La gent li pregunta a Joan el Baptista: «Així, doncs, què hem de fer?» (Lc 3,10). Què hem de fer? És un interrogant que s’ha d’escoltar amb atenció, perquè expressa el desig de renovar la vida, de millorar-la. Joan anuncia la vinguda del tan esperat Messies; qui escolta la predicació del Baptista, vol preparar-se per a aquesta trobada, per a la trobada amb el Messies, per a la trobada amb Jesús.

L’Evangeli segons sant Lluc manifesta que són precisament els més allunyats els que expressen aquesta voluntat de conversió. No aquells que socialment semblava que estiguessin més a prop, no són els fariseus ni els doctors de la llei, sinó els allunyats, els publicans, que eren considerats pecadors, els que pregunten: «Mestre, què hem de fer?» (Lc 3,12). Aquesta és una bona pregunta, que potser avui, abans d’anar a dormir, cadascú de nosaltres pot dir: “Senyor, què he de fer per preparar el cor per al Nadal?”. Qui es creu just no es renova. En canvi, els que eren considerats pecadors públics volien passar d’una conducta deshonesta y violenta a una conducta nova. Els allunyats es tornen propers quan Crist es fa proper a nosaltres. De fet, Joan va respondre als publicans i als soldats d’aquesta manera: practiqueu la justícia, sigueu rectes i honestos (cf. Lc 3,13-14). Incloent especialment als més pobres i als marginats, l’anuncia del Senyor desperta les consciències, perquè Ell ve a salvar i no a condemnar al que està perdut (cf. Lc 15,4-32). El millor que podem fer per ser salvats i buscats per Jesús és dir la veritat sobre nosaltres mateixos, “Senyor, soc pecador”. Aquí tots ho som. “Senyor soc un pecador”. Així ens acostem a Jesús amb la veritat, no amb el maquillatge d’una falsa justícia. Perquè Ell ve a salvar precisament als pecadors.

Per això, assumim també nosaltres avui la pregunta que la multitud feia a Joan el Baptista. Durant aquest temps d’Advent tinguem el coratge de preguntar, sense por: “què he de fer?”, “què hem de fer?”. Demanem-ho amb sinceritat per preparar en nosaltres un cor humil, un cor confiat amb el Senyor que ve.

Les lectures que hem sentit ens assenyalen dues maneres d’esperar el Messies: l’espera desconfiada i l’espera joiosa. Es pot esperar la salvació amb aquestes dues actituds: l’espera desconfiada i l’espera joiosa. Reflexionem, doncs, sobre aquestes dues actituds espirituals.

La primera manera d’esperar -la manera desconfiada- està plena de recel i ansietat. Qui té la ment ocupada en pensaments egocèntrics perd l’alegria de l’ànim; en lloc de vetllar amb esperança, dubta sobre el futur. Interessat només en projectes mundans, no espera l’obra de la Providència. No pot esperar amb l’esperança que ens dona l’Esperit Sant. I així, les paraules de sant Pau ens arriben com una benedicció, perquè ens desperten d’aquest sopor: «No us inquieteu per res» (Flp 4,6). Quan l’angoixa ens pren, sempre ens arruïna. Una cosa és el dolor, el dolor físic, el dolor moral per alguna calamitat a la família i una altra cosa és l’angoixa. Els cristians no han de viure amb angoixa. No estigueu afligits, decebuts o tristos. Que difosos que estan avui aquests mals espirituals, especialment allà on s’estén el consumisme! Jo veia aquests dies pels carrers de Roma tanta gent que va a comprar, amb l’ansietat del consumisme, que després s’esvaeix i no deixa res. Una societat així, que viu del consumisme, envelleix insatisfeta perquè no sap donar; qui viu per si mateix mai no serà feliç. Qui viu així [mà tancada] i no fa així [mà oberta] no és feliç. Qui té les mans així [mans tancades], per a mi, i no té mans per donar, per ajudar, per compartir, mai no serà feliç. I aquest és un mal que tots nosaltres podem tenir, tots els cristians, també nosaltres, els sacerdots, els bisbes, els cardenals, tots, fins i tot el Papa.

Però l’Apòstol ens dona una medicina eficaç quan escriu «en tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies» (Flp 4,6). La fe en Déu dona esperança! Justament aquests dies, al Congrés que s’ha portat a terme aquí, a Ajaccio, s’ha destacat la importància de conrear la fe, valorant el paper de la pietat popular. Pensem en la pregària del sant Rosari: si es descobreix i es practica en el seu sentit veritable, ens ensenya a mantenir el cor centrat en Jesucrist, amb la mirada contemplativa de Maria. Considerem també les confraries que poden educar en la gratuïtat del servei, tant espiritual com material, als altres. Aquestes associacions de fidels, tan riques en històries, participen activament en la litúrgia i en la pregària de l’Església, a les quals embelleixen amb els cants i les devocions del poble. Exhorto als membres de les confraries a mostrar-se sempre propers i disponibles, especialment amb els més vulnerables, fent la fe activa en la caritat. I que aquesta confraria que té una devoció especial s’acosti a tothom, s’acosti a la resta per ajudar-los.

