L’any 1300, Bonifaci VIII, el Papa enviat per Dante a l’infern entre el grup dels simoníacs quan encara estava viu, va decidir instituir el Jubileu.
Un any sant durant el qual es convidava als fidels de tot el món a anar en peregrinació a Roma, lloc del martiri dels sants Pere i Pau, per obtenir la indulgència. En aquell moment de la història, carregat de temors i incerteses, el pontífex va captar un desig de canvi i de purificació, com si els fidels advertissin la necessitat de tornar a començar de zero. Va ser així com els va obrir el “tresor de les indulgències” per la infinita misericòrdia de Déu.

En un temps en el qual s’ha perdut el sentit de pecat com si gairebé ja no fes falta demanar perdó, aquestes paraules poden sonar incomprensibles.
Però, llavors, per què proposar un gest així? Què ens diu aquest 2025 aquesta invitació a posar-se en camí cap a Roma? Des de fa més de set segles, l’Església convoca periòdicament el jubileu. Al principi cada 100 anys, després cada 50 i finalment cada 25, o fins i tot menys tenint en compte els anys sants extraordinaris, com per exemple el de la Misericòrdia que el papa Francesc va convocar entre 2015 i 2016. Es torna a proposar perquè puguin tornar a ressonar al món veritats que ja han sigut descartades, com que tot home és «un gran misteri que només es veu il·luminat per la presència de Crist», com diu monsenyor Rino Fisichella en aquestes pàgines; que tots som pecadors, incapaços de portar a terme sols allò a què aspirem; que la vida està feta de necessitat de perdó i desig de portar aquesta abraçada a tothom. Aquest any el Papa hi ha afegit la paraula “esperança”, que Fisichella defineix com «la gran desconeguda».

«El jubileu», va escriure sant Joan Pau II a don Giussani en un missatge que li envià per als exercicis espirituals de l’any 2000, «ens convida a fixar la mirada en Crist, redemptor de l’home. En realitat, només en el misteri del Verb encarnat es compleix plenament el misteri de l’home». Ho confirmen els testimonis que llegim en aquesta revista, com el seminarista noruec Mathias Ledum, un apassionat de l’skateboard, per a qui participar en aquesta peregrinació juntament amb diverses diòcesis escandinaves «ens ha omplert d’esperança, a nosaltres que de vegades correm el risc de sentir-nos una mica aïllats als països on vivim». L’esperança d’estar menys sols.

Això ens ajuda a descobrir una altra realitat que va unida a la indulgència. El Catecisme l’anuncia així: « El cristià que intenta purificar-se del seu pecat i santificar-se amb l'ajut de la gràcia de Déu no es troba pas sol (...) La santedat de l'un fa profit als altres, molt més enllà del dany que el pecat de l'un hagi pogut causar als altres». No estem sols. Estem en una companyia que és l’ajuda que se’ns ofereix en el nostre viatge cap al destí. Una companyia que, com diu don Giussani al text inèdit que es pot llegir en aquesta revista, és «l’única en la qual, independentment del que facis, t’abracen com si te n’haguessis anat el vespre anterior».