Quan em van proposar aquest tema, “Som estimats més enllà dels nostres errors”, la perspectiva d’haver-hi d’aprofundir amb vosaltres el va fer encara més intens i em va obligar a reflexionar amb més fondària. No perquè qui visqui en una presó s’hagi equivocat necessàriament més que els que són fora -perquè només Déu jutjarà la gravetat de les nostres culpes tenint en compte tots els factors- sinó perquè l’intercanvi epistolar que he tingut amb uns quants d’entre vosaltres m’ha fet adonar-me de fins a quin punt la presó obliga la persona a posar-se davant dels seus errors amb més consciència, intensitat i dolor, sens dubte, sobretot quan aquests errors fan patir altres persones, especialment els éssers estimats.

Però soc força conscient que a la meva vida he comès errors i equivocacions dels quals, encara que a ulls del món i de la justícia humana no siguin extremadament greus, percebo el pes sobre la consciència i davant de Déu, sobretot quan, tot i que només fos amb una paraula, o fins i tot un sol pensament o sentiment de cor, he faltat a la caritat i he ferit als altres profundament.

Jesús ens diu: «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi * acabarà al foc de l’infern. (...) Tothom qui mira la dona de l’altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor» (Mt 5,22.28). Hi ha pensaments, sentiments i paraules que maten sense assassinar a ningú, o que abusen d’un altre sense necessitat de tocar-lo.

Déu estima fins al fons
Però, per què, si Jesucrist va venir per revelar-nos l’amor infinit i misericordiós de Déu, l’amor tendre del Pare, per què ens diu aquestes coses, com per fer-nos sentir escrúpols o turmentats remordiments de consciència? Si ho fa, ho fa sens dubte per estimar-nos fins al fons, perquè Déu només sap estimar fins al fons. Aquell que és Amor (cf. 1Jn 4,16) no pot estimar fins a un cert punt sinó que estima fins al final, és a dir, per sempre, sense mesura.

El relat de la Passió a l’evangeli de Joan comença amb el lavatori de peus (cf. Jn 13,1-11). A Pere li fa por i vergonya deixar-se rentar els peus per Jesús, es delecta en el seu escàndol per la humiliació del Mestre, però en realitat li costa reconèixer que dins d’ell hi ha quelcom que no vol deixar en mans de Jesús, quelcom que creu que no ha de deixar que el Senyor purifiqui. Quelcom poc digne, innoble, una baixesa, a la seva vida hi ha alguna cosa massa enganxada al terra-terra, a la seva manera de “caminar” i per tant de viure.

«Si no et rento, no tindràs part amb mi» (Jn 13,8). Fixem-nos que Jesús no li va dir: “Si em negues tres cops no tindràs part amb mi!”, ni “Si fuges quan m’arrestin no tindràs part amb mi!”. No! Només el fet de no deixar-se rentar els peus era per Jesús tan greu com per amenaçar Pere de separar-se’n per sempre. Per un motiu aparentment tan banal, Pere podria haver perdut tota la seva amistat amb Jesús!

Què significa això per a nosaltres? Significa que la salvació, el perdó, la redempció de Crist només se’ns concedeixen si paguem el preu de donar-li allò més mesquí, el més miserablement mesquí que hi ha en nosaltres. Per salvar-nos completament i del tot, per perdonar-nos totalment, per perdonar-nos-ho tot, fins i tot les culpes més greus i irreparables, per reconèixer davant de Jesús que tot el que hi ha en nosaltres necessita la seva gràcia i el seu perdó, n’hi ha prou donant-li la nostra petita i pobra misèria quotidiana, aquesta immundícia, aquesta pols que embruta els nostres peus al camí de cada dia. Per deixar-lo que ens purifiqui totalment, Crist en té prou amb el reconeixement de la nostra misèria més miserable, més pobra, fins i tot més infantil i immadura. Perquè quan li donem la nostra misèria més baixa, en el fons també li estem donant l’orgull amb el qual ens mirem a nosaltres mateixos.

És Ell qui ve
Però, atenció! La nostra misèria mesquina i pobra, encara que només consisteixi en pensaments, sentiments i paraules que ningú més que nosaltres percep, no som nosaltres qui ha de buscar la manera de presentar-la al Senyor. És Ell que ve a buscar-la! Encara més, és Ell qui ve a demanar-nos-la! Jesús, aquella nit de l’últim sopar, va anar personalment d’un deixeble a l’altre, demanant-los rentar-los els peus, va ser Ell qui es va rebaixar, qui es va inclinar als peus dels seus deixebles, de tots nosaltres, pecadors. Tota la vida de Crist consisteix en l’abaixament de Déu altíssim per rentar els peus de tots els homes. Per això diu Jesús a Pere que no tindrà part amb ell si no es deixa rentar els peus perquè, una altra vegada aquella nit, en aquell moment, amb aquell gest, Jesús venia de Déu i a Ell tornava (cf. Jn 3,3), davallant fins a la misèria de Pere per redimir-la i portar-lo amb Ell al Pare.

