«En la nostra situació infernal he sigut testimoni de molta esperança». Clar com un raig de llum és el missatge del cardenal Pizzaballa amb el qual aquesta revista s’acosta als abismes del món d’avui. El que no és infern té un tret inconfusible: és real, concret, precís, té nom i rostre. Com els noms i els rostres que acompanyen aquestes pàgines, que recullen l’experiència que es viu en alguns dels més de cinquanta conflictes que sacsegen el nostre món, els més violents i desconeguts, dels que no es parla més enllà de certes flamarades mediàtiques que s’apaguen de seguida, però on l’Església es queda. I ho fa amb la seva presència, fins i tot allà on potser no hi ha una guerra declarada però durant generacions senceres no saben què és viure en pau.

El poeta lituà Czesław Miłosz destacava l’estranyesa d’una època en la qual «es parla molt d’història però, si no fóssim capaços de revifar-la amb alguna cosa personal, resultaria més o menys abstracta, plena d’enfrontaments entre bàndols i forces anònimes». Denunciava aquesta «generalització que mata els detalls, que fugen per definició de simplificacions esquemàtiques». Aquesta necessitat de personalització és el que reclama el Papa, perquè tots els conflictes «tenen la seva arrel en la dissolució dels rostres». És urgent que la història, la vida, l’altre, no quedin diluïts. Fa poc, al Jubileu de la comunicació, animava «a imitar els buscadors d’or, que tamisen incansablement la sorra a la recerca d’una minúscula palleta d’or», convidava a no «reduir la realitat a un eslògan», a «donar espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil però resistent, no sucumbeix davant de les inclemències de la vida sinó que floreix i creix als llocs més impensats».

Hi ha històries particulars que tenen la força d’obrir un horitzó fins i tot en les situacions més complicades. En primer lloc perquè “posen cara” a una cosa que sembla irreal, per exemple a la dada que hi ha 380 milions de cristians perseguits al món. Cares com la d’un bisbe paquistanès que narra com creix la fe en un país on és perseguida quotidianament. Com la d’aquells que al Congo, República Centreafricana, Burkina Faso, Moçambic, Haití o Síria no només resisteixen, sinó que es converteixen en llavor de construcció perquè entren en diàleg, eduquen i s’entreguen a qui ho necessita, sense distinció. Els que acullen els migrants a la frontera entre Mèxic i Estats Units, o els exiliats de Nicaragua que descriuen la vida d’un poble crucificat que ressorgeix cada dia gràcies a la seva fe. O un metge que cada any, des d’en fa 25, viatge pels llocs més remots i ferits oferint la seva ajuda, però sobretot rebent l’esperança d’homes i dones que mai més no oblidarà i que porta amb ell perquè, tal com ell diu, «ens susciten la pregunta inevitable: què fa falta per viure?»