Donem gràcies a Déu per haver-nos regalat a Francesc. Dotze anys de pontificat misteriosament condensats en els gestos i paraules de la Pasqua, la festa de la glòria de Jesús que per al Papa va suposar la vigília de l’encontre definitiu. Les homilies que va escriure per a la Vetlla Pasqual (que publiquem a continuació) i per a la missa de Pasqua se centren totalment en la persona de Jesús ressuscitat, viu, que «venç les nostres foscors i vencerà les tenebres del món» i «es revela també avui en les germanes i germans que trobem pel camí». Francesc anuncia al món «l’esperança més gran de la nostra vida: podem viure aquesta existència pobra, fràgil i ferida, aferrats a Crist, perquè Ell ha vençut la mort». I cita al gran teòleg Henri de Lubac: «el cristianisme és Crist. No és, realment, res més. En Jesucrist ho tenim tot».

Aquesta fe ens posa en moviment, més encara -escriu el Papa- «ens impulsa al moviment». Jesús ressuscitat ja no és al sepulcre, no se l’hi ha de buscar. «Cal buscar-lo a una altra banda». Mentre a la plaça de Sant Pere encara ressonava l’eco d’aquestes paraules, el Papa sortia amb el seu papamòbil per submergir-se entre la multitud de fidels. Tothom corre en el relat de l’evangeli: Maria de Magdala, Pere, Joan. També Francesc, com podia, va córrer cap als presents, cap a l’Església. A l’encontre dels homes, amb paraules i gestos.

El 21 d’abril aquesta revista ja estava gairebé maquetada, amb un Primer pla dedicat a un dels llocs preferits per Francesc: les presons. En una d’aquestes, la de Rebibbia, va obrir-hi una segona Porta santa el passat 26 de desembre. I els presoners de Regina Coeli, la presó de Roma, van ser els destinataris de l’última sortida del Pontífex del Vaticà. Era Dijous Sant i Francesc volia rentar els peus d’uns quants d’entre ells, «com Jesús». «Aquest any no puc fer-ho, però puc i vull estar amb vostès», digué amb un fil de veu. Novament, gestos i paraules. Més tard, ja a fora, abans de tornar al Vaticà, explicava als periodistes que «cada cop que entro en un lloc com aquest em pregunto: per què ells i no jo?»

Per què? El Papa ancià i malalt, en un lloc que representa el delicte i el càstig, reobria d’aquesta manera la gran pregunta sobre el destí de l’home que tots es plantegen sobretot en patir una injustícia, una malaltia o una pèrdua. Per què ells? Per què jo? O per què “no” jo? La presó és despietada a l’hora de llançar-nos a la cara aquestes preguntes, que es fan encara més urgents en les condicions inhumanes en què molts presos han de viure, com descriu aquesta revista, amb contribucions que conviden a reflexionar sobre una nova idea de justícia. Què és el que ens salva? El papa Francesc ho deia als presos de la presó de Palmasola, a Bolívia, el 10 de juliol de 2015: «El que està davant vostre és un home perdonat. Un home que va ser i és salvat dels seus molts pecats. I és així com em presento. Tinc poc a donar-los o oferir-los, però el que tinc i el que estimo sí que els ho vull donar, sí que vull compartir-ho: és Jesús, Jesucrist, la misericòrdia del Pare».


revistahuellas.org