es posarà d’acord amb Roma sobre la data de la Pasqua. Però encara que Moscou i Roma arribessin a un acord, els protestants i els evangèlics el seguirien? Encara que totes les esglésies es posessin d’acord, les autoritats civils ho permetrien? La divisió entre les esglésies és una ferida profunda que té conseqüències en la vida concreta i hem d’assumir la responsabilitat i les conseqüències de tot el que ha succeït en el passat. No es pot esborrar tot això fàcilment. No hi ha solucions ideals. A Terra Santa hem pres consciència que hi ha problemes que es poden resoldre però d’altres que no tenen solució.

Tornem a l’arrianisme modern. Diu el cardenal Giacomo Biffi al seu llibre Ovelles i pastors que «a vegades, en certs sectors del món catòlic s’arriba a pensar fins i tot que cal adaptar la Revelació divina a la mentalitat corrent per resultar creïble, en lloc de convertir la mentalitat corrent a la llum del que ens ve del cel. En canvi, caldria reflexionar sobre el fet que la paraula evangèlica és “conversió” i no “adaptació”». Però la paraula “conversió” és impronunciable actualment, diria que ha quedat obsoleta. Com redescobrir-ne el significat?
Crec que és obvi que avui ja no es parla de conversió ni de pecat, paraules que pressuposen l’existència de Déu. Si Déu és present a la teva vida, sents la necessitat de convertir-te. Si tens consciència de la presència de Déu al teu costat, també tens consciència del pecat i per tant de la conversió. Si no tens consciència de la vida transcendent, si no tens consciència que hi ha Algú que és font de vida i que et canvia, i no ho necessites, tampoc no tens necessitat de convertir-te. Ja no es parla de conversió perquè hem perdut la consciència de Déu. És inútil parlar de conversió si abans no parlem de Déu. És d’aquí d’on cal partir. La consciència de Déu et porta a entendre que davant d’Ell sempre et falta alguna cosa, sempre necessites convertir-te. És un itinerari continu, però el punt de partida és la consciència de Déu. Una Església que no parla de Déu, per a què serveix?

Passem a l’esperança, el tema al qual s’està dedicant el Jubileu que estem vivint. D’esperança sí que se’n sent a parlar, i molt. És veritat que és «la més humil de les virtuts teologals», com l’ha definit el papa Francesc, però no és clar què és l’esperança. No li sembla que, a les nostres societats, el que s’entén per “esperança” és el famós “tot anirà bé” de la pandèmia?
Essent un jove seminarista, recordo una homilia a la catedral de Ferrara del seu bisbe de llavors, Filippo Franceschi. Deia quelcom que no vaig entendre però que em va quedar gravat: «Crist ressuscitat és la nostra esperança». Per a vosaltres, a Occident, és fàcil confondre l’esperança amb l’optimisme. Per a nosaltres, a Terra Santa, és fàcil confondre l’esperança amb el final del conflicte o amb una solució pacífica. Si s’identifica l’esperança amb un horitzó merament humà, per bonic i desitjable que sigui, com el final del conflicte, ens il·lusionem pensant que aquest serà el nostre consol. Per a vosaltres, com deia, esperança sembla més aviat sinònim d’optimisme. L’esperança, segons la meva opinió, no és l’espera d’alguna cosa que ha de venir sinó l’expressió de la pròpia experiència, una cosa que es porta a dins. És filla de la fe. Sense fe, l’esperança no té un fonament on recolzar-se. Si creus en alguna cosa, la vols portar a terme. Mires el món amb els ulls de qui és capaç de veure més enllà de si mateix. La fe, en efecte, transcendeix, et fa capaç de mirar més enllà. Els profetes de l’Antic Testament, per exemple, intentaven fer veure al poble quelcom que era més enllà. Quan les coses anaven bé, reclamaven el poble a la conversió, utilitzaven paraules que condemnaven els seus comportaments injustos. Deien: «Esteu vivint injustament, us heu de convertir». Quan les coses anaven malament, les seves paraules eren de consol. Isaïes, davant d’una Jerusalem desolada i arrasada, la descrivia com una ciutat meravellosa. No era un visionari, sinó que era capaç, per la seva fe, de mirar més enllà, de veure una cosa que es podia realitzar. Tornant a aquella frase del bisbe de Ferrara, això és possible per a nosaltres els cristians quan la consciència de la resurrecció de Crist és una consciència viva. Si Crist ha ressuscitat i jo me l’he trobat, ja no hi ha res que pugui ser un fi per a mi. Així que faré tot el possible per construir i viure sota una llum diferent. A l’Apocalipsi hi ha una descripció de la Jerusalem que davalla del cel. No hi ha ni temple ni sol. L’Anyell és la font de la llum. Nosaltres no veiem la llum, però és el que ens permet veure-hi. Llavors, fa falta tenir aquesta capacitat per a veure. Pensant en la meva experiència a Terra Santa, dins d’aquest mar d’odi, guerres, dolor i por, això significa ser capaços de veure les realitats més belles, buscar persones que entreguin la seva vida per quelcom bonic. Ells són els ressuscitats d’avui, que et mostren que hi continua havent llum. Per mi, aquesta és l’esperança.

