«El cel es va obrir a Portugal com una finestra d’esperança que Déu obre al món quan l’home li tanca la porta». Són paraules de Benet XVI quan va visitar Fàtima el 2010 a les quals va tornar a donar veu, durant un fresc cap de setmana de maig, la vaticanista Aura Miguel, convidada a parlar davant de dos-cents responsables de les comunitats europees de Comunió i Alliberament, reunits per a la seva assemblea anual, anomenada “Diaconia Europa”, que s’ha celebrat per primer cop a Maceira, una petita localitat portuària que s’emmiralla a l’oceà al nord de Lisboa.

Paraules que reflecteixen a la perfecció el valor dels testimonis que s’han anat succeint aquests tres dies, més enllà de la riquesa natural d’una convivència entre persones que venien de 29 països, a la qual cosa s’hi va afegir el regal de peregrinar allà on la Mare de Déu es va aparèixer a tres pastorets. Acompanyats per la periodista que tan sols uns quants dies abans havia estat amb el papa Lleó XIV, vam anar a demanar el do de la «pau de Crist ressuscitat» -com deien les primeríssimes paraules del successor de Pere- i per confiar-li l’inici del nou pontificat, així com la vida de les nostres comunitats i de tot el moviment. Oferint, alguns per enèsima vegada, altres per primer cop, un cap de setmana de gratuïtat al servei de l’obra de la Fraternitat.

Paraules i testimonis que donen esperança. Com les de Luciano, de Gant (Bèlgica), per descriure l’ímpetu de l’últim en arribar, un home de seixanta anys que fins fa poc no sabia res de CL i que li ha regalat el llibre Per què l’Església al metge encarregat de verificar els miracles de Lourdes, durant un congrés al santuari d’Oostakker, que per cert apareix citat al llibre. La missió, allà on menys t’ho esperes.

A Itàlia, la invitació de Davide Prosperi a «custodiar la llavor» va persuadir a Francesco, un professor desanimat per la caiguda numèrica d’una comunitat històrica de batxillers, per tornar a mirar aquests joves primer de tot pel que són, abans de qualsevol anàlisi: relació directa amb el Misteri, aferrats per Crist. Una mirada així es disposa a viure un nou inici. Com a Munic, on un accident de trànsit ha costat la vida al fill, de poc més de vint anys, d’una parella d’amics i Carlo, el responsable de la comunitat local, convida a tothom a resar el rosari, a utilitzar «les paraules de l’Església» per suplicar consol davant d’una tragèdia així. Ressona llavors, dos mil anys després, aquell «dona, no ploris» que ningú més no es podria atrevir a dir.

També passa a Chester (Regne Unit), on Giovanna, psicòloga clínica i mare de família, es mesura diàriament amb les conseqüències del mal i la violència dels que tants adolescents amb crisis d’identitat són víctimes indefenses. Mai no va pensar que la seva fe els pogués servir d’alguna cosa, però «l’1% del meu “sí”» a «l’educació constant de l’escola de comunitat» l’ajuda a jutjar aquestes situacions d’una manera que la sorprèn a ella mateixa, i també als seus col·legues. «Aquest “sí” m’ha canviat». Com el dels pastors de Fàtima, que canviaria el curs de la història. Com el “sí” de Maria. Com el de tantes altres iniciatives, des del naixement d’un centre cultural (a Lisboa i a Romania, per citar els més recents) fins als gestos de caritativa o la presentació, el passat mes d’octubre a Atenes, d’El sentit religiós en grec, allà on Europa té les seves arrels.

També sorgeixen preguntes. Senzilles, desproveïdes de tota retòrica, com la de Giacomo, que guia la comunitat de CL a Cambridge: «Com puc viure la meva responsabilitat sense ser autorreferencial?». Com els joves treballadors que, després de la convivència a Àvila, no deixen de preguntar-se com redescobrir el valor del moviment allà on són, amb qui sigui que es trobin. Com els adults que es prenen la molèstia d’acompanyar els nous grups de batxillers que sorgeixen, amb el desig d’oferir-los un camí. El mateix desig que tenen les incansables mares escandinaves d’Estocolm (Suècia) i Bergen (Noruega), on el desafiament de criar els fills en una societat postsecular resulta cada cop més ardu que en altres llocs. Ardu, però fascinant. Qui i què vibra darrere la mirada d’aquestes persones que semblen emergir de les cartes de san Pau o dels Fets dels Apòstols?

