«En aquella època, de l’escola de Brera en sortien llenços plens d’esperança». Era l’any 1879, el jove Giovanni Segantini acabava els seus estudis a l’Acadèmia de Milà amb la màxima nota i carregat de medalles de plata després del seu pas per l’escola de perspectiva. Per pagar-se els estudis, feia classe als nois del reformatori on ell mateix va estar tancat entre els dotze i els quinze anys. Gràcies als arxius sabem que no va trigar a empenyorar les medalles que havia guanyat a l’Acadèmia per aconseguir diners per viure.
No va tenir una infància gens fàcil. Fill d’Agostino i Teresa Lovata, va néixer el 15 de gener de 1858 a Arco, província de Trento, ciutadà per tant de l’imperi dels Habsburg. «Aquest cos on el destí va col·locar la meva ànima va haver de lluitar molt. Als sis anys, va ser abandonat orfe», va escriure en un esbós d’autobiografia. Efectivament, la seva mare va morir amb només 29 anys. «Soc el seu segon i últim fill. El primer va morir víctima de la fam i quan vaig néixer jo la meva mare es va posar malalta».

Després d’allò el seu pare es va mudar a Milà, on tenia un fill i una filla d’una relació anterior. Per al petit Giovanni van ser anys molt durs. Fins que va arribar al reformatori, a l’arxiu del qual es pot llegir: «Giovanni Segantini de Trento -ingressat el 9 de desembre de 1870, fugat el 16 d’agost i retornat l’1 de setembre de 1871- va sortir el 31 de gener de 1873. Conducta mediocre, aplicat a la secció de sabater». L’artista escriu: «En aquesta situació no em quedava altra opció que assalvatjar-me, sempre vaig ser inquiet i rebel amb les lleis establertes». D’una infància tan dura, Segantini en va heretar una prosa agramatical pròpia de qui no ha anat mai a l’escola i, com escriu ell mateix, «un sentiment de pietat per tots els miserables».

Però el 1879 la seva vida va fer un tomb. Un quadre que havia pintat sobre un suport improvisat, un vell protector de xemeneies, va ser seleccionat pel jurat de l’exposició de primavera de l’Acadèmia i adquirit per la Societat de Belles Arts. Tothom va quedar impressionat per la qualitat pictòrica d’aquella peça a l’església milanesa de Sant Antoni Abat. Entre aquests, Vittore Grubicy, un galerista d’art molt actiu que va fitxar Segantini per al seu equip, assegurant-li uns ingressos fixos mensuals. Així que a la tardor de 1981 l’artista va poder complir el seu somni de deixar Milà per anar-se’n a viure en un ambient més agradable per a ell, que havies nascut entre muntanyes. Es va traslladar a l’alta Brianza emportant-se amb ell a la seva joveníssima esposa, Bice Bugatti, germana del creador dels mítics automòbils que porten el seu cognom. «Vaig arribar als pre-Alps i allà hi vaig viure gairebé quatre anys -va escriure a la seva autobiografia-. La natura es va convertir per a mi en un instrument que sonava compassat amb el cant del meu cor». Era el que més desitjava per poder donar imatge i veu a aquella esperança que va conrear durant els anys a l’Acadèmia.



La natura es converteix per ell en llenguatge que li permet posar paraules als seus sentiments més profunds. El 1882 pinta una de les seves obres més conegudes, l’Ave Maria en trànsit, on una família de pastors travessa el llac amb el seu ramat d’ovelles en una embarcació típica. Dos arcs de fusta permeten arrecerar-se en cas de pluja o de sol abrasador i coronen un paisatge dominat per la calma i la dolçor. A la riba llunyana s’albiren les torres de l’altra banda del llac. Al centre dels arcs, la resplendor provocada per la llum del sol del capvespre s’alça com una aurèola sobre el paisatge. És el moment de l’Àngelus i tot trasllueix un profund sentiment de pregària.

