«Sisplau, parleu de nosaltres. Parleu de la gent d’Alep que, després de 14 anys de guerra, després del drama del terratrèmol, continua vivint sumida en la por. Per al món, ja no existim, Síria ha caigut en l’oblit. Però la ferida del nostre poble no deixa de sagnar. Estem als peus del calvari. Parleu de nosaltres». És la crida urgent del pare Firas Lufti, rector de la comunitat llatina i guardià de la Custòdia de Terra Santa a Damasc.

«L’ànima de la nostra gent -després de resistir tants anys de conflicte- ara es veu sacsejada per un altre cop d’incertesa. En poques hores, més de vint mil milicians islamistes, molts dels quals estrangers, s’han fet amb el control d’Alep sense cap intent de defensa per part de l’exèrcit governamental siri». Han ocupat l’aeroport, les comissaries de policia i tots els centres neuràlgics, de manera que la gent, presa del pànic, ha començat a fugir. «Però de seguida totes les vies d’accés a la ciutat, l’autopista i la carretera antiga que utilitzàvem en els moments més complicats de la guerra han quedat bloquejades. Alep ara és una presó de la qual no es pot sortir. Ni entrar-hi».

El poble està confós perquè s’han difós dues versions del que ha passat. D’una banda, el govern diu que els ha deixat fer per evitar un bany de sang entre els civils. De l’altra, els milicians gihadistes han passat per les cases dels civils cridant que venien a alliberar-los. «Però de què? Ara ens fa por enfonsar-nos en un horror encara més gran. Durant quant de temps podrem continuar fent tocar les campanes? Durant quant de temps podrem ensenyar el crucifix i les nostres dones podran passejar sense vel? Aquests milicians seran més tolerants que els que van envair la ciutat fa uns quants anys o només han canviat d’estratègia? Quin futur els espera als nens, als ancians, als més vulnerables?».

Aquest cop també, l’Església s’ha quedat al costat del seu poble, amb els seus bisbes, sacerdots i religiosos. Com els franciscans. «Penso en el nostre bisbe, monsenyor Hanna Jallouf, el pare Bahjat, el pare Samar o el pare Bassam. S’han quedat a Alep amb el seu ramat. Parlo amb ells contínuament per telèfon. Saben que la seva tasca ara consisteix en animar i consolar». El diumenge els fidels cristians es van reunir a la parròquia franciscana per celebrar la missa.

«Celebrem el primer diumenge d’Advent, el temps de l’esperança. El primer que sorgeix és pensar en l’espera que ens envaeix en aquest moment de foscor: l’espera de la pau. Els civils d’Alep estan cridats a viure en primera persona aquesta espera de salvació. Una salvació que no pot venir dels homes ni de la geopolítica. Déu és l’únic que ens pot venir a salvar, carn de la nostra carn, el Déu-amb nosaltres. Ell ha promès que mai no ens abandonarà i l’esperança només pot néixer d’aquesta fe confiada».

La situació, segons aquest pare franciscà, encara és més complicada perquè Alep portava uns quants anys en una situació més estable i la gent ja s’havia arromangat, disposada a passar pàgina i abocar-se en la reconstrucció. «Ara hi ha toc de queda, no hi ha ni electricitat, ni aigua ni pa. Ahir van caure dos míssils al nostre col·legi de Terra Santa just quan el pare Bassam i el pare Samar estaven preparant pa per repartir-lo entre les famílies pobles. Ho fan gràcies a un forn que vam aconseguir després del terratrèmol... però els míssils van provocar un incendi al dipòsit de la farina, i la casa dels nostres germans també ha quedat destrossada. En un instant hem perdut l’únic instrument amb el qual comptàvem per ajudar a la gent».

Li preguntem què podem fer nosaltres des d’aquí. «Pregar. La pregària és l’única arma que tenim perquè fins i tot els cors més durs puguin obrir-se davant de gestos de caritat concrets, gestos de generositat que obren camins creatius de pau. La nostra crida és a tots els cristians, però també a tots els homes de bona voluntat. No us oblideu de Síria».