Tot i que es tracta d’un tema omnipresent i decisiu, no ha deixat de sorprendre’m que la Santa Seu publiqués Antiqua et Nova. Nota sobre la relació entre la intel·ligència artificial i la intel·ligència humana, ja que solem pensar que la tecnologia queda allunyada de l’Església i de la religió en general. Amb aquest document, a través dels dos dicasteris que l’han elaborat (el Dicasteri per a la doctrina de la fe i el Dicasteri per a la cultura i l’educació, ndr), el Papa ens vol dir que segueix atentament el desenvolupament tecnològic i que el preocupa la nostra manera de relacionar-nos amb la tecnologia. El que és digital defineix avui una dimensió important de l’experiència humana i l’Església no evita jutjar aquesta qüestió, animant-nos a nosaltres a fer el mateix.

Percebo aquesta preocupació com un gest de caritat cap a mi, una ajuda important per mantenir la mirada posada en certes “estrelles fixes” en la meva feina com a professor i investigador. També ho veig com un reclam a la responsabilitat de cadascú, ja que el Papa «exhorta a tots aquells que tenen l’encàrrec de transmetre la fe (pares, educadors, pastors i bisbes) a dedicar-se amb cura i atenció a aquesta qüestió urgent» (5).

Un reclam que és encara més fort en la mesura en què entra en contrast amb les principals orientacions que està prenent la recerca. De fet, ens preocupem per aconseguir sistemes d’IA cada cop més eficients, superar la desconfiança natural dels usuaris i els obstacles que en limiten la difusió, i treure rèdit d’aquestes eines. Però no ens preocupa com la IA està fent canviar la nostra relació amb la realitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu.

L’Antiqua et Nova, amb una gran honestedat, apunta cap a les qüestions fonamentals, sobretot la diferència ontològica entre l’home i la màquina, desvirtuada per un ús ambigu de la paraula intel·ligència. «Pel que fa a l’ésser humà, la intel·ligència és de fet una facultat relativa a la persona en conjunt, mentre que, en el context de la IA, s’entén en un sentit funcional, assumint molt sovint que les activitats característiques de la ment humana poden descompondre’s en passos digitalitzats, de manera que fins i tot les màquines les puguin replicar» (10). Tanmateix, «la intel·ligència humana no consisteix, principalment, a realitzar tasques funcionals, sinó en comprendre i implicar-se activament en la realitat en tots els seus aspectes, i també és capaç d’intuïcions sorprenents» (33).

Però no es tracta de fer afirmacions a priori, sinó de començar un camí que beu de la gran tradició del pensament occidental, que potser cal redescobrir avui i reactivar amb els últims descobriments de la psicologia, les ciències cognitives i la informàtica. Per exemple, no podem oblidar que la nostra ment és capaç d’intuir i acollir la veritat, categories que no es poden aplicar a la IA. «L’intellectus es refereix a la intuïció de la veritat, és a dir, a captar-la amb els “ulls” de la ment, que precedeix i sosté la mateixa argumentació, mentre que la ratio es refereix al raonament real, és a dir, al procés discursiu i analític que condueix al judici» (14).

Per als que ens dediquem a l’educació, l’Antiqua et Nova proposa una obertura de fons. «Si s’utilitza amb prudència, dins d’una autèntica relació entre mestre i alumne i ordenada als fins autèntics de l’educació, pot convertir-se en un valuós recurs educatiu» (80). Convé recordar que, en el llenguatge de les virtuts, la prudència no consisteix a evitar riscos sinó a considerar atentament, amb consciència i sense prejudicis, tots els factors que composen qualsevol situació.

Com procedir? He identificat tres punts d’interès que, presos seriosament en consideració, poden rellançar el treball educatiu més enllà del desafiament que avui planteja la IA. El teló de fons és una educació integral. «Una tasca essencial de l’educació és formar “l’intel·lecte per raonar bé en totes les matèries, per projectar-se cap a la veritat i aferrar-la”, ajudant al “llenguatge del cap” a créixer en harmonia amb el “llenguatge del cor” i el “llenguatge de les mans”» (81).

El primer punt es refereix al cos i a la matèria, és a dir, ens recorda que «en la persona humana, esperit i matèria no són dues naturaleses unides, sinó que la seva unió constitueix una única naturalesa» (16), i que «l’esperit humà no posa en pràctica el seu mode normal de coneixement sense el cos» (17). L’avenç imparable de l’era digital ha de servir-nos d’estímul per recuperar la dimensió física de la nostra existència, proposant itineraris educatius que no només es dirigeixin a la ment sinó també a la nostra fisicitat: sentits, espais, materials, habilitats pràctiques.

El segon punt es refereix a les relacions i trobades. «Com que la intel·ligència humana també s’expressa i enriqueix a través de formes interpersonals i encarnades, els encontres autèntics i espontanis amb els altres són indispensables per comprometre’s amb la realitat en la seva totalitat» (58). Els encontres autèntics succeeixen i no poden ser fruits únicament d’un programa. Les escoles i altres contextos educatius poden convertir-se en llocs que facilitin aquests encontres. Això reclama docents i educadors a viure la seva feina oberts a cada instant al risc d’un encontre que pugui canviar les cartes que hi ha en joc.

El tercer punt secunda la idea que, en la tecnologia, d’alguna manera ens estem mirant al mirall i això a vegades implica riscos. «Establir una equivalència massa forta entre la intel·ligència humana i la IA comporta el risc de sucumbir a una visió funcionalista, segons la qual les persones s’avaluen en funció de les tasques que poden realitzar» (34). Aquest és un gran risc que es veu clarament a classe. És fàcil que un alumne pensi que el seu valor és en funció de les notes que tregui, i més encara que es consideri en situació de desavantatge davant d’una màquina que en certs aspectes és inevitablement “millor” que ell. Aquí la nota cita Georges Bernanos, que de manera profètica adverteix d’un altre perill que «no resideix en la multiplicació de les màquines, sinó en el nombre cada cop més gran d’homes acostumats des de la infantesa a no desitjar més que allò que les màquines els poden proporcionar» (112).

En aquests temps que canvien vertiginosament davant d’una tecnologia que moltes vegades ens agafa per sorpresa, és una gràcia poder comptar amb la saviesa de l’Església que ens reclama i acompanya en la nostra responsabilitat educativa i professional, cadascú en el seu àmbit.