«Si vols viure a Ohio, no em casaré amb tu». L’Emily va ser així de categòrica amb en Jimmy. Ella és de Kentucky i, per a una noia fidel als principis de Kentucky era impensable anar-se’n a viure a l’altra banda del riu, a Cincinnati, a Ohio. «Per a nosaltres, travessar el riu és una espècie de “pecat mortal” que jo ja havia comès feia cinc anys quan hi vaig anar a estudiar». En Jimmy estava enamorat i ho va acceptar. Es van casar fa deu anys i avui tenen quatre fills.

L’Emily, graduada en Teologia, fa classes a mitja jornada en un col·legi Montessori. La seva és una família gran, on ella és la gran de nou germans. Tot anava sobre rodes fins que la seva mare li va dir fa cinc anys que havia conegut la Hannah. «És una mare de la teva edat, teniu un fill a la mateixa classe, l’has de conèixer». Però l’Emily no sent cap necessitat de fer nous amics. La seva vida ja estava bé, tenia tot el que necessitava. Però comença a sentir parlar a més gent d’aquesta tal Hannah. «L’hauries de conèixer, t’encantarà». Finalment la coneix i «tenien raó, era extraordinària i de seguida ens vam fer amigues».

Però la Hannah tenia un defecte: així que pot, es posa a parlar d’un sacerdot italià anomenat Giussani. «Per dins em deia a mi mateixa: “res, deixa-ho, no m’interessa”. Però ella insistia a convidar-me a un grup que es deia “Escola de comunitat”. L’enèsim cop, gairebé per esgotament, hi vaig anar». Es reunien a Cincinnati, a l’altra banda del riu. «El primer cop no vaig entendre res del que deien. Vinc d’una família catòlica i he estudiat teologia, però allà no sabia què dir. Tot i així, em va impressionar una cosa que no havia experimentat abans. Era com si en aquelles persones hi hagués quelcom que desitjava però a què no sabia posar nom».

L’Emily li ho va proposar a en Jimmy. El divendres al vespre agafaven el cotxe i travessaven el riu per anar fins a Ohio. «Cada vegada, durant el trajecte, ens preguntàvem per què hi anàvem. Per què tant d’esforç per anar a veure aquests amics? Era un gran sacrifici. Però sempre tornava contenta. Tot i que no sabia dir per què. Continuava sense entendre bé el que deien, però la seva manera de parlar i de relacionar-se, la manera de mirar-me... mai ningú no m’havia mirat així. No em coneixien, teníem poca cosa o res en comú, però em sentia abraçada. Veien en mi alguna cosa que ni tan sols jo veia. Era com si allà el meu cor s’inflamés».

Al cap de tres anys d’estira-i-arronsa Earl Fernandes, actualment bisbe de Columbus, que llavors era mossèn a Cincinnati, va convidar Richard Veras a la parròquia per parlar sobre la vida de Jesús. L’Emily s’assabenta que és de Comunió i Alliberament i pensa que seria interessant anar a sentir-lo. «Quan va començar a parlar vaig tenir la mateixa sensació de no entendre bé el discurs, però de tota manera em va fascinar. Era com si fos la primera vegada que sentia parlar de Jesús. En parlava com si fos una persona real a la qual hagués conegut de veritat». Quan es va acabar van donar l’avís que qui volgués podia confessar-se. L’Emily es va posar a la cua del confessionari amb reixeta («sempre em vaig a confessar darrere de la reixeta...») però algú la va avisar que hi havia un lloc buit a l’altra banda. En arribar, no només es troba amb un confessionari sense reixeta, sinó que la persona que té al davant és el mossèn que acaba d’escoltar. Tenia la mirada baixa, però en veure-la la va alçar. «Va ser com si els ulls de Jesús em traspassessin l’ànima. Vaig sortir d’aquesta confessió amb tres preguntes que em cremaven al cor: qui ets tu, oh Déu?, qui soc jo?, i qui és aquest don Giussani?».

En Veras reconeix el mateix que havia vist en els seus amics de l’Escola de comunitat. Tots tenen en comú aquest mossèn italià. «Em sentia sense escapatòria davant d’aquesta manera d’estar plegats, aquesta manera de parlar, era evidentment la manera que Jesús havia escollit per conquerir-me. Era una cosa diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Vaig tornar a casa amb en Jimmy i li vaig dir que em volia prendre seriosament tot allò».

L’Emily es llança de cap a aquesta amistat i, amb el temps, descobreix una manera nova d’afrontar la vida. «Vaig créixer amb uns pares que intentaven posar-me a recer de qualsevol perill. Existia el bé i el mal, i calia fer tot el possible per fugir del mal. D’una manera força rígida, cosa que em va fer créixer plena de preocupacions. Aquesta gent, en canvi, tenia una obertura a la realitat que jo no tenia. No tenien por de la vida».

Per respondre la pregunta de qui era Giussani, l’Emily es va posar a llegir la monumental biografia escrita per Alberto Savorana. «Gairebé vaig per la meitat i com més llegeixo, més m’enamoro d’aquest home, que és una espècie de misteri per a mi. Es va morir fa vint anys, no l’he vist mai, però quan miro el seu rostre a la portada del llibre, el meu cor s’omple de tendresa com si estigués mirant una fotografia del meu avi». Quan repassa els últims cinc anys i pensa en aquest foc al seu cor, aquesta jove de Kentucky no dubta que l’Esperit Sant bufa realment en el moviment de CL. «Per què em sento així? Si aquest home fos un qualsevol que es va morir i no tingués res a veure amb la meva vida, no sentiria el que sento. M’ajuda a conèixer-me més a mi mateixa. I només és el principi».

L’Emily ja s’ha inscrit a la Fraternitat de CL. En el fons, alguna cosa està canviant. Una cosa que ha causat el que per a ella és un dels miracles de la seva vida. Fa unes setmanes, trencant el dogma de la jove criada a Kentucky, s’ha traslladat a viure a l’altra banda del riu per estar més a prop dels seus amics del moviment.