Es parla amb molta facilitat de la família com a causa de problemes. O s’hi apel·la per encarrilar-los. Però hi ha una dada prèvia a tot això, i és el fet que tot en la família és signe d’una altra cosa. Perquè és un lloc que “genera”, de moltes maneres. I perquè desplega la promesa que la vida es compleixi, que sigui plena i feliç, que les relacions puguin ser autèntiques i definitives. Però és una promesa que no pot complir sola.

El que està en joc a la família és «la qüestió de l’home mateix, què és l’home», com deia Benet XVI, encara que només sigui perquè obre el pas a certes preguntes: «L’home pot comprometre’s per a tota la vida? Això correspon a la seva naturalesa? No es contraposa potser a la seva llibertat?». La família és infinitament més que una institució social. La mera “nostàlgia” de la família que avui es percep en tants llocs ens en parla, com apunta en aquestes pàgines la psicòloga Eugenia Scabini: «Malgrat les crítiques, tothom vol tenir una família, tothom anhela un lloc fiable on ser acollit tal com és i on poder expressar els aspectes més profunds del propi ser, sense por».

Aquest número ofereix reflexions i testimonis que miren la família des de diverses perspectives, i els desafiaments als quals s’exposa. Tot el que es pot llegir aquí va sorgir d’una taula de treball que va concloure amb aquestes paraules de Davide Prosperi, president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament: «Enmig de la crisi, hi ha experiències d’esperança que ens mostren què és el que fa possible que la família arribi a ser el que vertaderament és, un lloc d’educació, un lloc de perdó, d’abraçada a la diferència, de pertinença i per tant de llibertat... Aquesta fecunditat és possible no perquè no hi hagi dificultats o fatigues, sinó perquè es camina cap al Destí, compartint junts el sofriment, tant físic com de l’ànima, que és el tret característic del nostre temps».

Mirar la família obre de bat a bat l’horitzó de la qual és signe i instrument: la generació de la vida, de la persona, i l’experiència del per sempre. Però què és el que fa possible cada dia quelcom que és impossible per a l’home, encara que ho desitgi? Com deia don Giussani en un llarg diàleg amb Antonio Sicari sobre el matrimoni i la família, «per a una persona adulta, encara que sigui molt jove, la pertinença a un altre ésser humà no és el primum; primer hi ha el sentiment de si, de la pròpia personalitat. Com més profund i vertader és aquest sentiment de si, s’és més capaç de pertànyer a un altre. Però aquí descobrim el secret més interessant: que per tenir un sentiment de si que sigui digne, conscient, operatiu -diré gairebé “decisiu” per a la persona- fa falta percebre una pertinença encara més original: la que tenim respecte a Crist, a Un que ens redimeix de la nostra fragilitat, de l’espant de la precarietat».