Ja han passat deu anys d’aquell 22 de febrer de 2015 que cap de nosaltres oblidarà. La notícia de la mort del Marcos a causa d’un accident de moto, poques hores després que uns quants amics ens reuníssim seguint la seva proposta de comentar el llibre dels Fets dels Apòstols, ens va sacsejar a tots. Va ser un cap de setmana duríssim, ple de desconcert, de llàgrimes, d’incomprensió, però també de recolliment i comunitat, on molts vam poder experimentar la pregària -diàleg amb el Misteri- d’una manera nova, totalment desarmada i sincera.

S’ha escrit molt sobre tot això al llarg d’aquests anys, on no hem deixat de veure l’immens «devessall de vida», en paraules de José Miguel García, que va comportar la mort del Marcos, i que ha anat creixent com una ona expansiva. En aquest fet era fàcil recordar-se del fragment de l’Evangeli segons sant Joan que diu: «si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit» (Jn 12, 24).

N’és una prova que deu anys més tard més de 300 persones vam tornar a reunir-nos per recordar i celebrar la vida del Marcos. Família i amics de Barcelona, Madrid, d’Itàlia i d’altres països, ens vam citar a Barcelona el passat 1 de març. Em va sorprendre molt retrobar-me amb Francesca, que havia vingut expressament amb el seu marit i la seva filla petita des de Milà. Francesca feia l’Erasmus a Barcelona quan el Marcos era el responsable dels universitaris de Comunió i Alliberament.

José Miguel García va introduir l’acte assenyalant que «l’esperança neix d’un fet ja present: l’encarnació del Fill de Déu enmig de nosaltres, una cosa que donem per feta, però que és d’un altre món. També ho és la vida del Marcos, el que ha succeït a través del seu sí». L’acte va començar amb la lectura d’uns textos inèdits del mateix Marcos, facilitats per l’Associació d’Amics de Marcos Pou. Així com amb el llibre Mi historia, va ser com tornar a entrar al cor d’aquest amic jove i apassionat, l’encontre amb Jesucrist del qual havia donat un rumb nou i definitiu a la seva vida. En aquests apunts, el Marcos comentava les impressions del seu viatge a Terra Santa, començant per la «clara indignitat, falta de mèrits» que reconeixia en si mateix per haver pogut fer aquest viatge. «Soc conscient de la preferència que és que hagi pogut fer aquest viatge, però també que no és exclusivament per a mi: n’hi ha un Altre que m’està mimant per poder (amb mi) mimar a altres. I aquesta és la meva responsabilitat: viure d’Ell per comunicar-lo».

Durant la missa, l’Evangeli de sant Lluc ens tornava a recordar que «del que sobreïx del cor, en parla la boca». A la seva homilia, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, va comparar la vida dels sants amb les estrelles. «Jo vinc d’un poble petit, on de nit es contemplen molt bé les estrelles. Igualment, a l’Església contemplem el santoral. Hi ha estrelles que coneixem, d’altres que no. Algunes tenen llum pròpia, però totes tenen la resplendor de l’únic Sol, que és Crist. Algunes estrelles són senzilles, “els sants de la porta del costat”, que en diu el papa Francesc. Tots estem cridats a la santedat».

Omella va desgranar set claus per a la santedat, que es poden identificar a la vida del Marcos: l’encontre amb Crist, el diàleg amb Ell, la humilitat (posar-se a les Seves mans), la confiança en Déu, la caritat, la direcció espiritual i el fruit de tot això, l’alegria. Va destacar especialment la importància d’abraçar la creu amb amor, recordant les paraules de sant Francesc d’Assís sobre la perfecta alegria: acceptar amb amor el que Déu ens dona. «Un sant trist és un trist sant», va apuntar.

Acabo tornant sobre les paraules del Marcos després de visitar l’església del Dominus Flevit, a la Muntanya de les Oliveres, durant el seu viatge a Terra Santa. «El que caracteritza Crist és aquesta passió, passió i servei total, pel destí de l’home concret, de la ciutat concreta, de tothom. Aquest és Crist, i no hi ha res més gran a la vida que conèixer-lo, i sentir-lo viu i palpitant en mi mateix. I conscient de que no arriba a tothom, que són molts els qui s’hi acosten, “s’inventa” l’Eucaristia, es fa accessible i proper. Tots són trets d’una humanitat tan humana que només pot ser Déu».

Josepmaria, Barcelona