Però el gest del lavatori de peus és simbòlic de la naturalesa de tots els encontres amb Crist, els que estan descrits a l’Evangeli i cada encontre de Jesús amb cada un de nosaltres. Per això és important mirar totes les trobades del Senyor amb els pecadors. Per això l’evangeli es complau a narrar els encontres amb els pecadors més empedreïts, precisament per posar en evidència el que ha de succeir amb cadascú de nosaltres. Mirant aquests encontres és com acollim l’anunci fonamental de l’evangeli, així és com som estimats infinitament més enllà dels nostres errors, dels nostres pecats. Posaré tres exemples: la samaritana (Jn 4,5-42), Zaqueu (Lc 19,1-10) i Dimes, l’anomenat “bon” lladre (Lc 23,39-43).

En cadascun d’aquests casos es veu perfectament com Jesús baixa fins allà on la persona ha caigut, s’ha allunyat fins a tocar el fons de la misèria de la seva vida. L’exemple del bon lladre, a qui la tradició anomena Dimes, n’és com el resum, la síntesi de tota la resta. Ningú ha arribat més avall en la condició humana pecadora que aquest lladre en el moment en el qual el crucifiquen pels seus delictes. Però just allí, quan ha caigut al punt més baix de la seva misèria, es trobarà davant del Fill de Déu, que ha baixat a buscar tota la humanitat pecadora i que està vessant la seva sang i morint per salvar-nos a tots. El lladre es troba en presència de l’amor de Déu fins al fons, fins al final. No ha fet res per tenir aquest encontre, per topar-se de tan a prop amb el Salvador. A la seva vida només ha pecat, només s’ha equivocat, ha robat, ha comès tots els errors que van cometre la samaritana i Zaqueu, fent mal a la seva família i a la societat que, de fet, li ho fa pagar condemnant-lo a la crucifixió.

L’encontre amb Jesús, igual que per a tots nosaltres però amb una consciència que crec que pocs de nosaltres arriben a tenir, se li va oferir totalment gratis. I ell accepta. Es deixa mirar, estimar, perdonar, abraçar gratuïtament pel Salvador, oferint-li la seva condició de condemnat, el seu dolor i els seus remordiments. Es deixa “rentar els peus” de tota la seva misèria. I Jesús el salva de seguida, el primer de tots, abans i tot que la seva mare i Joan, que són al peu de la creu. Jesús li concedeix immediatament “tenir part amb Ell”, amb tot el que Ell és, amb tot el que és seu, compartir amb Ell i amb el seu Pare del cel, la vida eterna!

La confrontació amb l’altre lladre crucificat juntament amb Jesús ens ajuda a entendre millor, per contrast, l’encertada decisió de Dimes. L’altre lladre té la mateixa experiència que Dimes, ell també ha arribat fins allà sense imaginar-se que el Salvador podria acollir-lo just al final de la vida. Però ell no accepta la salvació que Jesús li proposa, que és Jesús morint a la creu. Perquè el mal lladre no demana a Jesús la redempció de la seva vida, no li demana una vida nova, li demana que el faci baixar de la creu per tornar a la vida d’abans, per continuar cobejant la riquesa com abans i aprofitant-se de la gent com abans. I llavors Jesús no pot ajudar-lo, perquè Jesús no ve fins al fons de la nostra condició humana de pecadors per tal que ens hi quedem, perquè continuem buscant la plenitud de la vida allà on no hi és. Jesús ha vingut per portar-nos a viure amb Ell, per viure la seva amistat, perquè aquest és el paradís, abans i després de la nostra mort.

També succeeix ara per a nosaltres
Ara bé, què tenen a veure aquests encontres amb la nostra vida, les nostres equivocacions, les conseqüències que comporten els errors que hem comès? Només hi tenen a veure per una raó. Perquè aquell amb qui es van trobar la samaritana, Zaqueu i Dimes, aquell que els va alçar des del fons de la seva misèria fins al paradís de la seva amistat no és només un personatge històric de fa dos mil anys del qual ens han arribat records i documents històrics. Aquell amb qui es van trobar aquests pecadors és el Fill de Déu que després de la Resurrecció i abans d’ascendir al cel va prometre: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

Aquestes trobades, aquesta vida redimida, aquesta purificació del passat, aquest consol del present i aquesta esperança per al futur tenen lloc ara, avui, per a cada un de nosaltres. Cada dia de la nostra vida, inclòs aquest 12 de desembre de 2024, forma part del “dia rere dia” en el qual Jesús va prometre ser amb nosaltres fins a la fi del món! És increïble! Igualment, cada dia de presó, de les vostres llargues penes, és un d’aquests dies en què Crist va prometre, ens va assegurar, que seria amb nosaltres fins a la fi! Jesús és present, és aquí, de moltes maneres, però realment present. En el do del seu Esperit als nostres cors, a través dels seus deixebles que ens venen a trobar, a través de certes circumstàncies o paraules que ens sorprenen i il·luminen la nostra vida, Jesucrist ve sempre fins al fons de la nostra vida per portar-nos a l’amistat amb Ell, a l’abraçada del Pare i al consol de l’Esperit Sant Paràclit.

Aquest text ha estat adaptat per l’autor per a Huellas. El text íntegre es pot llegir a la web de l’Orde Cistercenc, www.ocist.org, a la secció Abat general / conferències. La traducció és nostra.