Les assemblees es prolonguen al dinar, al sopar i a la sobretaula en converses entre amics que fa temps que no es veien, ressonen com l’eco d’una humanitat que no té por d’anar mar endins. Amb la certesa -recorda Ettore Pezzuto, responsable de la Comissió internacional de CL, citant la Canzone del melograno de Claudio Chieffo, que tant li agrada- que aquests dies «el misteri de Déu vol parlar-te». I vol fer-ho en un moment històric concretíssim, com assenyalava a la seva homilia Stefano Pasquero, de Praga, un moment en què «estem cridats a un seguiment responsable en el camí concret on Ell ens ha captivat». Mentre la «tercera guerra mundial a trossos», que el papa Francesc ens ha ajudat a tots a reconèixer, no dona treva a Europa, tauler central de delicats equilibris geopolítics entre l’Amèrica de Trump i la Xina. Un drama que es fa present sobretot amb aquesta “creu” clavada al cos d’Occident, i també a les comunitats de CL, com és la guerra fratricida a Ucraïna. Quanta gent pateix les seves ferides directament i supliquen, com un exemple sagnant per a molts, llum en les tenebres i la força de l’Esperit Sant.

Circumstàncies nímies i grandioses, personals i comunitàries, fets que succeeixen tant a Dublín com a Malta o Finlàndia, davant dels quals se’ns recorda la «tasca que tenim» gràcies al text de don Giussani proposat a l’ordre del dia (“Viure la comunió, construir l’Església”). Escriu don Gius a Una revolución de nosotros mismos (Encuentro, 2024): «Si Crist és la nostra esperança, la tasca que tenim és col·laborar en la seva continuïtat en la història». Una ocasió, com deia molta gent a Maceira, per redescobrir el do preciós que és el carisma concedit a don Giussani. Per ser -va indicar Francesco Cassese, responsable de la Fraternitat de CL a la diòcesi de Milà i que des de l’any passat acompanya les comunitats de Suïssa, citant les paraules dirigides el 2022 pel cardenal Kevin Farrell a Davide Prosperi- «factor de renovació des de dins de tota l’experiència eclesial, aportant el que sou».

Com ens ajudem a prendre consciència d’aquesta tasca? «Ningú no creix si no segueix», va assenyalar diverses vegades Stefano Alberto, precís i metòdic en la seva síntesi. Seguir què? «Els criteris d’un altre, com un nen amb la seva mare». És la dinàmica de l’experiència, una exigència profunda del jo, que vol ser un reclam a la importància del «factor comunional» que don Giussani descriu al capítol XIII d’El sentit religiós, l’únic que «permet travessar i superar la por que ens produeix el risc». Arriscar en un judici, en una relació, en una presència. És fonamental perquè -subratlla- «la necessitat de l’autoritat, que és quelcom fora de mi, està dins de l’estructura del cor». I la fe «exalta aquesta dinàmica». Mentre que «el món, en canvi, ens convida a espavilar-nos sols». Però fa falta «un camí pacient d’educació de la nostra humanitat, que a vegades està enterrada sota la runa».

Com els deixebles, que estaven amb Jesús encara que no l’entenguessin -lluny de tu, on anirem?- aquest grapat de responsables, reunits al port d’on sortien les naus per descobrir un nou món, saben que «per ser jo mateix, necessito viure la comunió». Ells també es queden, amb les seves dificultats, les seves feines exigents i les seves famílies que cal tirar endavant, per posar aquestes «mans de cola», com diu Pezzuto citant Giussani, que unien els dotze amb Jesús. Per aprendre a conèixer aquesta «intimitat misteriosa de Déu», del Pare, com deia una expressió utilitzada per monsenyor Giovanni Paccosi als Exercicis de la Fraternitat. Aquesta intimitat que dona contingut a l’autoconsciència de Crist, que és el cor de tota missió autèntica. Aquest amor que comença a cremar als cors. Amb l’anhel d’un fado portuguès. Com una «presència, malgrat la creu al cor de qui s’ha quedat», canta Maria Teresa de Noronha a Minha luz. Mentrestant, a la terminal de sortides de l’aeroport de Lisboa veiem a algú rellegint els seus apunts. No hi ha temps per perdre. D’aquí a un mes comencen les vacances a Europa. I cal preparar moltes coses.