La mirada meravellada d’un nen, sorprès de ves a saber què i ple d’espera, és el cor d’una fotografia de Steve McCurry penjada a la paret del despatx d’Alberto Della Frera, “Della”, director de la Luigi Giussani High School. Ulls que “travessen” a qui se’ls troba, com els de molts, de carn i ossos, dels reunits durant tres dies de convivència a Entebbe, a la riba del llac Victòria, a pocs quilòmetres de la capital, Kampala. Una cinquantena d’amics, arribats entre el febrer i el març des de Sud-Àfrica, Nigèria, Burundi, Kenya, Costa d’Ivori, Angola, Camerun, Madagascar... Alguns han volat cap a l’Àfrica des d’Europa. Els amfitrions, una colla ugandesa ben viva.

El breu temps de reunió comença -immediatament després d’aterrar a Uganda- justament de l’escola, la Luigi Giussani, construïda fa 15 anys per les dones malaltes de sida del Meeting Point (“de la Rose”, tal com són conegudes pels nostres lectors) amb la seva feina a les pedreres o fent collarets de paper, el que fes falta perquè els seus fills també poguessin viure la bellesa que havia salvat i canviat la seva vida. Aquell desig, portat a terme, avui es pot palpar, es pot observar amb incredulitat. I sempre commouen, encara que ja els hagis vist altres vegades, aquells nois que omplen les aules, feliços, amb les seves camises de colors, com si fossin a casa seva, la netedat, les sales per la música i l’art, el laboratori de ciències, l’aula d’informàtica...

Tot se’t queda enganxat -com la típica pols vermella que s’aixeca per tot arreu «perquè no plou bé des de fa setmanes»- mentre vas cap a Entebbe, base de la trobada de tres dies on entre assemblees, testimonis, excursions al llac i un vespre de cants, et desfilaran davant dels ulls les mirades i les històries de molts amics.

La de la Rose és una d’aquestes. És ella precisament qui introdueix el tema “Jo soc tu que em fas” el primer vespre, juntament amb l’amic italià Beppe Aprea, responsable del moviment per als països africans.

Es sopa plegats, es riu i es fa broma de l’anglès del pare Adriano, angolès, que celebrarà la missa quotidiana per al “moviment africà” durant les “Fonts”, com des de fa uns quants anys s’anomenen aquests tres dies junts. «Quina cosa, aquest moviment africà». Això ho penses espontàniament en escoltar Sandrine i Sara el primer vespre de testimonis entre núvols d’insectes en una terrassa a la riba del llac. La primera amb la seva quotidianitat, composta pel marit, els fills i la feina a les muntanyes de Ngozi, Burundi. I després la Sara, d’origen sudanès, acollida per la Rose i avui en dia un dels puntals del Meeting Point perquè «algú em va cuidar i em cuida».

Una cantata amb guitarra al voltant d’una foguera a la platja no impedeix llevar-se d’hora el matí següent. Tornem a la vora del llac. El foc és substituït per les Laudes i les cançons pel to recte de les antífones. El programa és atapeït: visita al santuari dels màrtirs ugandesos a Munyonyo, missa, sortida del port amb les barques per fer el dinar i l’assemblea en una illa del llac Victòria, tornada i testimoni d’Ettore Pezzuto, Memor Domini italià trasplantat a Madrid i responsable de la Comissió Internacional de CL. Després, regal dels amics ugandesos del CLU, un recorregut de cants sobre el capítol 10 d’El sentit religiós. «Quina cosa, el moviment africà», continues pensant a la barca que solca l’aigua. Un partit Itàlia-Àfrica (que no se salda sense abonyegats) i un dinar meravellós a l’aire lliure són només l’entrant de la riquesa de l’assemblea de la tarda.

