Benvolgut director,
En una entrevista recent al Corriere, Lorenzo Jovanotti diu en un determinat moment, tot comentant Imagine de John Lennon: «Un món sense religions seria pitjor perquè la fe és el més humà que tenim. (…) La qüestió no és alliberar-se de les religions, sinó arribar a ser lliures». I més endavant: l’Església és «casa meva». Aquí Jovanotti descriu la mateixa experiència que tinc jo. Però expressava sobretot una postura revolucionària envers la mentalitat comuna.

Les seves paraules obren preguntes que crec que tothom té. En quin sentit ens pot alliberar la fe? I de quina manera l’Església, és a dir, una realitat humana feta de persones limitades i fràgils com tothom, pot ser un lloc d’autèntic alliberament? No sembla res més que un conte o una absurditat. Però hi ha una dada innegable: tothom té el desig de ser veritablement lliure. Lliure d’aquesta sensació de no ser res més que números a l’atzar, perdut en una massa indistingible, una sensació que ni tan sols la propagació d’una llibertat fundada sobre drets i tecnologia és capaç de calmar.

D’aquesta manera, ens descobrim erradicant aquest desig amb distraccions diverses, immersos en una cultura que fa tot el possible per afavorir-les. I llavors? Escriu Italo Calvino, referint-se a aquesta espècie d’“infern” en què es converteix sovint la vida quotidiana: «Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai».

Aparentment, davant de la multiplicació de les guerres i dels episodis d’intolerància i violència, davant de l’aridesa que sovint predomina en els nostres dies, sorgeix la temptació de resignar-se a la primera possibilitat. A no ser que, enmig de l’infern, hi hagi veritablement quelcom que no sigui infern. Don Giussani comenta d’aquesta manera la frase de Calvino: «“Qui i què, enmig de l’infern, no és infern”. Això és el que ha passat! (…) El Destí, el nostre Destí, s’ha fet Presència. Una presència com la d’un pare, una mare, un germà, un amic, com un company sobtat de camí mentre caminàvem. Un company de camí: Emmanuel, Déu amb nosaltres! Això és el que ha succeït!». En un moment precís de la història, ha succeït quelcom nou que ho ha canviat tot. Però sense canviar res aparentment.

Això és allò veritablement “revolucionari” del Nadal. De fet, què pot canviar un nen posat en una menjadora? Per molt que ens esforcem a enfosquir el seu significat, aquesta continua essent la festa que uneix tothom, creients i ateus. Gairebé inconscientment tothom percep aquesta estranya i paradoxal escalfor que es desprèn d’aquest nadó a la intempèrie. Una escalfor que desfà els cors endurits, que uneix i reconcilia, retornant l’esperança. No crec que sigui casualitat que s’acostumi a celebrar el Nadal amb els éssers estimats. És propi del Nadal, davant d’aquest nen Déu que dorm als braços de la seva mare, redescobrir el poder que també tenen els nostres fràgils cossos per recordar-nos els uns als altres el més essencial, intercanviant-nos l’única paraula que ens fa vertaderament lliures: ets estimat. Don Giussani deia que «caldria mirar la família com l’exemple més impressionant de l’Encarnació».

A través de l’aparent petitesa de la nostra humanitat continua passant l’escalfor de la companyia de Déu a la nostra vida: pare, mare, germà, amic. El Dant al·ludeix a tot això amb el seu estil, al Cant XXX del Purgatori: “He vist a voltes, quan comença el dia, / la part oriental tota rosada / i la resta del cel d’un blau serè, / i la cara del sol nàixer velada / de forma que, ombrejada pels vapors, / l’ull la podia sostenir més temps”. Igual que la intensitat encegadora de la llum del sol s’adapta durant l’alba al que la nostra vista tolera gràcies als “vapors” rosats que a aquesta hora “l’ombregen”, de la mateixa manera l’amor diví es deixa aferrar i percebre a través de la nostra carn “rosada”, és a dir, a través d’una companyia humana. No hi ha cap anunci més paradoxal i alhora més raonable. I jo he de dir, amb humil gratitud, juntament amb molts altres amics, que aquesta companyia guiada pel Papa, que és l’Església, “és casa meva”. Amb el desig de donar-li espai i oferir-la a tothom.


Publicat el 25 de gener de 2024 al Corriere della Sera