Si anem a qualsevol església i intentem preguntar quines són i en què consisteixen les virtuts teologals, quantes persones creu que ens respondrien correctament? Fins on arriba la nostra ignorància com a catòlics?
La meva mare sap el que són les virtuts teologals. No sé si seria capaç d’explicar-les, però sé que a la seva època els les feien estudiar de memòria. La seva és una fe sòlida, senzilla, com la de moltes de les nostres mares i àvies, que potser no sabien tota la teologia ni el catecisme, però tenien una fe bella, ferma i senzilla, transmesa en família. El problema actual és que no es coneix el catecisme però en la majoria dels casos tampoc es transmet la fe en família. Crec que el catecisme mai no ha convertit a ningú, no serveix si no hi ha fe. El catecisme serveix per ajudar-te a endreçar l’experiència de la fe. Però, si no has rebut la fe, no és més que una altra cosa més a estudiar per oblidar-la després, n’estic convençut. Avui el problema no és com ensenyar la fe, sinó com comunicar-la, transmetre-la i donar-la. Els que ja som grans la vam rebre dels nostres pares i després vam anar a catequesi, però ja portàvem alguna cosa a dins i només calia posar-ho en ordre. Quan he hagut d’acompanyar adults que demanaven el baptisme, que si es fa bé sempre és una experiència forta tot i que porta el seu temps, no començava amb el catecisme sinó amb l’evangeli, perquè en primer lloc cal trobar-se amb Jesús, donar-lo a conèixer directament. Necessiten conèixer la persona. Després hauran de veure com viure aquesta experiència, com es tradueix a la seva vida, i aquí és on entra en joc el catecisme. Sense aquest encontre amb el Senyor, la catequesi i la formació es queden en un marc molt bonic i elaborat, però sense quadre a dins. Abans les famílies eren les que transmetien la fe, l’Església només la posava en ordre. Avui les famílies ja no la transmeten i ens creiem que amb la catequesi resoldrem el problema. No tinc solucions, però veig el problema. La nostra situació és una mica diferent. Aquí es neix cristià en un món majoritàriament musulmà i jueu. Però si em pregunta si els meus cristians se saben el catecisme, li diré que se’l saben més o menys com a Occident.