Comença Jackline, del CLU de Kampala: «En aquesta nostra història m’adono que soc com un got que necessita tornar cada vegada a vosaltres per omplir-se». I després Deborah, companya d’universitat de Jacky, que explica les moltes dificultats dels últims mesos, el germanet que es va fer mal, els plans canviats per cuidar-lo: «Després ha arribat la invitació per a les “Fonts”, amb aquesta provocació: Jo soc tu que em fas”. Què volia dir això per a mi, en les meves dificultats? Necessitava aquest “Tu”. I he entès que aquest “Tu” necessita tot el que soc jo per poder-me abraçar». També Pascal, kenyà de Nairobi, recupera les paraules de don Giussani dites el vespre anterior: «Deia que feien falta adults, però potser nosaltres els adults hauríem de fer més per als joves». Un adult no ho és només per l’edat que té, replica Rose, «sinó que és algú que ha après un mètode i pot dir al món sencer com viure». Torna a parlar Deborah, sobre la insatisfacció dels seus contemporanis: «Davant d’ells sento la responsabilitat pesant sobre mi». Però com es fa per reviure el que veiem succeir entre nosaltres i entrar a la realitat amb la mirada de la fe, sembla que preguntin les intervencions. «El problema del dilluns, com va dir una vegada don Julián Carrón, és què hem viscut el diumenge!», apunta Beppe: «Només aprofundint en allò que ens ha succeït pot néixer aquella “nova cultura” de la qual parlava fa un temps Davide Prosperi, una nova manera d’entrar en el valor de tot».

«Un adult genera només si és generat», reprèn Matteo Severgnini, “Seve”, amb tot el seu bagatge de més de deu anys com a director de la Luigi Giussani High School abans de tornar a Itàlia: «Fa falta seguir algú, els rostres que viuen les preguntes precisament perquè ja estan fent experiència de la resposta». Quina cosa, el moviment africà. Amb aquestes cares, amb la d’Aron que intervé poc després explicant el seu desig i el de la seva dona de tenir un fill, els intents i la dificultat, quan ha arribat el nadó, la relació amb la sogra. O Davide, nigerià de Lagos, en lluita amb les dificultats i la solitud a la feina...

És una riuada d’històries que continua el vespre amb la d’Ettore, que explica la seva vida des de l’encontre amb don Giussani fins a la responsabilitat que té ara al moviment. Una riuada que corre encara l’endemà, al gran saló de l’últim pic de la Luigi Giussani de Kampala, on ens retrobem per una assemblea amb tota la comunitat ugandesa. Es fan moltes intervencions. Winnie, per exemple, estudiant. Fa uns quants anys veia els seus germans entusiasmats amb el camí de l’Escola de comunitat on anaven. Ella, més petita, en va quedar fascinada i va començar a seguir-los. Avui explica el que li costa, les dificultats de la família, la mort del pare, la tornada a Itàlia del seu amic Seve: «La realitat és dura, a vegades penses que et fot» és la síntesi del seu preàmbul. I té preguntes: «Com podem trobar el significat de la vida així? És un error demanar-se el “per què?” davant del que ens passa en lloc d’acceptar-ho? Especialment en un món on tot sembla negar Déu...» Li respon de cop Seve, recuperant la meravella del principi que Winnie ha descrit poca estona abans: «La fascinació inicial ens permet conèixer. Però no n’hi ha prou», reprèn Seve: «Se’n diu sacrifici. Se’ns demana “travessar” la meravella per tal de descobrir què hi ha darrere d’allò que la genera».

Et torna al cap aquella foto de McCurry que vas veure dos dies abans, amb el nen que mira: «La realitat porta en si mateixa Aquell que te la dona, aquell Tu que et fa ser “jo”. De descobrir això se’n diu memòria». Continua l’assemblea. Parlen Sandra, Mary Claire, Peter... «Com es fa per viure?» és el leitmotiv de cada intervenció. «Deixant-nos abraçar per un rostre que et diu: “Ets meva, ets meu!”», tanca l’assemblea Seve. Moments per acomiadar-se, alguna foto. Encara al cap aquell pensament, que en una conversa cap a l’aeroport surt a la llum: «Quina cosa, el moviment africà». «No l’africà», replica Beppe: «Quina cosa, el moviment».