A casa meva no hi estic malament, ans el contrari. Però des de molt jove vaig conèixer l’amistat cristiana i el testimoni d’alguns que se n’anaven a l’Àfrica i a Amèrica Llatina em va ensenyar que es pot estimar fins al punt de sacrificar temps i energia per gent desconeguda. El més sorprenent per a mi era adonar-me que eren feliços i em feien enveja. Estudiar medicina, aprendre una feina, casar-me i anar-me’n a Uganda amb la meva dona són decisions que vaig prendre seguint el solc que aquests amics havien traçat, amb el desig de contribuir al bé del món.

Aquest era el meu somni de joventut, que la vida està complint gràcies a Déu. Perquè he après que la gran empresa de la vida no és donar la volta al món sinó viure l’amistat i la comunió cristiana que em sostenen.

Vam estar-nos deu anys a Uganda. Allà hi van néixer tres dels nostres set fills. Allà vam aprendre que cadascú té la seva riquesa, el que tens tu jo no ho tinc. Si tu t’enretires, amic, creu-me, serà un menys per a tothom! La carícia d’una mare al seu fill o la vida d’un missioner en un poble que a penes l’entén, una hora d’atenció gratuïta a un desconegut, una frase d’ànim a un company, tenen un valor immens per al cel. Res no és inútil, ni us got d’aigua que donis a un petit.

Ningú se’n va a un país llunyà per un sentiment de culpa sinó per una gratitud immensa. Per compartir la Bellesa i la Caritat que ha trobat. Això és el que em va moure a mi. Gairebé cada any des d’en fa 25 he passat diverses setmanes als llocs més remots i pobres del món, com Haití, Iraq, Sudan del Sud, Gaza o Txad (des d’on estic escrivint això) a bord del vaixell hospitalari Vulcano. Generalment com a cirurgià. Responent sempre a peticions aparentment casuals.

Un amic em va retreure que la meva visió romàntica de la professió mèdica és inútil, que només fa falta professionalitat, però jo agraeixo que així sigui. En aquests països no només hi trobes necessitats a resoldre (sense poder-ho aconseguir gairebé mai) sinó també persones lluminoses. D’Uganda recordo Zamu, una dona musulmana impactada per l’amistat de la nostra petita comunitat cristiana i la seva curiositat, que la va portar a demanar el baptisme perquè «mai no havia vist una amistat així i no vull perdre-la. Si cal ser cristiana, vull ser-ho». El primer cop que va anar a missa es va quedar impressionada en sentir la pregària del “Jo confesso”, perquè sempre s’havia pensat que demanar perdó als altres és una cosa que només fan els febles i els fracassats, i aquí va descobrir, en canvi, que era signe de lleialtat i comunió. Després del baptisme es va voler dir Verònica i va obrir una casa d’acollida per als orfes de les seves amigues que havien mort de sida. Mai no es va enretirar, al contrari, es lliurava sense reserves. Ara la seva filla Juliet continua amb la seva obra. És com una flor inesperada i per això encara més perfumada.

D’Uganda també recordo al germà Elio Croce (vg. Huellas, n. 2/2021), combonià. Va morir de covid-19 després d’haver combatut l’èbola sense por. Va construir hospitals, catedrals, escoles i un orfenat. És increïble el que pot construir un home quan deixa espai a Déu, i això es notava en ell quan el veies a l’església en fer-se de dia o repartint diners entre els més miserables o simplement per la seva franquesa. Quan el 2019 vaig tornar un mes a Uganda, va sortir amb el Toyota de Gulu, on vivia, i va recórrer més de 300 quilòmetres per pistes de terra només perquè ens veiéssim unes hores.

