«Les explicacions del meu marit són la raó per la qual m’apassiona la pintura de William Congdon», em diu Eugenia Scabini, professora de psicologia social i presidenta del comitè científic del Centre Universitari d’Estudis sobre la Família a la Universitat Catòlica del Sacro Cuore de Milà, en veure’m parada davant del quadre del pintor americà que està penjat a la sala. «L’amor també genera això: el descobriment de quelcom inesperat». Precisament el verb “generar” serà el punt neuràlgic de la nostra conversa.

Parlem de la família.
La família és un cos social, no una forma social qualsevol. La paraula cos dona la idea d’una pertinença entre persones. Més ben dit, la família és l’únic cos social que té la funció de generar i ho fa mitjançant el lligam entre home i dona, que al seu torn són generats. Generat i ser generats són inseparables humanament. Tots som fills, no som un “jo” autònom. I aquest és un punt important. Des de petit, l’ésser humà adquireix la seva identitat partint del reconeixement de ser generat pel seu pare i la seva mare, i ocupant el seu lloc a la història familiar. La família és un lloc generatiu. Des d’aquest punt de vista, les tecnologies reproductives actuals, en fer que sigui anònim un progenitor o tots dos, suposen un risc seriós en el desenvolupament de la identitat del nen. La família genera per al bé per excel·lència, el que hi ha a l’origen: el bé de la vida, acompanyat pel bé de cuidar l’altre des d’un punt de vista afectiu i ètic en el desenvolupament de la persona. En aquest sentit, com diu don Giussani a Educar es un riesgo, la funció dels pares «és originadora; i, per això mateix, indueixen a una manera de concebre la realitat, introdueixen en un flux de pensament i de civilització». Al món animal això no succeeix, es parla de reproducció perquè l’únic objectiu és la perpetuació de l’espècie. La cria del tigre és una més entre tota la resta i és incapaç de remuntar-se als seus avantpassats. La “cria” humana, en canvi, és única, és una persona insubstituïble.

On s’enfonsen les arrels de la crisi antropològica de la família?
El que està en crisi és la parella. En l’encontre original entre home i dona hi ha aspectes emocionals i afectius que són les característiques més potents de l’enamorament, que fisiològicament pot decaure amb els anys i portar algú a dir prou. És el que passa ara, que la gent ho deixa perquè “ja no ens estimem”. Però l’amor consisteix en això? El lligam de parella no només té trets afectius, sinó també de compromís, de promesa, de pacte, i és crucial la importància de mantenir-los. Podríem dir que és com un pacte indissoluble que cada un dels cònjuges ha d’alimentar i renovar contínuament, i que passa per diferents etapes d’afecte (passió, tendresa, intercanvi...).

En aquest sentit, en el seu discurs a la Cúria romana del desembre de 2012, Benet XVI deia: «En primer lloc tenim la qüestió sobre la capacitat de l’home de comprometre’s, o bé de la seva falta de compromisos. L’home es pot comprometre per a tota la vida? Això correspon a la seva naturalesa? No contrasta això potser amb la seva llibertat i les dimensions de la seva autorealització?». El que fa por és el “per sempre”?
L’home modern té una dificultat estructural per acceptar els vincles. Vivim en una societat líquida on l’ideal consisteix a entrar i sortir dels vincles a plaer. La paraula “vincle” té una accepció negativa. Afegim-hi una peça que ajuda a entendre-ho millor: l’ètica dels afectes. Significa que l’afecte comporta una promesa -que inclou la fórmula del matrimoni-, un pacte de fidelitat. A aquesta promesa t’hi lliures amb tot el teu ésser, inclosa la teva fragilitat. El vincle es converteix en una entrega total de tu mateix a l’altre. Per això dic que és quelcom sagrat. En aquest text, Benet XVI afegeix que «amb el rebuig d’aquests llaços també desapareixen les figures fonamentals de l’existència humana: el pare, la mare, el fill; decauen dimensions essencials de l’experiència de ser persona humana». Al matrimoni cristià la relació de parella està segellada per un Altre, remet a una relació trinitària: l’abraçada entre el Pare, el Fill i l’Esperit.

I què passa quan arriba, dolorosa, la separació?
Es tracta d’una gran prova. És important que dins del drama i el dolor es pugui percebre també tot allò positiu que hagi donat aquesta relació i que es mantingui a tota costa l’aliança entre els pares. En canvi, quan un es limita a dir que “tot ha sortit malament”, s’acaben perdent tots els lligams significatius o, encara pitjor, un acaba essent esclau d’aquests lligams i tendirà a repetir el mateix esquema de la relació anterior.

L’entrega d’un mateix implica aquest cuidar l’altre que deia abans?
Cuidar la relació ha de ser el punt central. Significa mantenir un espai propi com a parella, no mirar l’altre com un competidor, sinó intentant posar-se al seu lloc, parant atenció als seus desitjos, necessitats i dificultats. Per exemple, tots tenim com a recurs el patrimoni heretat per la nostra família d’origen, però això també pot plantejar certes asprors que cal “llimar”. Un cònjuge pot declarar la guerra contra la família d’origen de l’altre o pot ajudar-lo a suavitzar una relació infeliç intentant fer-li entendre quelcom negatiu que ha succeït, i alhora recuperant allò positiu. És una manera d’estimar l’altre valorant la seva història. Cuidar passa per petites coses quotidianes: la banalitat de cuinar el seu plat preferit, regalar-li flors, interessar-se pels seus problemes laborals, compartir les responsabilitats educatives. Detalls que d’una banda ens impedeixen caure en la rutina i d’una altra generen una riquesa a vegades inesperada.