Parlava de la falta de transmissió de la fe a les famílies. L’Església no aconsegueix omplir aquest buit i de vegades es troba una mica desorientada en aquest “món nou”.
M’agradaria fer dues consideracions breus, referint-me sempre a la meva experiència a l’Orient Mitjà. Aquí el catecisme s’ensenyava a les escoles cristianes. Als primers anys 70, la Síria d’Assad va nacionalitzar totes les escoles privades, incloses les catòliques, que d’aquesta manera van passar a ser públiques. Des d’aquell moment ja no es podia ensenyar el catecisme a les escoles i l’Església es va veure obligada a crear programes de catequesi a les tardes a les parròquies, que encara continuen actius. Avui veig una gran diferència entre els cristians sirians que no estudien catequesi al col·legi i els d’altres països. Aquests darrers estudien el catecisme com estudien matemàtiques o literatura, mentre que els cristians de Síria no. La seva experiència és diferent en tots els sentits. Hi ha un model d’Església que està arribant a la seva fi, no és cap misteri. L’Església que va conèixer Pasolini s’està acabant, des de fa molt. Em ve al cap un passatge bíblic (Jeremies 27,1). A l’Antic Testament hi ha certes expressions significatives i evocadores. Bereshit és una d’aquestes, és la primera paraula de la Bíblia. Significa “al principi”, és una expressió que indica l’inici d’alguna cosa nova. Es pronuncia un altre cop, a Jeremies. La trobem en un context de destrucció total, és a dir, aparentment contradictori amb el que significa aquesta expressió. Tot està acabat, Israel és expulsat a l’exili, però justament en aquest context de fracàs ens trobem amb una expressió que apel·la a l’inici. Fins i tot quan tot sembla acabat, la fe és capaç d’obrir un nou inici i veure el principi de quelcom nou. S’acaba un model d’Església però no l’Església. Potser acaba la rellevància de l’Església catòlica, però no l’Església catòlica. El repte no consisteix en recuperar res sinó en ser Església. Ser el que hem de ser. Sense por dels números. Ens hem de preocupar per saber dir al món d’avui que té gana -encara que no ho sàpiga- i que Jesús és el Senyor. A les bodes de Canà es van quedar sense vi però ningú no se’n va adonar. Només Maria ho va veure. Nosaltres hem de ser capaços d’entendre com, on i amb qui trobar aquest vi.

L’Església de Jerusalem pot ensenyar-nos alguna cosa als cristians d’Occident?
Al cap i a la fi som l’Església mare! Occident també s’està convertint en una societat multireligiosa i multicultural. Nosaltres sempre hem sigut una Església minoritària. Això per a vosaltres pot semblar un drama, però nosaltres hi estem acostumats. El problema no és la nostra rellevància sinó que tinguem alguna cosa a dir. No pot donar-se per fet, en una situació tan polaritzada, la possibilitat d’obrir perspectives que no tanquin i generar confiança. En aquest sentit i amb tots els seus límits, l’Església de Jerusalem té alguna cosa a dir.

Hi ha algun cas aïllat on canvia la tendència. Penso en les terres escandinaves, petites comunitats on els catòlics estan creixent. Un dels bisbes d’aquesta regió, monsenyor Erik Varden, em va contradir fa temps quan jo li presentava un escenari de societat postcristiana i em va dir: «Si volem parlar de “pre” i “post”, em sembla més apropiat suggerir que ens trobem al llindar d’una època que jo anomenaria postsecular. La secularització ha recorregut el seu camí i ha acabat sense una finalitat positiva. Mentrestant, l’ésser humà continua viu, amb aspiracions profundes. L’Església posseeix paraules i signes amb els quals transmetre la realitat d’allò etern». Què li sembla?
Estic totalment d’acord amb monsenyor Varden. L’home que vol viure sense Déu fracassa. Tard o d’hora arriba l’experiència de la buidor. Buidor de sentit. No aconsegueix construir perspectives a llarg termini. En aquesta societat postsecular, l’home s’ha quedat amb gana. No només de pa viu l’home, sinó de la paraula que surt de la boca de Déu. Ara me’n recordo de l’inquisidor dels germans Karàmazov, ¡doneu-los pa i quedaran saciats! Donem pa, donem justícia humana... Tot, coses que ja hem vist. Després l’home s’adona que continua amb gana, buscant alguna cosa que ompli la seva vida i el seu cor. Aquí l’Església ha d’intervenir amb la seva proposta. Pau VI diu a l’Evangelii Nuntiandi que la comunitat dels creients ha de ser capaç de suscitar, amb la seva manera de viure, preguntes irresistibles: per què aquests homes viuen així però són feliços?, qui?, com? L’Església ha de ser-hi no amb un munt d’explicacions sinó amb una manera de viure. El cristianisme no és una religió sinó una manera d’estar al món. Això passa a través de la comunitat i aquest és el problema que tenim a l’Església actual. Comunitats per on flueixi al vida, crec que allí és on es juga el futur de l’Església.