Segantini, un home rude i sincer, es troba en sintonia absoluta amb aquest món. «Vaig intentar reproduir el que sentia, especialment a aquesta hora del vespre, després de la posta, quan la meva ànima es disposava a suaus melancolies». Ave Maria en trànsit descriu un món antic però ho fa amb un llenguatge pictòric modern que aborda el tractament de la llum experimentant amb una tècnica nova, el divisionisme, que caracteritzaria les obres mestres de la seva maduresa. No en va aquesta pintura, enviada a l’Exposició universal d’Amsterdam de 1883, va obtenir la medalla d’or. Va tornar greument malmesa, fins al punt que uns anys després Segantini la va tornar a pintar, amb una versió més pura i intensa que avui és albergada al museu que porta el seu nom a Sankt Moritz.

Durant aquests anys, Segantini realitza pintures que ell mateix defineix com a “obres pastorals”, on es percep una sincera tensió religiosa. L’inspira la referència a Jean-François Millet, a qui va conèixer pel seu galerista i a través de la biografia del pintor francès escrit per Alfred Sensier, un llibre de culte que en aquells anys també va captivar el cor de Vincent Van Gogh.

Com diu Francesco Arcangeli, historiador de l’art amb una curiosa sensibilitat, «Millet és qui introdueix la imaginació de Segantini en una vasta sol·licitud d’esdeveniments, de coses, d’esperances, promocionant així el seu relat de gènere humil, de pastoral pagesa, cap a una èpica solemne. Què hi fa si els ideals del mestre poden semblar genèrics? No hi ha èpica sense entusiasme, sense inclinació a l’optimisme, i Segantini té una fe profunda en la bondat ineluctable de la naturalesa de la vida. Aquest sentiment total és el que nodreix des del fons de tot les seves narracions èpiques, salvant-lo de la deformació o de l’amplificació retòrica».

Entre les “obres pastorals” d’aquest període (1882-1884), abordarà fins a quatre vegades un tema absolutament seu, el Petó a la creu. Dos d’aquests Petons estan pintats a l’oli i es conserven respectivament als museus de Sankt Moritz i d’Amsterdam; els altres dos son en pastel i pertanyen a col·leccions privades.

Hi ha un fil molt personal que lliga aquesta obra amb l’Ave Maria en trànsit, com es desprèn també de la seva autobiografia. «Encara recordo la meva mare. Si fos possible que es presentés aquí en aquest moment, davant dels meus ulls, al cap de 31 anys la reconeixeria perfectament. Encara veig amb els ulls de la ment la seva figura alta de passes lànguides. Era bonica, no com l’aurora o el vespre, sinó com l’ocàs de primavera».

Allò que el mou, per tant, és la ferida d’una absència: la d’una mare que va perdre massa aviat, quan només tenia sis anys. És la mare que aferra al seu nen a la barca, recolzant la cara sobre la seva. És la mare que sosté amb fermesa als braços el nen, alçant-lo cap a la creu per tal que li pugui fer un petó, un detall meravellós per la senzillesa i naturalitat amb les quals Segantini ens retorna aquest gest. La mare s’ofereix com a suport fiable que permet al nen llançar-se sense temor. Amb els seus dos bracets s’agafa a la fusta, s’enganxa i pràcticament imprimeix el seu rostre al centre de la creu. No es percep cap obligació devocional en el gest del nen perquè el seu moviment brota d’una familiaritat i un afecte espontanis i purs, d’un estimar aquesta presència que la creu evoca. Davant d’aquest quadre ens commovem imaginant al rebel inconformista de Segantini abandonant-se en un impuls similar, sintonitzant la seva pintura amb la senzillesa de cor que origina el gest del nen. Fa alguna cosa més que representar una escena. S’hi suma. Com diu ell mateix, realitza una obra «fos en una sola peça».

Al fons de l’obra brilla la llum del vespre, que a l’artista li recorda la seva mare. És «l’hora que dirigeix el desig... i entendreix el cor». Es percep un anhel que sempre portarà Segantini a anar més enllà, a buscar a les muntanyes alpines la intensitat d’una llum pura, gairebé com un reflex del paradís, característica de les seves grans obres. Com escriu ell, «fou allà on vaig contemplar el sol més ardentment, on vaig estimar els seus raig i els vaig voler conquerir».