Tal com li va passar a vostè amb el descobriment de la pintura de Congdon?
Sí, no només Congdon sinó l’art en general. Gràcies al meu marit, que era metge, també vaig poder comprendre el món de la malaltia. Cada fragment de realitat es converteix així en un descobriment atractiu.

Quina importància té el perdó en aquesta manera de relacionar-se?
És fonamental. Giussani diu a Una revolución de nosotros mismos que «som tan durs, coriacis com la resta, som tan impermeables, tan esquerps, tan inhòspits, perquè som inhospitalaris per a nosaltres mateixos. Els que semblen més decidits, més jactanciosos, molt sovint, psicològicament, són aliens a si mateixos perquè tenen por de si mateixos o, més ben dit, perquè no es perdonen a si mateixos». Sempre hi ha una escletxa entre les expectatives que té un subjecte sobre si mateix i sobre l’altre, i la seva realització. El perdó és una posició d’humilitat que et permet acceptar-te en primer lloc a tu mateix i després a l’altre perquè t’arrenca aquesta pretensió. Aquí hi veig la grandesa del misteri de la relació, és una aventura de comprensió afectiva que dura tota la vida. Lamentablement, avui dia sembla que tot ha d’estar programat per assolir uns estàndards predeterminats, de feina, de bellesa, etcètera. Que en part està bé -només faltaria!- però també és bonic el risc, donar espai a l’imprevist. Tant en la relació conjugal com amb els fills. Pel que fa a aquests, veig un altre perill.

Quin?
El psicoanalista Daniel Marcelli deia que avui els pares no tendeixen a educar (ex-ducere), en el sentit de treure el potencial del fill, sinó més aviat a atreure’ls cap a si mateixos (se-ducere), a complaure’ls intentant avançar-se a qualsevol necessitat que puguin tenir. Els fills són el bé més important en una família, però corren el risc de convertir-se en el sentit de la pròpia vida, mentre que educar consisteix en transmetre el que dona sentit a la teva.

Però quan no ho esculls això però els fills no arriben i no es donen les condicions necessàries per adoptar, com es manté aquesta tasca generadora de la parella?
Adoptar no és l’única manera de generar quan no es poden tenir fills. La cura de la vida pot expressar-se com un projecte bo per als altres, per exemple fundar una obra per a nens abandonats, malalts, ancians, obrir la casa a diverses formes d’hospitalitat. Totes aquestes són formes típicament familiars de ser generadors. Un bé promogut per una parella que va més enllà d’ella i la perpetua... com els fills. És una generació social, i l’hospitalitat n’és una expressió molt important.

Veu signes d’esperança d’un possible nou inici?
El primer signe és que, malgrat les crítiques, tothom vol tenir una família, tothom anhela un lloc fiable on ser acollit tal com és i on poder expressar els aspectes més profunds del seu ésser, sense por. Només la família pot produir un bé generador, però no una família sola. En un món tan complex i divers, per educar -per donar continuïtat audaç i oberta al futur d’aquesta generació- cal que les famílies s’uneixin. Em trobo sovint amb famílies joves que s’ajuden mútuament. Cal crear lligams d’amistat i solidaritat, jo en diria de comunió com a forma de compartir, per sortir al món. L’exemple més senzill són els fills. Una mirada externa pot ajudar a comprendre certes situacions de dificultat. Recordo una vegada que, parlant amb el mossèn de la catequesi dels meus fills, li vaig expressar certes preocupacions i ell em va dir senzillament: «però els teus fills estan creixent bé». Per a mi va ser molt important perquè va calmar una por que tenia, i que potser era incapaç d’expressar del tot, ensenyant-me simplement com els mirava ell.


«La qüestió de l’home en si mateix»
Malgrat algunes impressions contràries, encara avui la família és forta i viva. Tanmateix, és innegable la crisi que n’amenaça els fonaments, especialment al món occidental. M’ha cridat l’atenció que al Sínode s’hagi subratllat repetidament la importància de la família per a la transmissió de la fe com a lloc autèntic en el qual es transmeten les formes fonamentals del ser persona humana. S’aprenen vivint-les i també patint-les junts. Així ha quedat patent que en el tema de la família no s’està tractant només una determinada forma social, sinó la qüestió de l’home en si mateix; la qüestió sobre què és l’home i sobre el que cal fer per ser homes de manera justa. Els reptes en aquest context són complexos. En primer lloc tenim la qüestió sobre la capacitat de l’home de comprometre’s, o bé la seva falta de compromisos. L’home pot comprometre’s per a tota la vida? Això correspon a la seva naturalesa? No contrasta potser amb la seva llibertat i les dimensions de la seva autorealització? L’home, arriba a ser ell mateix mantenint-se autònom i entrant en contacte amb l’altre només a través de relacions que pot interrompre en qualsevol moment? Un lligam per a tota la vida està en conflicte amb la llibertat? El compromís, mereix també que se sofreixi? El rebuig a la vinculació humana, que es difon cada cop més a causa d’una errònia comprensió de la llibertat i l’autorealització, i també per eludir el suportar pacientment el sofriment, significa que l’home roman tancat en si mateix i, en última instància, conserva el propi «jo» per a si mateix, no el supera vertaderament. Però l’home només arriba a ser ell mateix en l’entrega de si, i només obrint-se a l’altre, als altres, als fills, a la família; només deixant-se plasmar en el patiment, descobreix l’amplitud de ser persona humana. Amb el rebuig d’aquests llaços també desapareixen les figures fonamentals de l’existència humana: el pare, la mare, el fill; decauen dimensions essencials de l’experiència de ser persona humana.
Benet XVI
Discurs a la Cúria romana, 21 de desembre del 2012