Parla de comunitats però vivim immersos en la paradoxa d’una societat que mai no ha estat tan hiperconnectada i tan marcada per la solitud, sobretot entre els joves i els ancians. Què hi pot dir i fer l’Església?
Cal saber fer comunitat, proposar quelcom bell i atractiu. No es tracta d’adaptar-se a les modes dels temps, ni d’organitzar balls a l’església. Si algú vol anar a ballar, que vagi a una discoteca que s’ho passarà més bé. Cal ser capaços de marcar la diferència en aquestes societats on sembla que tothom ha de ser uniforme. Quan entres en una església, entres en una litúrgia, en una dimensió diferent. Això s’ha de notar. No és només un àgape sinó també un encontre amb la transcendència. Hem de canviar el nostre missatge? No, el missatge és el mateix de sempre. Hem de ser més convincents? No es tracta de fer màrqueting. Es tracta de saber expressar amb seriositat la fe, amb solidesa. Però per ser convincents cal estar convençuts.

Avui en dia seria possible una conversió com la de Claudel? Fa la sensació que ara l’Església està massa sumida en les coses ordinàries, es parla molt des dels ambons de temes que tenen poc a veure amb la transcendència i molt amb les coses d’aquest món.
Sempre correm el risc, tant a l’Església com fora de l’Església, de no complicar-nos la vida, quedar-nos en el que és corrent, en horitzons normals, dins d’una comprensió merament humana. Mentre que, en canvi, l’encontre amb Déu sempre trenca els esquemes i sobre això insisteixo que el cristianisme ha de marcar la diferència. Si no ho fa, pots tenir un munt d’esglésies i basíliques precioses, però seràs irrellevant perquè no tens res important a dir. No és qüestió de programes sinó de testimoni. El testimoni resulta eficaç si és creïble. Si no és creïble, el missatge no cala, tot i que diguis les coses més boniques que es puguin sentir.

«Avui és difícil parlar de Déu als joves i potser encara resulta més difícil parlar-los de l’Església, perquè veuen Déu només com el límit de la nostra llibertat». Aquesta frase és de Benet XVI. La va pronunciar a Loreto el 2007, responent a una noia que li parlava del pes que li suposava el «silenci de Déu» i la seva dificultat per parlar de Déu als seus amics. Han passat gairebé vint anys i aquesta dificultat no ha fet més que créixer. Com es pot respondre a una pregunta tan dramàtica?
Enmig de tanta guerra, odi, sospita, destrucció, mort, injustícia, la pregunta d’on és Déu és recurrent. Jo respondria en primer lloc preguntant on és l’home. No hem de reduir Déu a aquell que ens resol els problemes. Déu ens ha creat lliures i ens ha confiat la vida del món, que és nostra. I correspon a la nostra llibertat decidir què fer: si esculls el bé viuràs, si esculls el mal moriràs. No podem acusar Déu del que fem nosaltres. Déu ens dona els criteris, Déu és el criteri, la llum. Ell és l’Anyell que il·lumina, per continuar amb l’exemple de Jerusalem. Però jo puc decidir quedar-me fora de Jerusalem. La pregunta sobre Déu es converteix en una pregunta sobre l’home. Penso en la mare Teresa, en la foscor que va travessar. Sant Francesc, durant anys, va experimentar el silenci de Déu. Penso en Job, que va viure molt de temps en aquest silenci. Penso en sant Joan Baptista, que va anunciar «heus aquí l’Anyell de Déu» i llavors, quan era a la presó, li pregunta si és l’Anyell de Déu que havia de venir. Penso en totes aquestes persones que han continuat dirigint-li aquesta pregunta a Ell. Nosaltres podem donar per resolta la pregunta sobre Déu però no tindria gaire sentit. Tenim l’Escriptura, l’Església, els sagraments. El que se’ns demana per la fe és romandre en aquesta pregunta i dirigir-la-hi a Ell. Després tindrem la nostra experiència, però no hem de demanar-li a Déu els comptes que són de l’home. A més, la fe, la relació amb Déu, quan és autèntica i viva, no és un límit a la llibertat humana sinó el que li dona forma. Potser avui els joves perceben l’Església com una institució imponent, amb les seves lleis i els seus “no”, més que com una comunitat que viu amb alegria el seu “sí”. Com dèiem abans, cal tornar a partir de les comunitats on flueix la vida. I del testimoni.