Acabo amb una altra llum que resplendeix en la foscor (tot i que potser amb tota aquesta llum la foscor no ho és tant): Teresa. També ugandesa, professora d’institut amb una intel·ligència molt desperta. És la directora del col·legi Sant Francesc de Hoima. El 1989 el nostre fill Giacomo havia de començar l’escolaritat i vam decidir tornar a Itàlia perquè els col·legis de la zona eren inviables: més de cent alumnes per classe, asseguts en terres de terra batuda, els professors només parlaven el dialecte local, quan plovia se suspenien les classes. Un pare de la guarderia ens va dir: «Com hem de deixar els nostres fills en aquestes condicions? Es mereixen alguna cosa més. Estan trepitjant la seva dignitat. Per què no fem un col·legi junts?».

Ens va impressionar l’amplitud de mires d’aquest ugandès que jutjava sense pal·liatius la nostra decisió de sortir corrents per posar-nos a recer. Vam acceptar el repte i en qüestió de mesos va néixer el col·legi, al principi amb dues classes de set alumnes en un garatge, després ens vam traslladar a un negoci al centre de la ciutat i finalment vam aconseguir -encara no sé com, perquè no hi havia un projecte oficial sinó només la generositat de molts donants que ens coneixien- construir un col·legi que de seguida va arribar als 300 alumnes, amb camp de futbol i menjador. Aquest col·legi encara existeix, està gestionat per la diòcesi i està al capdavant de totes les classificacions acadèmiques. Van ser anys preciosos que els nostres fills recorden agraïts. Teresa era l’ànima del col·legi i treballava amb els docents (tots ells ugandesos) el llibre El sentit religiós de Giussani. Sempre deia que l’educació neix d’un encontre, aquest era el lema del col·legi. Sempre em va cridar l’atenció la intensitat de la seva mirada i de la seva acció, sempre serena i benèvola. Era el típic cas d’algú que ha entès més bé que tu el que li has ensenyat. Afortunadament.

D’aquells anys no puc deixar de recordar la gran ocasió que va ser el cop d’estat de 1986. A les famílies italianes que treballàvem en un projecte d’AVSI en dos hospitals del nord d’Uganda ens va enganxar allà la guerra civil i l’ambaixada va evacuar ràpidament dones i nens. Després d’una conversa intensa i dramàtica, vam decidir quedar-nos els sis marits, en terra de ningú i sense possibilitat de fugir. Per què? Per acompanyar els nostres amics ugandesos, per no deixar els hospitals sense metges, però sobretot perquè la comunió entre nosaltres sis (cinc metges i un agrònom, amb una mitjana d’edat de 29 anys) ho era tot per nosaltres: casa, família, seguretat, remei contra la por als combats propers. Fiar-se i confiar-se a una amistat com la dels apòstols amb Jesús era la gran ocasió de la nostra vida. Des de llavors continua essent desitjada i necessària.

Hi ha desenes d’encontres preciosos amb persones de les qui ni tan sols en recordo el nom, que potser he vist només una hora o fins i tot uns minuts. Com una monja que porta 40 anys a l’hospital d’Alep i que viu agraïda, no deixa de repetir-ho: «De franc ho hem rebut, donem-ho de franc». O una noia albanesa que va demanar el baptisme després de conèixer els voluntaris d’AVSI, o una italiana que és l’única catòlica de la ciutat turca de Konya, que manté oberta l’única església que hi ha per als turistes i que ens explica que hi ha joves que li pregunten per la fe cristiana.

Hi ha una altra noia italiana, violoncel·lista, casada amb un àrab que ensenya música a Jerusalem, amb una orquestra de jueus i àrabs; o un militar italià que va venir al vaixell Vulcano a Qatar per visitar un nen palestí a qui havien amputat una cama. O un combonià espanyol aquests dies a Txad que està a punt de complir 50 anys de missió, content com unes pasqües d’haver-ho donat tot i viure el que qualsevol diria que és una vida impossible.

Tanmateix, totes aquestes són vides reals i conscients de la profunda bellesa de l’existència. Són només algunes de les milers de llums que homes i dones conscients d’estar fets a imatge i semblança de Déu mantenen enceses per permetre’ns caminar. I que ens susciten la pregunta inevitable: què fa falta per viure?