Mentre prossegueix el recompte de víctimes pel greu terratrèmol que ha sacsejat Myanmar (tres mil morts, 4.500 ferits i més de quatre-cents desapareguts), continuen els treballs d’excavació, en molts casos a mà, a la recerca de supervivents entre la runa. A les zones més devastades, la població s’ha vist obligada a acampar al carrer, abandonant edificis que han quedat en runes, destruïts i inaccessibles. Mentrestant, Nacions Unides ha llançat una crida perquè les parts implicades en la guerra civil que s’està lliurant al país, exèrcit i milícies ètniques, permetin l’accés a l’ajut humanitari. La junta militar, al poder des del cop d’estat de 2021, ni tan sols va aturar els bombardeigs aeris a algunes de les zones afectades, tal com informa la BBC, tot i que després va proclamar una setmana de dol nacional. Qui també ha demanat un alto al foc immediat, perquè la reconciliació, el diàleg i la pau són «l’única solució», és el cardenal Charles Maung Bo, arquebisbe de Rangun i president de la Conferència episcopal de Myanmar.

La situació és d’una gravetat inaudita. «Aquí només hi ha mort i destrucció». És el dramàtic testimoni a Vatican News de la superiora d’un convent que s’ha esfondrat en part i on ja no poden viure, situat a Mandalay, la ciutat que, juntament amb Sagaing, ha sigut l’epicentre del sisme, al centre del país. Allà ja hi havia milions de desplaçats a causa del conflicte. «Aquí fa falta de tot», afirma la germana Benedetta. Començant per aigua, menjar, material sanitari, mantes i lones. La primera sacsejada del terratrèmol del passat 28 de març va assolir una magnitud de 7.7 i es va originar a 10 quilòmetres de profunditat poc abans de la una del migdia, hora local. La segona va ser una mica inferior, de 6.5.

«Estem intentant ajudar la nostra gent com podem», ens explica el pare Peter des de la diòcesi de Mandalay, on des del divendres 28 acullen no només catòlics sinó també «musulmans, hindús i budistes. Intentem oferir-los refugi, aigua, higiene i assistència. Per desgràcia, de moment no podem oferir-los menjar, encara que ens agradaria molt poder fer-ho».

Les comunicacions són molt limitades. «S’han tallat les connexions de telèfon i internet i les carreteres han quedat bloquejades pels edificis enrunats. Fa una pudor terrible. Tota la ciutat està sumida en el caos. Molta gent dorm al carrer mentre continuen les amenaces de nous moviments sísmics». El context no hi ajuda. «El preu dels aliments, les medecines i el carburant està pels núvols, i això ens ho dificulta tot a l’hora d’atendre la gent». La calor empitjora la situació. «La temperatura supera els 40 graus».

«A les esglésies i seminaris acollim i oferim assistència a tothom que podem -continua el pare Peter-. Ja hem acollit un centenar de famílies, la parròquia amb més gent és la de sant Miquel, però cadascú fa el que pot en funció dels recursos disponibles. No hi ha cap diferència entre els que donen i els que reben, tots som víctimes igualment». De moment, «la capacitat de resposta és parcial. Ni tan sols podem respondre a les necessitats de tota la ciutat, així que encara menys a altres ciutats ni als pobles limítrofs». Mentre es dirigeix a una reunió amb Caritas Mandalay, el pare Peter s’acomiada demanant sobretot una cosa: «Pregueu per nosaltres, perquè puguem rebre consol i ser alliberats com més aviat millor d’una circumstància tan terrible».

Les ciutats no són l’única cosa que ha quedat arrasada. Asianews informa, per exemple, d’un centenar de morts i de tres mil cases enderrocades a la regió rural del llac Inle, a l’estat de Shan, on encara es busquen desapareguts. El mateix passa amb els treballadors birmans que han quedat sepultats per l’esfondrament d’un gratacels que s’estava construint a Bangkok, capital de Tailàndia, que també ha patit les conseqüències del sisme, encara que en menor mesura. Sota la runa, un escàner especial ha identificat 70 “siluetes”. Esperen salvar-ne tants com sigui possible.

A Myanmar, arribar a les persones que ho necessiten, moltes de les quals en zones que continuen completament inaccessibles, resulta encara més difícil degut a la forta presència militar, que complica l’eficàcia de la maquinària d’ajuda que es va posar en marxa immediatament. Deixant a part les sospites de corrupció, aquest país continua essent entre els més pobres, segons l’opinió unànime de tots els observadors, si no el més pobre de tot el sud-est asiàtic, a més d’estar totalment tancat a l’exterior, per la qual cosa la presència de personal internacional dins de les seves fronteres és molt escassa.

L’atenció medico-sanitària ha col·lapsat, cosa que afegeix un nou motiu de preocupació, com és el temor a una epidèmia de còlera. Per a una població que ja és molt fràgil i vulnerable, l’alerta és especialment inquietant per als 6.7 milions de nens que pateixen fam i pobresa. Un drama dins del drama, confirmat per l’ONG AVSI, que és present a Myanmar des de 2007; això els ha permès posar-se en marxa ràpidament. Mentre continua la valoració de l’impacte del sisme i de les necessitats reals, des del passat 31 de març han començat a repartir aigua i béns de primera necessitat a deu mil persones en set pobles de muntanya a prop del llac Inle. A la seva pàgina web han obert una campanya per ajudar a les «moltíssimes persones que ho necessiten en aquest moment», afirma Swe Swe Aye Nang, representant d’AVSI a Myanmar: «si us plau, ajudeu la nostra gent, com més aviat millor».