Ara passem a la segona manera, que és l’espera joiosa. La primera actitud era l’espera desconfiada, aquesta espera que és “per a mi”, amb les mans tancades. La segona actitud és l’espera joiosa. I no és fàcil tenir alegria. L’alegria cristiana, de fet, no és apàtica ni superficial, com una alegria de carnaval. No és així. És, en canvi, una joia del cor assentada sobre un fonament sòlid, que el profeta Sofonies descriu, dirigint-se a la ciutat santa: alegra’t perquè “el Senyor, el teu Déu, dins teu, és un Salvador poderós” (cf. So 3,17). La confiança en el Senyor que està entre nosaltres. Moltes vegades no ens en recordem: Ell està enmig de nosaltres, quan fem una bona obra, quan eduquem els fills, quan cuidem els ancians. En canvi, no està entre nosaltres quan som xafarders, quan parlem malament dels altres. Allí no hi és el Senyor, només hi som nosaltres. La vinguda del Senyor porta la salvació, per això és motiu d’alegria. L’Escriptura refereix que Déu és “potent”, Ell pot redimir la nostra vida perquè és capaç de realitzar el que diu! Així que la nostra alegria no és un consol il·lusori per suportar les tristeses de la vida. No, no és un consol il·lusori. La nostra alegria és fruit de l’Esperit Sant per la fe en el Crist Salvador, que crida el nostre cor, per alliberar-lo de la tristesa i del tedi. Així doncs, la vinguda del Senyor es converteix en una festa plena de futur per a tots els pobles; en companyia de Jesús descobrim la veritable alegria de viure i de transmetre els signes d’esperança que el món anhela.

El primer d’aquests signes d’esperança és la pau. Aquell que ve és l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres, que dona la pau als homes estimats pel Senyor (cf. Lc 2,14). Que mentre ens preparem per rebre’l en aquest temps d’Advent les nostres comunitats puguin créixer en la seva capacitat d’acompanyar a tothom, particularment els joves que s’encaminen cap al Baptisme i als altres Sagraments; i d’una manera especial també els ancians. Els ancians són la saviesa d’un poble. No ens n’oblidem! I cadascú de nosaltres pot pensar “com em comporto davant dels ancians?” Vaig a veure’ls? Perdo el temps amb ells? Els escolto? “Oh, no, són avorrits, amb les seves històries!”. Els abandono? Quants fills abandonen els seus pares en geriàtrics? Recordo una vegada que, a l’altra diòcesi, vaig anar a una d’aquestes residències a visitar la gent. Hi havia una senyora que tenia tres o quatre fills. Li vaig preguntar: “I els seus fills?” – “Estan bé! Tinc molts nets!” – “I venen a veure-la?” – “Sí, sempre venen” – Quan en vaig sortir la infermera em va dir “Venen un cop l’any”. Però la mare cobria els defectes dels seus fills. Molts deixen els ancians sols. Hi parlen per telèfon per Nadal o per Pasqua. Cuideu els ancians, que són la saviesa d’un poble!

Pensem en els joves que van cap al baptisme i els altres sagraments. Gràcies a Déu a Còrsega n’hi ha molts! Felicitats! Mai no he vist tants nens com aquí! És una gràcia de Déu! I només he vist a dos gossets. Estimats germans, tingueu fills que seran la vostra alegria i consol en el futur. Aquesta és la veritat, mai no havia vist tants nens. Només a Timor Oriental n’hi havia tants com aquí, però en altres ciutats no n’hi ha tants. Aquesta és la vostra alegria i la vostra glòria.

Germans i germanes, lamentablement sabem bé que no falten grans motius de dolor entre les nacions: misèria, guerres, corrupció, violència. Us diré una cosa, a vegades venen a les audiències nens ucraïnesos, que per la guerra han sigut refugiats allà. Sabeu què? Aquests nens no somriuen! S’han oblidat de somriure. Si us plau, pensem en aquests nens a les zones de guerres, en el dolor de tants nens.

Tanmateix, la Paraula de Déu ens conforta sempre. Davant de les devastacions que oprimeixen els pobles, l’Església anuncia una esperança segura, que no desencanta, perquè el Senyor ve a habitar entre nosaltres. Per això, el nostre compromís per la pau i la justícia troba, en la seva vinguda, una força inesgotable.

Germanes i germans, en tot temps i en qualsevol tribulació, Crist és present, Crist és la font de la nostra alegria. Tinguem sempre al cor aquesta alegria, aquesta seguretat que Crist és amb nosaltres i camina amb nosaltres. No ens n’oblidem! Així, amb aquesta alegria, amb aquesta seguretat que Jesús és amb nosaltres, serem feliços i farem feliços als altres. Aquest ha de ser el nostre exemple.