La notícia de l’acord entre Israel i Hamàs ha fet la volta al món en molt poc temps. Després de gairebé 500 dies en guerra, l’alto el foc a Gaza serà una realitat a partir del diumenge 19 de gener.

La treva s’hauria de desenvolupar en tres fases. La primera preveu un espai temporal de 42 dies sense combats. Espai durant el qual Hamàs hauria d’alliberar 33 ostatges vius mentre que els israelians haurien de deixar anar a centenars de presoners palestins i retirar les seves tropes, permetent la reobertura dels corredors humanitaris i que els civils puguin tornar al nord de la Franja. Les altres dues fases es discutiran durant les primeres setmanes de l’alto el foc per posar fi a la guerra a Gaza i donar pas a la reconstrucció de la Franja.

Tal com comentava el cardenal Pierbattista Pizzaballa en una entrevista a TV2000, «al final de les hostilitats militars quedarà un gran esforç per fer, per reconstruir les relacions, per reflexionar sobre com hem viscut, les divisions que s’han creat, i fer una revisió general de les relacions al si de la societat israeliana i palestina». També va parlar dels nens de Gaza que han sobreviscut però que s’han quedat orfes, discapacitats i psicològicament traumatitzats. «És un gran repte per a tothom. L’odi només es pot vèncer amb amor. Aquests nens necessitaran molt d’amor, de persones, institucions i organitzacions que siguin capaces de donar-los en la mateixa mesura l’amor que no han tingut en aquest moment de la seva vida, sabent que els adults també necessitaran rebre ajuda per purificar-se de tant d’odi, del verí que aquesta guerra ha sembrat en tothom sense distinció»

Però com estan vivint aquest moment històric els pobles israelià i palestí? Quines són les seves por i les seves esperances? En parlem amb Alessandra Buzzetti, enviada especial de TV2000 a Jerusalem.

«La societat israeliana està vivint un moment emocionalment molt fort, amb sentiments contradictoris -explica Buzzetti-. D’una banda hi ha alleujament i esperança, però de l’altra hi ha ràbia. Els últims dies, per exemple, s’ha difós una carta firmada per 800 pares demanant al Govern que assolís un acord per no continuar sacrificant la vida dels seus fills en combat. El Fòrum de familiars dels ostatges -que representa una part crítica amb la gestió d’aquesta guerra- també ha demanat discreció als mitjans. En contra d’un altre fòrum de famílies d’ostatges, el Forum Tawkaa, que uneix familiars de soldats segrestats (presumiblement els últims que seran alliberats, ndr) i que durant aquests mesos sempre ha donat suport a Benjamin Netanyahu, i que ha emès un comunicat expressant el seu malestar perquè considera aquest acord com una rendició davant dels terroristes. En el fons, les famílies dels ostatges són les úniques que tenen un poder moral per expressar-se. I tenen sentiments contradictoris. Crec que el final d’aquesta primera fase vindrà seguida d’una implosió de la societat israeliana, i caldrà passar-hi comptes».

En quin sentit?
Ara es tornen a obrir ferides que la societat israeliana ja tenia, però que durant la guerra han quedat com contingudes, perquè es compartien objectius comuns com el retorn a casa dels ostatges i la seguretat de l’Estat. L’acord es firmarà, però caldrà afrontar la deshumanització que ha generat aquesta guerra, la incapacitat de veure l’altre com un ésser humà abans que com un enemic. Queda una via de sortida. Estic pensant que les paraules pronunciades fa unes hores per Rachel Goldberg-Polin, mare de Hersh, un jove ostatge assassinat el setembre. En síntesi, ha dit que està contenta amb la treva, però també ha recordat que si s’hagués firmat abans el seu fill potser continuaria viu, així com milers de palestins que han sigut assassinats. D’aquesta manera, ha humanitzat la guerra recordant les víctimes de tots dos bàndols.



Per part seva, com ha reaccionat el poble palestí davant d’aquesta notícia?
Aquí també cadascú a la seva manera. D’una banda, hem vist escenes de celebració i llàgrimes d’alegria, però també imatges de caos absolut a la Franja. Aquesta allau de sofriment innocent provocada per Hamàs i Israel ha creat a Gaza una situació compromesa, amb grups criminals armats assaltant combois humanitaris i disparant a la gent per robar-los farina i revendre-la. A la resta de territoris palestins hi ha molta por, la gent tem que els Estats Units hagin “venut” Cisjordània a canvi de l’alto el foc a Gaza. La pregunta és obligada: hi haurà un pla polític per a un futur digne i autodeterminació per als palestins, no només a Gaza? Es recuperaran els cent mil permisos de treball congelats per Israel? Tornarà el turisme? Davant d’aquests interrogants pot acabar vencent la desconfiança. Però aquí també m’ha cridat l’atenció una mare de Betlem, que és de Comunió i Alliberament. Té dues filles petites i durant les festes de Nadal ella i el seu marit han volgut portar-les a Jerusalem. No havien pogut entrar a Israel des del 7 d’octubre de 2023 i no volien que els quedés la sensació de por, els soldats, els check point, com si a l’altra banda només hi hagués enemics i no tot un món per visitar i descobrir. Quants pares fan això amb els seus fills? Quants els ensenyen a confiar i els ensenyen que sempre hi ha un camí possible? Jo crec que el desafiament per a Terra Santa consisteix que aquests pobles estan “condemnats” a viure junts, però és innegable que aquesta unicitat pot transformar-se en possibilitat. És possible tornar a començar, però no sols.

On mirem per tornar a començar?
El patriarca Pizzaballa, que va tornar fa poc d’una visita a la parròquia catòlica de Gaza, ens explicava que a la Franja la gent, més que pa, demanava escoles per als seus fills. Aquest és el veritable signe de l’esperança. Gent a qui el que més preocupa de tot és el futur dels seus fills. Partint d’aquest desig es pot tornar a començar.

Enmig de tot això, es parla molt poc del paper de l’Autoritat Nacional Palestina.
L’ANP té grans dificultats. Abu Mazen gairebé té 90 anys, el seu liderat no ha donat pas a un procés de reformes que vagin més enllà de la façana, com li havien demanat els Estats Units, i està pagant el preu de la seva debilitat, les disputes internes i la corrupció. En no haver generat un lideratge creïble, li costa presentar-se com un interlocutor fiable, però de moment no hi ha alternatives i haurà de participar en la reconstrucció de Gaza juntament amb altres actors àrabs i internacionals. Farà falta un llarg procés de guarició a tota la Terra Santa. Però ningú pot pensar a recórrer aquest camí sol. Cal continuar pregant i demanar la gràcia que sempre hi hagi homes i dones disposats a caminar junts.