Anys 50 del segle XX. Arriba des de Roma a Milà un nou arquebisbe, Giovanni Battista Montini, futur Pau VI. Montini mira al seu voltant i albira darrere la cortina de “l’hegemonia religiosa” evidències molt diferents, com una creixent “irreligiositat”, una catequesi pràcticament deserta, una participació a la missa dominical força escassa, rectors distants i ocupats en tasques burocràtiques, celebracions aproximatives. Gairebé els mateixos problemes que veiem avui...
No cal tenir por dels canvis, no hem de viure amb por. Com deia, un cert model d’Església està arribant a la seva fi. Crec que Benet XVI ho deia molt bé: sabem que alguna cosa s’està acabant però no sabem el que vindrà després. Es definirà amb el temps. Els Fets dels Apòstols també ens mostren que grans moments de la història de l’Església han sigut fruits de grans dificultats, per exemple, la qüestió dels diaques o l’obertura a l’evangelització dels gentils. Per tant, aquesta crisi també generarà alguna cosa. Les nostres valoracions sempre són molt humanes, tenim la temptació del poder, els números, la visibilitat. Que també fa falta, hem de ser visibles, però no ens ha de preocupar tant perquè també hi és Déu, també hi ha l’Esperit Sant. I hi ha l’Església, que mitjançant el testimoni de moltes realitats continua creant coses noves. Aquí i allà veiem moltes experiències precioses d’Església, on es viu i es creix. Jo no tindria tanta por. Cal preocupar-se, insisteixo, per ser autèntics, genuïns. L’Església no ha de fer màrqueting, l’Església ha de dir que no hi ha res millor a la vida que conèixer Jesucrist.

Torno a la situació a Terra Santa. Eminència, es tornarà mai a viure com abans?
Radicalment no. Per a nosaltres també s’ha acabat una època, i de manera dolorosa, de la pitjor manera possible. Encara no som lliures emocionalment per tornar a pensar interiorment en el després. És una situació molt dolorosa. No sé què passarà, també dependrà dels líders religiosos i polítics, si saben ajudar la població a alçar la mirada i llegir la realitat. Estem tan encegats dins del nostre relat que som incapaços de veure res més. Tots continuarem allà, jueus i musulmans. No desapareixerem. Caldrà ser capaços de reconstruir quelcom que almenys faci suportable la nostra convivència però portarà molt de temps, les ferides són molt profundes. Els temps de sanació seran molt llargs. Però no hi haurà curació si no hi ha metges que prescriguin el tractament, que ens sàpiguen orientar. Vosaltres correu el risc de pensar que sempre hi haurà pau. Nosaltres correm el risc contrari: pensar que sempre hi haurà guerra. No sé quin dels dos és pitjor. La tasca de l’Església és la de ser una veu que obri horitzons, una veu diferent. Em sembla que a l’Orient Mitjà, quan parlem de “marcar la diferència” pensem en alguna cosa diferent que a Occident. Per a nosaltres significa quelcom que no tanqui, que no sigui fill de la por. No és fàcil, però crec que és tan necessari com l’aire que respirem.

Com ja hem vist amb el pas de l’Estat islàmic, quedaran cicatrius entre veïns que s’han traït i denunciat. És possible la reconciliació?
Som éssers humans, marcats pel dolor i les ferides. Hi ha persones concretes que han sigut capaces de perdonar. Són exemples admirables i potents que necessitem. A nivell comunitari, les dinàmiques són necessàriament diferents. En un context social, el perdó necessita temps. Requereix una consciència comuna que no es pot imposar des de dalt. La reconciliació necessita itineraris de sanació. Hem de fer-ho, tot i que portarà molt de temps. Le fe et demana que ho facis, l’encontre amb el Ressuscitat t’ho demana. Penso en Jesús quan li pregunta a Pere: m’estimes? Hem de fer nostra aquesta experiència. Fa onze anys, durant la guerra a Síria i Iraq, es va exigir als cristians que es convertissin o marxessin. Se’n van anar tots per tal de no abandonar Jesucrist. Avui ho estem veient a la nostra petita comunitat de Gaza, on ho han perdut tot, ja no tenen res. Però continuen allà, ferms i arrelats a la fe.

Entrevista publicada a "Il Foglio"